La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Cercant l’essència

Alguna volta ja he comentat la meua insistent recerca en alguna essència que ens agrupe a nosaltres, als valencians, des de Vinaròs fins a Guardamar, i, el que és més difícil encara, des de Tabarca fins a Fuenterrobles. No em cal tant indagar en el que m’apropa o em separa del més enllà, de les terres de l’Ebre, o de més endins, cap al Mediterrani, perquè em són llocs més o menys coneguts, encara que siga de referència. Però la Serrania o el Vinalopó se’m presenten com terres sorprenentment exòtiques.

Ahir les meues obligacions laborals em portaren a Calles, un indret de 900 habitants, perdut -literalment- enmig de les muntanyes serranes de l’interior, on no hi coneixen la pietat ni els freds hiverns ni els estius tòrrids. És més complicat trobar Calles que el Mag D’Oz. Ho vaig buscar al google i em va donar la següent resposta: “En eixir de València cap a l’interior, tira per la CV35. Quan cregues que t’has perdut, vol dir que vas per bon camí. Només et queda una hora de viatge. Bona sort!”

Així que vaig arribar, em van convidar a dinar: gaspatxo “manchego”, una mena de pasta amb conill i pebre, regada amb vi.-És el plat típic d’ací- em deia la meua guia, com si fóra una americana perduda per aquelles terres. La veritat és que em vaig regalar dinant, mentre mantenia les orelles obertes de bat a bat, escoltant el que es deia al meu entorn, i buscant, com un Sherlock Holmes perdut, una ínfima essència que m’explicara perquè aquella gent i jo portàvem el mateix gentilici.

Si bé hi ha una lleugeríssima influència de la capital, de València, La Serranía és bàsicament terra de ningú, un far west amb inspiració aragonesa i l’aspror que invoca la terra adusta. És un terròs de terra seca regada amb vi exquisit, que recorda més a la fi del món que a la vitalitat mediterrània. Em caldrien més expedicions per a trobar alguna essència de valencianitat, perquè, de moment, la Serranía no m’ha ofert més elements en comú del que em podria oferir qualsevol poble d’Albacete. I em fa l’efecte que ells se senten igual.

Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.