La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Herois

A voltes m’agradaria tindre un bloc anònim per a parlar dels altres. Em diria “olivetes en salmorra”, perquè estic convençuda que el que Prometeu va voler furtar-li als déus, no era el foc, sinó la recepta de les olivetes en salmorra. Bromes a banda, hi ha dies que voldria tindre un bloc anònim, per a parlar dels herois quotidians que ens envolten. I no em referisc a supermans de pa sucat amb oli, ni spidermans de còmic. Parle de gent de carn i ossos. Com tu i com jo; de la teua edat, o de la meua.

T’alces cada dia, et relaciones amb gent del teu entorn, et prens un cafè, demanes apunts o envies una factura; telefones per tal assumpte pendent, o demanes que et facen una perduda per a recordar tal altra cosa. I pots no tindre ni idea de qui s’amaga en realitat darrere d’aquell número de telèfon perdut per la memòria suada del mòbil. I un dia, un dia qualsevol, un dia com hui, per error o de miracle, t’assabentes que en el subsòl personal d’aquest algú s’hi amaguen històries dignes de Shakespeare –amb permís del senyor Bloom-.

Potser això et passa quan fa tres dies que no dorms perquè has d’entregar sis treballs en una setmana, i entremig tens dos exàmens escrits i un d’oral. I de sobte descobreixes uns herois, amb una fortalesa que encongeix el cor i et fa caure les llàgrimes. Els exàmens, els treballs i les manies es converteixen en misèria.
Oh, com m’agradaria parlar d’aquests herois; aquells a qui les lleis de la vida han desafiat i, malgrat tot, converteixen el temps en un arrap sobrehumà per a poder otorgar-li un sentit a tot plegat en l’últim minut, en el temps de descompte, amb decisions tan radicals com irreversibles.

I, sobretot, com m’agradaria que aquests herois no hagueren hagut de ser-ho. Sobretot ara, quan encara està tot per fer.


  1. de bloc anònim però, mira per on…vaig badar!
    A mida que passa el temps, la vergonya s’envà o si més no, les paraules són més netes. No tinc per norma, parlar de coses que no m’agraden i tampoc de noms propis. Em quedo muda davant la pantalla o si més no les amago entre les lletres. La vida és un mocador i no saps ni per què ni com, les coses i les persones és connecten. Però de les coses i de les persones boniques, m’agrada molt parlar-ne i a mida que va passant el temps, tinc tendència a obrir-me, sense que m’ennuegue la por. És de les coses que més me’n sento orgullosa de ser: sincera. En fi, nineta! M’agrada molt com escrius.  Fins aviat .”senyo”!.

  2. Jo en el meu procure mantenir l’anonimat, tot i que la majoria sap qui sóc. Però m’agrada la cobertura cibernètic, sent major llibertat d’expressió. No et talles i, si l’obris, avisa.

  3. Jo crec que és impossible tindre blocs anònims. Tard o d’hora, algú detecta alguna cosa, per la manera d’escriure -que estic convençuda que és un reflexe de la nostra estructura cerebral, com les empremtes dactilars-. I finalment, encara que només siga la gent de l’entorn, se sap qui parla. Conec pocs casos on això no haja passat, i l’autor del bloc ha de tindre una traça de què em veig incapaç. En tot cas, si tinguera un bloc anònim no seria per a “rajar”, sinó per a parlar d’aquesat gent a qui admire sense haver de refrenar-me.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.