La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Post en blanc i negre

La tia Sunsión és dels anys en què La Font s’acabava al carrer del Cine. Els enamorats hi passejaven -sempre acompanyats d’un germanet o d’una germaneta-, amb cura de no apropar-se a la séquia, que actuava de frontera. Els xiquets corrien a mirar les fotografies de les pel·lícules que s’anunciaven a l’antic cinema, d’amagat per a que les mares no se n’assabentaren. Perquè el cinema, en aquells anys durs de postguerra, era poc menys que pecat.
El carrer València encara no era un carrer; era un barranc, on les dones anaven a llavar la roba, i articulava la vida social del poble. No hi havia res que les pedres del barranc no saberen; les encendrades dels amors trencats, i els canvis de veu de les veïnes amb malícia.
I la Tia Sunsión és d’aquells anys. Sa mare s’alçava a trenc d’alba a munyir vaques, i a les nou tenia la llet venuda al poble i fora del poble. Alguns xiquets -entre ells, ma mare-, anaven a escola, a aprendre de lletra davant l’atenta mirada del règim, amb un crist penjat com a testimoni. Els altres xiquets es repartien pels secans -no era terra de taronges, encara-, arreplegant garrofes. Les xiquetes ajudaven amb els boixets als dots de les germanes, o de les veïnes, o de qualsevol parenta. Sempre hi havia dots per a fer. I molta misèria.

Després van tapar els barrancs i les séquies. El cinema va tancar, i els cotxes passaren a ocupar els carrers on passejaven els novios formals. El carrer del cinema es va passar a dir Carrer Cervantes, i s’ocupà d’articular el trànsit del poble.
La Tia Sunsión es va quedar a viure al Carrer València, perquè sempre li ha agradat saber què passa en el seu voltant. Ha tingut curiositat de periodista, i molta traça per assabentar-se de tot. Fins i tot quan jo vaig ser corresponsal de La Font sabia que la font -valga la redundància- d’informació primigènia era la tia. També calia sempre, però, contrastar, corregir i reduir la informació.
Ara la vellesa la castiga amb ceguesa i sordesa, a la tia. Els anys no perdonen. Comença a recordar més que a buscar pel voltant, perquè el sentit de la memòria el manté millor que la vista i l’oïda. Afortunadament, el que no perd és la llengua, l’accent, la gràcia. I m’alegre, perquè de ties sunsions ja en queden poques.


  1. M’agraden els posts en blanc i negre. I que la gent parli de ties sunsions. No, millor: que la gent NECESSITI parlar de ties sunsions i de barriades… uf, com m’agrada!

  2. Mira, al meu poble, més xicotet que el teu, també hi havia cine… i fins i tot d’estiu. També va desaparéixer de la nit al matí. I de ties Sunsión (no ho havia vist escrit mai així… i m’ha agradat, xe!) també en teníem, millor dit, en tenim… sinó amb eixe nom… però sí encara en tenim…
    QUINS TEMPS!!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.