La vida versió Champions League

Quan portàvem huitanta minuts ja no m’aguantava en cap altra posició que no fóra dempeus. Tenia el crit empresonat a la gola, lluitant per eixir, i no parava de pensar “va, vinga, que ja portem massa estona. Fes-me cridar, que estic ja cansada!!”. El Puyal, al darrere, pels altaveus de l’ordinador, omplia d’ànims l’estança. I jo, que sóc de les que no perden l’esperança ni amb la llum tancada -deu ser l’única cosa que no perd, perquè sóc un desastre de persona-, al final ja saltava del nervi. Però no va ser possible, i tinc una pena…

Perquè això de ser d’un equip és com fer una aposta sentimental. Amb el desavantatge que quan estas a disgust no talles i tornes a començar amb un altre club més comprensiu, més intel·ligent i més guapo. L’aposta és quasi involuntària, i de per vida.
Vaig intentar fer-me del València quan vaig aterrar a la Safor. Era en una època d’esplendor per al València, clar. Òbviament, hui en dia intentar fer-se del València és un suïcidi sentimental; trauria més trellat intentant casar-me amb House -el personatge, no l’actor-. Aquell any el València va guanyar la lliga, i me’n vaig alegrar. Crec que fins i tot algú té una foto meua amb una bufanda del València -per a fer-me xantatge el dia que siga rica i famosa :)-. Però no és tan fàcil. Li tinc una simpatia, a l’equip Xè. Però no em va vibrar per dins com el Barça.
Em consola recordar com de bé van jugar, i que van lluitar com a lleons. I ara a esperar una renovació, perquè els clubs no deixen de ser com els aus fènix, i renaixen de les cendres.