La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Ciutadans del món

A classe, moltes voltes, se’ns deia que havíem de fer dels nostres xiquets “ciutadans del món”. I quan mire a les meues huit distintes nacionalitats en la meua classe de dèsset personetes, pense que el millor que podria fer d’aquestes criatures és fer-les ciutadanes d’algun lloc més concret, més xicotet, i que puga oferir garanties d’afecte. I la idea de convertir-los en ciutadans de Gandia em sembla suficientment ambiciosa com per a ampliar-ho molt més que això.
En tot cas, els meus xiquets no són els primers ciutadans del món que conec. N’he conegut bastantes -generalment xiques, cosa curiosa-; unes ciutadanes del món que em parlaven castellà amb somnis anglo-saxons. Em parlaven dels avantatges de tindre una visió oberta del món com si tingueren la boca plena de xocolata, com si, per voler ser d’alguna banda en concret, l’angle de visió es reduira a 30º, com els burros. Escoltaven grups planetaris -en anglès i en castellà-, i es posaven vestits globalitzats -dissenyats a Londres, fabricats a Taiwan i distribuïts a Madrid-. Com jo. En general, però, el que ens diferenciava a aquestes ciutadanes del món i a mi era que jo utilitzava quotidianament dues o tres llengües, i elles una.
No m’he considerat mai ciutadana del món per diverses raons: per a Nadal menge putxero; quan afirme o negue la religió, afirme o negue la religió catòlica; utilitze una -i només una- llengua per a escriure el meu diari personal; i tinc els meus avantpassats enterrats en un radi d’uns 900 metres quadrats. Com a molt, sóc ciutadana del MEU món: un món xicotet, quotidià i que m’ha sabut donar afecte i seguretat. Quan mire als meus xiquets, als xiquets de la classe, puc comprendre el desarrelament que puguen tindre des de la pertinença al meu món. Puc establir ponts de comunicació perquè ho faig des d’una visió fins a una altra. I entre tots, teixim a poc a poc una comunicació des d’uns punts de vista que espere que mai siguen completament iguals, perquè els xiquets bolivians o ucranians sempre seran bolivians o ucranians. A menys que ells mateixos decidisquen deixar de ser-ho. Mentrestant, la seua consciència de ser d’algun lloc -del que siga-, els donarà seguretat i pau. I no estic segura que un ciutadà del món, que mira a tants llocs alhora que corre el perill de tornar-se guenyo, tinga la sensibilitat suficient com per a comprendre-ho en un xiquet de 10 anys.


  1. Doncs això: un article fantàstic. Es pot dir més alt, però no més clar.

    A voltes, navegar per internet té una recompensa ben agradable.

    Gràcies, Marta

  2. Sensacional de veritat, Marta. Estic d’acord amb tu, però mai no ho sabria dir tan bé.

    Es confon la manca de prejudicis xenòfobs, el respecte a la diversitat i la solidaritat amb tots els humans al marge de la seva cultura (que en això deu consistir sentir-se ciutadà del món) amb el desarrelament i l’aculturació. És a dir, es confón el respecte a la diversitat amb la uniformitat que justament la destrossa. Quan algú oposa aquesta pretesa ciutadania mundial als “particularismes”, ja tremolo. A algú vol fotre.

    I si tots abandonem els nostres petits móns, si aquests àmbits de convivència desapareixen, si les maneres de veure i de dir les coses que la humanitat ha anat generant amb els segles s’abandonen… llavors, quin món ens quedarà per a poder declarar-nos-en ciutadans?.

  3. Hosti, Marta, és que a vegades em fas caure les llàgrimes a raig. Aquest text teu me l’imprimeixo i me’l penjo al suro de la paret.

  4. Llegir aquest article teu em reconcilia amb la confiança que hauriem de tenir en la gent, i que se’m escapa com aigua entre els dits perque soc d’un pais que de tant canviar a la moda que toca ja ni es reconeix. I encara mes venint de tu, puig he tingut l’oportunitat de conèixer-te personalment i aixó hi dona un afeguit. Tens un cap tan ben posat i una frescor (alegria de l’horta) que fins i tot intimida.
    Noia, per molts anys!

  5. Millor del que jo hagués aconseguit dir “abstractament”.

    La de ser “ciutadà del món” és una vocació com a mínim ambigüa – i ben sovint és malvada quan s’exigeix als altres. La de ser part d’algun lloc, per als teus alumnes, és una necessitat que els qui som d’ací i no volem ser d’enlloc més correm el risc de passar per alt.

  6. Mira que he intentat explicar això del cosmopolitisme o fer-ne un post i no me n’he sortit sense soltar “rotllos”.  I tu amb un parell de paragrafs ho expresses molt bé. Molt bon post!

  7. El que ja han dit altres: una delícia d’article. Ai, els ciutadans del món, aquests cosmopolites que, com deia el Salvador Cardús fa poc, el País Valencià o Catalunya “se’ls fan petits” però el món se’ls acaba a Espanya… Sovint són els mateixos que diuen “el nacionalismo se cura viajando” i no han sortit mai de la seva Espanya castellana (aquella “Castilla dominadora” que “deprecia cuanto ignora”), ni físicament ni, el que és pitjor, mentalment. En fi, I digress…

  8. A mi també m’ha agradat molt l’article, així que espero que no
    et prenguis malament el següent comentari (ja saps que jo sempre
    comento per fotre el dit a l’ull).

    Un radi no pot ser de 900 metres quadrats. Un radi és una mesura
    lineal, per tant hauria de ser “un radi de 900 metres.” o bé “un
    espai/superfície/… de 900 metres quadrats.”. De fet, si ens posem
    puristes, tens els avantpassats enterrats dins una circumferència de
    900 metres de radi (estrictament parlant no pots enterrar ningú
    pròpiament al radi, però això ja és ser molt perepunyetes i amb “”un
    radi de 900 metres.” ja s’entén el significat).

    En tot cas ja et dic que aquesta minúcia no li treu raó a aquest magnífic article. 🙂

  9. La veritat és que duia des de fa temps aquest comentari al pap. De fet, des d’un dia a la facultat on vaig mantindre aquesta postura respecte als ciutadans del món en contra de l’opinió de la resta de la classe, i em vaig sentir com un salmó intentant remuntar les catarates del Niàgara… Gràcies pel suport, doncs 🙂
    PS: I pel que fa a les mesures matemàtiques, faré un repasset al llibre de mates, per anar amb més cura, Xavi :-)))

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.