La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Quan el món s’acaba bé

El més semblant a una festa de graduació que vaig tindre en acabar Comunicació Audiovisual va ser obrir una llauna de Cocacola de camí a l’estació de tren de València, per a tornar cap a casa amb una exhausta alegria. Ni sopars, ni orles, ni viatges de final de curs. Ni un sol trist colpet a l’esquena per part de cap company. Perquè el més semblant que he tingut a un company d’universitat, a la UOC, ha estat Emili, l’home amb qui em casaré algun dia. Sé que no és una etapa necessària, la de compartir el final d’una carrera amb els companys, però mira, ho tenia a la llista de pendents.

I tots aquests sentiments rebrollen ara, amb la força de qui va perdre aquesta oportunitat en el seu temps.
Amb això de les pràctiques, els de 3r pràcticament no ens veiem durant el 2n semestre: cadascú està a la seua escola, al seu poble. Però les trobades de practicum, les revisions que fem quinzenalment a València, ens obliguen a convergir al mateix lloc: el nostre entranyable i tercermundista edifici universitari. Com en un guió cinematogràfic de Patchwork, ens anem creuant pel camí, a mesura que el tren s’apropa a València. L’arribada a l’estació del Nord tot és un crit i un enrenou: el món s’acaba! Retrobaments i abraçades, rialles i records en el mateix lloc on vaig assaborir la meua trista Cocacola Audiovisual. Són trobades amb regust de comiat, amb nervis de fi d’etapa. 
És bonic que la vida dóne segones oportunitats. Encara que siga per a anècdotes tan senzilles com aquesta.


  1. jo recordo perfectament quan vaig acabar la carrera. era un dia de setembre. vaig anar a veure el faustino al seu despatx, em va preguntar el nom, va regirar uns quants papers i em va dir que tenia un notable. li vaig donar les gràcies i me’n vaig tornar. pel passadís em vaig trobar la laura, em va preguntar com m’anava i llavors em vaig adonar que havia acabat la carrera. em fa felicitar, vaig agafar la bici i me’n vaig tornar cap a casa. portava 5 anys esperant aquell moment i no se m’havia acudit que acabar la carrera fos una cosa tan simple. ni em va passar pel cap celebrar-ho.

  2. Ara a la UOC tens l’opció de fer orles! Jo m’imagino, l’orla penjada a l’estudi de casa: mirar les fotos i dir: “mira, van acabar amb mi, però no sé qui són! No els havia vist mai, o gairebé mai a classe!”.
    Res, que a eslaves es va fer orla, i jo tota xula, sabia que no acabaria eslaves, me la vaig fer! sí, sí! amb l’Amadeu! com un record del nostre pas! Aquí almenys conenc la gent! 🙂

  3. obligació però no ens en vam fer. No he sabut mai per què. Però és que, tret d’un espectacle a què vam anar amb un professor, no ens vam trobar en cap sopar, ni berenar ni res de res. Vaig estudiar cinc anys i a casa… Bé, exactament no fa ser així, en acabar vaig convalidar unes assignatures i vaig fer una altra especialitat (en aquest cas encara fou pitjor: no vaig saber mai qui eren els meus companys)

    Bé, això no treu que, de la Vall d’Albaida, fórem un grupet que ens dúiem molt bé… però amb la resta ja et dic.

    Àngel

  4. Per mi el dia que vaig acabar la carrera va ser el dia que vaig acabar l’últim examen.

    Estava en mig de les mogudes dels immigrants que havien estat expulsats de la Plaça Catalunya i que vam haver d’hostetjar en diferents associacions de Barcelona. Aquells dies dormíem, menjàvem i malvivíem en l’associació amb la qual llavors estava involucrada. Jo, a més a més, estudiava.
    El dia de l’examen en sortir de l’associació tots em van desitjar sort.
    En acabar, vaig tornar cap a l’associació i només obrir la porta vaig cridar: “I finished my last exams!!!” i tot van ser abraçades i copets a l’esquena.

    Jo trio aquest dia com el dia meu final de carrera.

  5. Doncs el meu final de carrera no el vaig celebrar, però si més no va ser especial… erem a finals de juliol, estava embarassada de 8 mesos i tres setmanes i portava mols dies resant per no parir abans d’acabar les assignatures de lliure elecció que em quedaven a la UB virtual! Per sort, l’Alzira em va respectar i no va sortir fins que va tenir una mare llicenciada. De fet, ara que ho penso, devia ser l’última vegada que em va respectar res… 😉

  6. Definitivament, la Maria i la Marina guanyen per golejada en els seus finals de carrera. Jo ja no arribe a temps a estar de huit mesos en el final de carrera. Però, pensant-ho bé, tampoc no m’hauria importat :-))

  7. A mi em van tirar a la basseta, com fem els sensats de mates 😛 Però
    això fou abans dels exàmens. No recordo quin va ser el darrer examen,
    però sí que recordo que quan em van dir que l’havia aprovat, vaig dir:
    ah, bé. I és que si no l’aprovava podien rodar colls…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.