La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Viatge pel temps

Estic en un ordinador angles (amb accent obert a la e), amb la qual cosa comence excusant-me per no poder posar accents, cosa que d’altra banda em posa nerviosa. El dia que vam baixar a la City -que deu ser el nom oficial de Londres, perque posen el nom de City fins i tot als mapes de l-oratge-, vaig tindre la sensacio que havia viatjat no nomes en l’espai, sino tambe en el temps: aquesta part d’Anglaterra va ser creada en la revolucio industrial, i continua estant tant pintada de segle XIX que no m’estranyaria trobar-me a Mark Twain dins les aules.  

Ara, a la Universitat de Chelmsford -que no es mes gran que la de Gandia-, he fet un xicotet viatge al futur: estem rebent classes de pissarra blanca electronica. Nomes em falten les ulleres de sol per assemblar-me al Tom Cruise en Minority Report: pissarra amb videos, possibilitat de pintar damunt d’escenaris, de jugar al parxis, de fer operacions… fins i tot hem dissecat una granota sense necessitat de posar-nos uns guants: boli en ma i avall que va baixada.
Amb aquesta previa de les escoles, dema tinc la impressio que em trobare a pares deixant als xiquets en les seues naus espacials, o els xiquets teletransportant-se directament des de la taula de la cuina de sa casa al seu lloc de la classe directament, encara amb la cara bruta de Colacao.
Pel que sembla la tonica dominant es l’aprenentatge interactiu, i juguem i aprenem. Es una de les coses de les quals es queixa Elspeth, la nostra tutora en aquest intercanvi: esta be que tinguen moltes possibilitats, pero arriben als 12 anys amb incapacitat per a estar-se mitja horeta escoltant calladets, asseguts i bons xiquets.
Com encara no conec massa ni aquest sistema ni el sistema de casa nostra -pot sonar estrany, pero nomes conec el sistema polones, i tinc la sensacio que es mes rudimentari encara que el nostre-, no tinc una vara de mesurar raonable per a fer comparacions. Quan arribe el mes de juny, vorem. Mentrestant, no puc ni esperar a que arribe dema, quan finalment aixafare la meua primera aula de practiques -el mateix dia que Emili xafara una aula per primera volta, pero de debo. Quines coses te la vida…

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

  1. estás como un cencerro tia, pero cuánto nos reímos leyendo tus blocs…. la verdad es que esto es un poco extraño, pero weno, poco a poco e intentando aclimatarse… nos seguimos viendo por Chelmsford…
    un besito de las "hoteleras"

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.