La vida versió Champions League

Diu la llegenda -i la bíblia- que els Filisteus vivien en una part de la vall d’Elah, i els jueus a l’altra. Els filisteus tenien un gegant anomenat Goliat, poderós, que desafiava a qui es posara per davant tots els dies baixava a la vall i desafiava al poble jueu. I els jueus, veient aquella alçada tan gran, esporuguits, es negaven a lluitar. Fins que un dia, un xic anomenat David, va dir al rei dels jueus que ell sí que hi aniria, a lluitar. Prengué la seua fona i baixà decidit fins al fons de la Vall d’Elah. Al seu davant, Goliat corria embogit cap a ell, amb ganes de lluita. David, peus al terra, l’esperà fent rodar la fona. I quan el va tindre a la distància justa deixà anar la fona. Segons d’espera. Un error hauria estat fatal pera David. Però no va errar. En aquell moment de tensió, en uns instants on li anava la vida, David llençà la fona en el moment crucial.

Aquesta metàfora és el fil conductor de la pel·lícula, una metàfora aplicable a Hank (Tommy Lee Jones), la detectiu Sanders (Charlize Theron), i el fill, Mike. I també és la metàfora dels Estats Units contra Vietnam, o contra Irak, o contra qualsevol d’aquests països xicotets que esdevenen un enemic imprevisiblement imbatible, difícil de tombar amb la facilitat amb què el pesat bloc de la Unió Soviètica caigué entre xerric i xerric, com un ferro rovellat. La pel·lícula està ben lligada, i manté el suspens tant com ho ha de fer. Al principi sembla un capítol del CSI, i es mescla amb imatges que em van recordar a Syriana, de Clooney. També es podria ficar dins el sac de drama nacional, o de drama personal. És dura, però no em va emocionar gaire -no sé si per culpa meua, que estava indiferent, o perquè realment no arriba al públic. No cal portar Kleenex, però val la pena pagar entrada. No té pèrdua el que succeeix al fort, les reaccions i el comportament dels soldats. El meu "germà" marine no era aixina. Notable.