La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Una vida de propina

“Viure és una experiència confusa: un miracle fugaç i desconcertant. Per més que intentem racionalitzar-lo i buscar-ne un sentit (…) tal miracle continua sent un misteri insondable, un absurd irresoluble. (…) Intuïm, amb major o menor fortuna -ai!-, què hi ha en això que en diem la realitat. Tanmateix no en tenim prou. I tendim a omplir el buit desèrtic de la quotidianitat amb els sumptuosos palaus de la ficció. Tenim el llenguatge. Construïm, amb la pedra tosca de les paraules, móns nous inspirats en el nostre. Imaginem. Inventem històries. I aconseguim així, dins la que tenim, una altra vida de propina.”
Joan Borja introducció de La narrativa oral: rondalles i llegendes en l’imaginari col·lectiu contemporani.
Hui ha vingut Joan Borja a fer-nos la conferència del postgrau sobre la literatura oral. Quin privilegi de conferència! S’ha passat tres hores seguides explicant-nos la narrativa oral de la manera que s’ha de fer, explicant històries. Encara em penja la bava! Definitivament, m’he enamorat de manera espiritual i irreversible de la tasca d’aques home -que em recorda físicament al Joaquim Maria Puyal en l’època en què presentava La vida en un xip, mira quines coses-.
Una de les llegendes que ens ha explicat, preciosa, parlava de Sant Jordi. Però no del Sant Jordi que em van ensenyar en l’escola, i que ateus i militants literats celebren religiosament tots els 23 d’abrils regalant-se llibres i roses. No. Un altre Sant Jordi, més proper: el d’Alcoi, que jo encara no coneixia.
A la Marina, per a espantar als xiquets, en comptes de l’home del sac diuen:- Que vindrà el drac! Però aquest drac no és tal, sinó que és l’evolució fonètica de Al Azraq, moro valent d’ulls blaus, que en l’època de la conquesta de Jaume I era l’amo i senyor de la zona de La Gallinera, Ebo, i tota la part muntanyosa de les marines, que comunica amb l’Alcoià.
La llegenda diu que en l’època de la conquesta, doncs, Al-Azraq va anar a fer-se amb Alcoi, i quan ja els tenien a tots assetjats, els cristians d’Alcoi enviaren un emissari per a demanar reforços a unes tropes avançades que els cristians tenien a Penàguila. Però els moros, que tenien un major coneixement del territori, planejaren fer-los una emboscada al barranc de la batalla -nom que encara perdura-. Els cristians de dins d’Alcoi, en sentir-los, es veieren morts, perquè sabien l’avantatge amb què jugaven els moros; tanmateix decidiren anar al barranc, a ajudar als seus compatriotes cristians. I contra tot pronòstic, quan arribaren al barranc, en comptes de cristians moribunds veieren que els derrotats eren els moros. Interrogant-ne a un que quedava mig viu, li preguntaren què havia passat, i ell els repongué:
– Uali! Uali! -que vol dir: el tot poderós! El totpoderós!
I a partir d’aquí saberen que qui havia ajudat a guanyar la batalla no havia estat altre que Sant Jordi, que havia matat a tots els moros, ajudant als cristians. En aquella batalla, també va moror Al-Azraq, el moro d’ulls blaus, un nom que evoluncionaria després a la Maria cap a “El drac”, per a espantar als xiquets de la contrada, quasi huit segles després.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.