La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Para salvarse.Ellas.

Des de fa 24 hores camine en el limbe entre la salut i la malaltia. I això fa tanta ràbia com la gent que beu coca-cola light sense cafeïna: per a això, no begues coca-cola, beu aigua! Doncs a la malaltia li dic el mateix. Per estar així, preferisc enganxar una galipàndria com una casa de pagès, estar tres dies al llit, i au, si tevistonomeacuerdo. Una solució és eixir al carrer amb el cabell banyat, acabada de dutxar (a l’estiu ho faig), però tampoc voldria forçar les coses. En tot cas, és millor posar-me malalta ara que d’ací a exactament a 24 dies i 2 hores, moment en què estaré agafant un avió cap a Londres. I d’això volia parlar: ja ens han fet la reunió per a explicar-nos què anem a fer i, més divertit encara, ens han donat consells de comportament.

El que anem a fer està estipulat en cada minut de la nostra vida anglesa. Som un grup de 5 xiques -d’edats entre els 20 i els 28, crec que jo sóc la més major-, que anirem a integrar-nos progressivament en les pràctiques en una escola anglesa. Primer hem de mirar -com els mussols en aquell acudit, no parlarem, però ens hi fixarem molt-, i després anriem intervenint poc a poc a la classe fins donar una lliçó completa.
El tema de la roba, això de no poder portar texans, resulta que al final no és cap llegenda urbana. És oficial. Ni els mestres ni els alumnes poden portar texans, ni sabatilles d’esport, ni cap samarreta que porte lletres -per a evitar aquelles samarretes que diuen coses ofensives però que ací no ens hi fixem massa perquè en el dia a dia tampoc no utilitzem tant l’anglès-. És per a evitar l’anomenat currículum ocult.
Més coses divertides: no podem fer fotografies: per la qüestió d’evitar la pedofília. I finalment, ens aconsellen seguir estrictament els horaris. Bé, d’això no ens hem de preocupar. Al capdavall, no tindrem altra cosa a fer que seguir horaris.
Finalment, des de la universitat, ens han donat consells tals com: encara que no entengues res, somriu. Integra’t. No parles de temes complicats. Accepta qualsevol proposta -si et conviden a anar a un museu, o de compres,….- per més estúpida que et semble. No intervingues per a res en la primera setmana d’estada. Aprèn molt.
Tots els consells tenen sentit, i probablement els hauria seguit per pur instint, però em ve fer gràcia que me’ls donaren per escrit: semblava un manual d’urbanitat que em vaig trobar a les mans fa una dècada (Fa una dècada!!), que es titulava Para salvarse.Ellas. que datava de l’època més retrògrada del règim franquista, i aconsellava fins i tot quins balls es podien ballar, com portar els cabells, o quina distància era raonablement prudent per a ballar amb un xic. En aquest cas, els consells no són sobre com ballar, sinó com treballar. Els temps canvien…

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.