Segells
Ahir vaig anar a comprar segells, per primera volta en el segle XXI. Crec que l’última volta que vaig anar a comprar-ne va ser per a enviar-li una carta al meu primer novio, Fermí, quan ell vivia a La Font -encara continua vivint en la Font-, i jo vivia a Barcelona i encara no havia començat el meu Dakar universitari particular. Fa tants anys, d’això, que mentrestant la nostra relació s’ha tornat en una amistat familiar (i a mi m’ha donat temps de començar quatre carreres en quatre universitats diferents, per a no avorrir-me), de manera que procure no recordar l’època en què anàvem junts, perquè em faria la sensació d’haver comès incest. No sé, és de la família (de nou, algun dia he de penjar un post sobre el meu ample concepte de família).
En aquella època, l’època en què Fermí i jo ens escrivíem cartes -que més que cartes d’amor, eren cartes de política i militància-, els segells es compraven en pessetes, i recorde passar de comprar segells de 20 pessetes, a segells de 21 pesseta, a 22 pessetes, i crec que no vam arribar a enviar-nos cartes de 23 pessetes, perquè ja havíem tallat.
Al principi posàvem el segell, i ja està, amb la cara del rei ben apegadeta, per a que no es perdera el segell i la carta arribara a bon port. Després, un dia se’m va ocórrer posar el segell del rei cap per avall. I des de llavors, les cartes ens les enviàrem amb la cara del rei a l’estil socarrat, pujant-li tota la sang al cap.
Ahir vaig anar a comprar segells, perquè havia d’enviar uns documents a diputació. A l’hora de posar-los, em va vindre un flaix, i va anar del canto d’un duro que no l’apegue cap per avall, al senyor rei (que val 5 cèntims d’euro, 0,05, i tot és un zero que apareix en el segell). Però no ho vaig fer al final per si de cas, no sé si la gent de la diputació està per a brometes :-))