Queixes ruïnoses de finals de novembre
La universitat és com un amant exigent: encara que hom arribe cansat a casa, cal complir; m’allunya de la meua parella –uns 78 km., si fa o no fa-, i finalment em trau diners com si, damunt, m’haguera tocat tindre un amant capriciós –en fotocòpies i material, per exemple, sense comptar la matrícula-.
Afortunadament, la diferència és que de tot açò al final en trauré alguna cosa de profit –que, al contrari de tindre un/a amant, només porta que complicacions i destarifos, i si no, que li ho diguen al de Match Point.
Puntualment, cada set dies, faig dues llistes de feines pendents: les dels deures setmanals –no em mireu aixina, en filologia també feia deures-, i la dels treballs de final de semestre, amb els quals s’ha de complir com un formigueta. La dels deures m’anima: quan he acabat una cosa, pose un tic al requadre. I he complit.
La de les coses a llarg termini, sincerament, no fa altra cosa que angoixar-me. Tinc una sensació semblant a la de quan era menuda i menjava bistec. Mossegant, mossegant, poc a poc s’anava fent una bola. Amb aquesta llista em massa igual; se m’està fent com una bola. Amb la diferència que aquesta llista em mira de reüll, penjada a la paret, la mala pècora, i no s’hi val a escopir-la i deixar-la a una part del plat. Si vull complir amb les expectatives i tindre el títol en juny hauré d’apretar i engolir.
Doncs sí la teua (i ex-meua) Universitat de València és com una amant capriciosa, la UOC és com una senyoreta deluxe: ep! no només pel preu (encara em dolen els 800 euros semestrals pel Màster, que aviat hauré de tornar a pagar), sinó també per la qualitat del que fem (o del que suposadament hauríem de fer els alumnes en les nostres nits solitàries…).
Veig que estem tots de queixes universitàries, últimament… Ànim!