La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

A prova de CSI

Acabada la part quirúrgica del procés (nostre, no el de fora), estem a l’espera d’iniciar la part química. El tumor està erradicat en la seua major part; però ara queden unes quantes cèl·lules (les cabrones), que no s’han pogut traure, enganxades a la glàndula pineal, difícilment discernibles. És la putada d’un tumor cerebral en contraposició, per exemple, a un càncer de mama. Al pit li pots llevar el tumor i un poquet més: ganglis, múscul, el que siga (i no voldria minimitzar el drama); perquè es pot viure amb uns ganglis de menys, amb una part del pit menys. Ma mare porta fent-ho vint anys. En canvi, el cervell és més fotut. No pots viure tan còmodament amb un poc de glàndula pineal menys. Es necessiten totes les neurones, perquè es tracta del nostre hardware, i eixe no es pot tocar. Per aquesta raó les cèl·lules tumorals restants s’hauran de traure amb un procediment químic (i radiològic).

El secret de la cura del càncer està en fer malbé l’ADN de les cèl·lules. Es malmeten totes, però les que més a pressa es reprodueixen -les cancerígenes- es malmeten més, i moren. O eixa és la idea. Entre tantes cèl·lules que se li faran malbé a F els pròxims mesos estan les defenses. Ens quedem sense la policia del cos. Tot i que encara no ha començat el tractament -estem a dies-, és crucial que el cos de F es mantinga sense virus ni bacteris. Ergo, ma casa s’ha convertit en una llar digna del CSI. El meu millor amic no és ara el meu marit. És el desinfectant Asevi. Podríeu fer proves de laboratori al terra de l’habitació de F, i no eixirien contaminades. Tots els dies centre els meus esforços en convertir l’ambient del nostre voltant en un lloc tan estèril com siga possible. A casa anem tots amb màscara, llevat de F., que se la posa quan ix de casa. Imagine que deu impressionar bastant: un xiquet amb una màscara a la cara i un tall de deu centímetres al crani (que no es vorà quan li cresquen més els cabells, que serà en l’època posterior a que li caiguen tots). M’importa ben poc. L’únic que m’obsessiona ara és mantindre les malalties lluny del nostre radi.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.