Els dies de l’any (dè)nou
Des del 2 de gener fins ara he tingut dos tipus de dies: els roïns i els infernals. Els roïns inclouen drames ocasionals i conats aquàtics disseminats al llarg del dia, estrictament controlats per zones geogràfiques. Res de conats fora de casa: com a molt, dins del cotxe, si les distàncies són superiors a una cançó, per allò de recuperar el to i el color. No sabia que seria capaç de controlar i reprimir conats tant de pressa i amb tanta precisió. La vida m’ha castigat a convertir-me en una fucking Dalai Lama la primera quinzena de l’any. Riu-te’n de l’Ofici de viure.
Els infernals són pitjors; però per sort, geogràficament s’han concentrat tots a la capi. Només n’han sigut un parell, però han inclòs agressivitat física, expressions musculars i descontrol diagrafmàtic. Aquests dies només els aguanta un, la meua única roca: amb muscles, esquena i abdominals.
Fins ara, els infernals no els he vist vindre. M’han vingut caiguts del cel, o de l’infern, com l’estrebada d’un tren d’alta velocitat. Però sé que demà me’n toca un altre, el tinc apuntat a l’agenda. Com els de fins ara no els havia vist vindre, no sé ben bé com preparar-me per a demà. No puc gastar drogues, ni legals ni il·legals. No hi ha infusions que valguen: he de perseverar una hora de viatge d’anar i tornar amb les funcions a la màxima capacitat possible, ja de per sí mermades des de fa catorze dies i dues hores. Els dies infernals foten molt. Els que veus vindre, més encara.
Aspirar a dies roïns: quina trista entrada a l’any de la quarantena.