El dilema del burkini

Ha sorgit aquest estiu la polèmica sobre si les dones musulmanes poden portar burkini a les platges europees. L’any passat en vaig vore un per primera vegada, a l’Aquòpolis, i em va fer pensar immediatament en Rabha, la meua amiga que no es banya a la piscina d’Almoines perquè no li agrada ensenyar la carn. “Banya’t, Rabha!” li vaig dir un dia. “Posa’t el banyador i tira’t amb nosaltres”. Em va dir que no, que s’hi tiraria el dia que inventaren un banyador de cos sencer, perquè no li agradava ensenyar el seu cos. Ves per on, aquest dia ha arribat, però Rabha no podrà banyar-se, perquè estan prohibint aquesta peça de roba.  I encara que no estiga prohibit, la conec i és molt discreta, i no me a veig ara fent-se la xula amb una peça de roba amb què s’ha volgut crear tanta polèmica. Em venen al cap diverses idees quan hi reflexione un moment.

1- De nou, la societat -i en especial els estaments legisladors, que estan formats majoritàriament per hòmens, en general- posa el focus sobre què ha de dur o què no ha de dur una dona. En este sentit pense que és una llàstima que s’haja prohibit el burkini, perquè ens el podríem posar les dones a les festes majors dels pobles per a que almenys quan hi haguera abusos sexuals desapareguera l’excusa de “és que amb la roba que portava ho estava demanant a crits”.

2- No veig tanta diferència entre un vestit de neoprè i el “burkini”. No entenc perquè una dona musulmana -o una dona, així, en general- no pot anar amb un banyador de cos sencer però en canvi sí que estan permesos els altres vestits aquàtics. No sé si és una crítica per l’excés de zel a l’hora de cobrir-se la pell de les musulmanes. En aquest sentit, convidaria a la societat europea a animar-les donant exemple, i que els sufers i els domadors de dofins i orques als parcs aquàtics feren les seues activitats en tanga, perquè qualsevol altra cosa em sembla també un excés de zel a l’hora de cobrir-se la pell.

En tot cas, tinc la sensació que en aquesta polèmica s’hi amaguen un parell de temes més:

1- El tema de la identitat. Per a les musulmanes que conec, el fet de portar el mocador al cap és una decisió que combina les creences religioses amb la identitat. És una manera de demostrar els teus orígens, la teua identitat. Pot resultar més còmoda o incòmoda, però mentre no siga una barbàrie -no ho és més que les religioses cristianes el porten, ja siga en forma de “mantilla y peineta” o en forma de hàbit-, no crec que haja de ser decisió meua. Cada cultura desenvolupa les seues formes de identitat: em venen al cap els espanyols i la seua llengua; o els andalusos i les sevillanes -adoptades com a símbol d’identitat també per part de molts espanyols-; el pernil salat o la “tortilla de patatas. En el meu cas, la meua valencianitat l’expresse a través de la llengua; i creieu-me, l’estat ja té  els seus sistemes per tal que haja de reduir o eliminar la meua identitat en diverses ocasions. Llevar el burkini és eliminar la possibilitat de dur una senya d’indentitat: a mi em lleven el burkini cada volta que m’he de comunicar amb segons quines autoritats administratives.

2- Per últim, i disculpeu la llargada del post, no puc evitar una sensació que la dona al món es troba entre l’espasa i la paret: “susto o muerte”. D’una banda tenim un Occident que sexualitza a la dona. Al capdavall, les propagandes on les dones fan una fel·lació a un gelat no deixen de ser un element d’opressió, per posar un exemple que em fa especialment vergonya aliena. D’altra banda, a Orient no se sexualitza, però l’opressió a la dona és evident. I no em referisc al mocadoret del cap: em referisc a la pèrdua sistemàtica de drets de la dona.

En tot cas, sembla que a Occident, ja que no poden oprimir les musulmanes amb la sexualització del seu cos, les apreten d’una manera que ja els resulta familiar; prohibint-los coses i ja de passada, desposseïnt-les de la seua identitat, tot esgrimint arguments paternalistes: que mira, que al teu país t’oprimeixen, i ací trobaràs la llibertat en forma de pell nua al sol.

Jo faig també una proposta a les autoritats valencianes: per favor, en nom de la civilització i dels bons costums, racionals i superiors a la resta del món: prohibiu als turistes que porten calcetins davall les sandàlies, que ací no tenim aquests costums bàrbars i si venen ací s’han d’acostumar a la manera de viure d’ací. I per cada guiri que sope paella, mil euros de multa. Home, quina vergonya!

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a El dilema del burkini

  1. Balaguer Claudi diu:

    Vejam,
    Trobe que es barregen moltes coses sota el pretext de llibertat femenina.

    El primer fet, crec jo, és que el vel i totes aquestes coses són clarament imposicions masculines… o no???? Quina llibertat tens quan se t’imposa aquesta mena de visió, de sexualització a partir de la teua pubertat, als 13 anys o abans, si fa no fa, i creixes així.
    No m’endinsaré en més tradicions musulmanes i/o culturals que separen la dona de l’home ja que no voldria que es pensara que sóc racista…

    No es té/tenim dret a tot, això és un mite modern, sempre hi ha lleis que ho gestionen tot… No acceptaré un alumne en banyador o descalç a classe meua (als Estats Units en canvi n’he vist descalços a la Universitat en canvi…), i supose tampoc a la teua, o pit nu tampoc… Pel carrer i a molts llocs no pots anar en conill, i de manera bastant curiosa no es té tanta vehemència per a defensar els drets dels naturistes de pertot…

    També pague una multa si vaig massa ràpid… i els alumnes han d’anar a escola fins als 16 anys tot i que a algunes gitanes les casen als 13 i ja no hi van més… i la llei va molt bé per a (mirar de) protegir els que no són adults…

    El fet és que a les democràcies se sol criticar tot… ja m’agradaria que tots els països, sobretot els de religió musulmana, tingueren tanta llibertat d’expressió… i tanta llibertat per a les dones encara que fins i tot al món occidental molta cosa roman per fer i millorar en aquest àmbit.

    Després es barreja tot, no sóc cap especialista però sé molt bé què em passa a les mans si em quede massa temps a l’aigua, trobe que a la gent que es passa molt de temps a l’aigua possiblement els va molt bé per raons de temperatura o el que siga tenir combinacions… no trobe que tinga res a veure…

    En el cas dels drets lingüístics, com en el del català també hi ha lleis i obligacions, com el cas de les lleis del comerç que imposen retolació en català, això tampoc no és comparable ni de bon troç… Hi ha llengües dominades i dominants, i tampoc no parles català si vas al Japó per exemple amb els autòctons…

    Visc a l’estat francés i he vist en trenta anys com els vels i tot el que acompanya va escampant-se, ja que les dones que no el porten probablement tenen o temen una pressió constant de la comunitat, que podria considerar que no són bones musulmanes… De fet hi ha hagut algunes agressions cap a xiques que no anaven “ben vestides” recentment, almenys em sembla ja que amb els mitjans de comunicació i l’ambient a l’estat francés no pots tenir certesa del que passa de debò…

    De fet a França, va haver-hi el corrent “Ni putes ni soumises” que potser hauries de mirar per a entendre millor el pes dels costums i de les imposicions per a les xiques/dones musulmanes…

    Veig també, entre més coses, com la religiositat està tornant a recuperar embranzida a l’estat francés quan es tractava sobretot d’un fet íntim gràcies a les lleis de la laïcitat, em cansa d’haver de veure durant uns deu minuts la gent que va a veure el Papa durant les notícies…

    Però bé… al capdavall supose que m’he d’alegrar que la religió no siga una cosa d’estat i que tots els impostos pagats pels ciutadans francesos vagen a l’estat i no a l’Església i/o a l’Opus Dei…
    Cordialment,
    Claudi

    • martainsa diu:

      Si fóra una decisió molt evident, Claudi, no hauria causat tanta polèmica. Entenc la gent que diu que portar el vel és retrògrad: moltes feministes musulmanes -vaig vore fa algun temps un reportatge sobre el Marroc, en concret- porten endavant des de fa anys una “croada” contra el vel. Tanmateix, les musulmanes que conec de prop, quan els he preguntat sobre el tema, porten el vel perquè volen; en conec de tot tipus, de les que abans no en portaven i ara se’l posen, i de les que n’han portat i ara no en porten. Em juren i perjuren que ho fan perquè elles volen, i no tinc perquè posar-ho en dubte.
      L’únic exemple que em ve al cap -salvant toootes les distàncies- semblant a aquest és que ací les dones ens cobrim el pit, mentre que els hòmens no ho fan. Quan vaig a la platja sé que tinc la llibertat de treure’m la part de dalt del bikini, perquè és un ús social cada vegada més estès; tanmateix, no m’hi sent còmoda. No és que el meu home m’obligue a tapar-me. És una decisió meua. Ningú ho posa en dubte. Amb la major part de musulmanes -o almenys les que viuen ací, on les llibertats són més evidents- no hauríem de posar en dubte tampoc la seua opció. És més, estic segura que com menys prendes de roba es prohibisquen i menys estiga a la diana qualsevol polèmica sobre la vestimenta de les musulmanes, major favor li estarem fent al feminisme al món.
      Mentrestant prohibint certes prendes als nostres països ens apropa un poquet més a aquells països en què la vestimenta també està legislada, i als quals solem anomenar països autoritaristes.
      Gràcies per col·laborar a la discussió sobre este assumpte, Claudi 😉

  2. Anna diu:

    Et recomano molt que llegeixis aquest article de Ilya Topper.

    http://www.elconfidencial.com/autores/ilya-topper-885/

    • martainsa diu:

      Moltes gràcies per adjuntar l’article, Anna. L’acabe de llegir, i diu coses que tenen molt de trellat. Tanmateix, les línies són molt borroses; donaré tot el suport a les feministes musulmanes, però és un error que Europa entre en el joc de prohibir prendes. A més, com dic en el post, per mi el problema no és que una musulmana porte un mocadoret al cap, sino tota la pèrdua de drets a què estan sotmeses les musulmanes. Prohibir prendes, coses, objectes a les musulmanes és sotmetre-les de nou a una pèrdua de drets en països que han assolit algunes -i només algunes- victòries feministes. Es veu la contradicció? Prohibir coses a les dones en nom del feminisme! El camí no crec que siga prohibir, sinó ensenyar com de bé vivim les dones en països on tenim uns quants drets més -per llei; de facto, hi ha ben poques parts del món on les dones gaudim dels mateixos privilegis, drets i possibilitats que els hòmens-.

      En tot cas, recomane a qualsevol que entre a aquest bloc que llija l’article que has adjuntat. Gràcies per la teua aportació al debat! 🙂

  3. Pau diu:

    No s’ha de prohibir, s’ha de criticar molt forta i decididamente qualsevol imposicio que atempti contra la llibertat i els drets humans. Els musulmans han de entendre que la llei esta per damunt dels seus preceptes religiosos. Aquest es el problema. No n’hi ha cap més. No vulgueu justificar la opressió amb anècdotes masclistes dels quatre brètols ignorants locals. La societat hi está en contra i ho condemna.
    Moltes musulmanes juraran que porten vel per voluntat pròpia perque han rebut un condicionament que fa impossible la expressió de la seva llibertat.

  4. Pons diu:

    A la gent li agrada molt prohibir tot el que no estigui amb els seus gusts, deixa’ls que tothom vesteixi com li doni la gana coi! Això sí, que llavors no es queixin si els miren raro, perquè tothom té dret a mirar, ja saps, allò que la teva llibertat acaba on comença la del altre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*