No mataràs
Escolte per la ràdio l’entrevista a una dona maltractada, que va eixir de la seua situació i està ajudant altres dones. Escolte entrevistes de serveis d’ajut a menors en situació de maltractament. Mire en catàlegs llibres per a dones sobre com detectar un maltractador, i sé de programes escolars contra la violència de gènere que donen pistes a joves adolescents sobre com detectar un maltractador, i les coses que no són normals en una parella. I tot això em pareix molt bé.
Però encara no veig cap programa dirigit als hòmens que els diga que no han de maltractar ni pegar ni matar a les seues parelles. Sembla obvi, no? S’hauria de donar per sentat. Però si jo donara per sentades moltes coses òbvies, les meues classes de primària serien ingovernables. Perquè de vegades és necessari que et recorden coses tan simples com que cal tirar els papers a la paperera, que després d’anar al bany cal rentar-se les mans, o que a la teua parella i als teus fills no els has de matar.
Sí, és evident que cal continuar els programes de prevenció de la violència domèstica -és a dir, en general, quan un home li pega a la dona i als fills. Que sí, que de vegades la dona també pega, però no em vingau amb fal·làcies, perquè qui pateix la situació, en el 99% dels casos, és la dona-. Però és evident que alguna cosa no funciona: perquè com destaquen Nao ong Viet Nam i Coc ràpid, portem un estiu de violència brutal. Qui sap si el problema és que ens centrem en només un agent de la violència domèstica: la víctima. Potser el que ens hauríem de replantejar és la necessitat de reeducar els hòmens. Es diu a les dones que no han de permetre que les maltracten, però qui els diu als hòmens que han de respectar els altres? Qui dissenya programes d’educació emocional masculina? I si ens plantegem, per una vegada, posar el punt de mira en l’home?
Gràcies per l’article.
Trobo que dins d’aquesta educació emocional, es tindria d’ensenyar a gestionar la frustració. Ho dic perquè un cas que vaig conèixer de violència contra una dona, l’home que agredia era per una qüestió de no acceptació de la impossibilitat “masculina” de portar al món una vida, com sí que ho poden fer les dones (i, en concret, la dona a la qual agredia). La resposta que molts “mascles” donen a aquest sentiment d’inferioritat és la violència contra la figura “superior” (la dona/mare) o el fruit d’aquesta capacitat femenina de parir (el fill o la filla).
Li deixo un enllaç d’un article que parla, de manera general, de la violència contra les dones des d’un punt de vista no gaire conegut (i a vegades esteriotipat per possibles prejudicis):
http://protestantedigital.com/blogs/37068/Y_el_hombre_se_ensenoreara_de_ti
Atentament