La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Perquè no menge gluten

Jo no sóc celíaca: no estic diagnosticada, no he tingut símptomes, no m’han fet proves. Tanmateix, no menge gluten des de fa un any i escaig. La gent sol sorprendre’s -no els falta raó-. Si no sóc celíaca, perquè no menge gluten?

Raó número 1: Als vint-i-dos anys em van vindre les al·lèrgies primaverals. Primer eren com un costipat. Passada la trentena, que és quan venen tots els mals, a la primavera tenia un quadre de salut lamentable. Des de Sant Josep fins a Sant Joan la vida era una lenta tortura. Ho vaig provar tot: primer vaig anar a l’al·lergòleg, i em va donar unes vacunes caríssimes, que em vaig injectar durant 2 anys. Quan es van acabar els 2 anys les al·lèrgies continuaven pràcticament igual, però em van enviar cap a casa, ale, bonica, que no podem fer res més. Durant els embarassos, vaig provar l’homeopatia. Ni tec. Fins i tot vaig deixar de prendre llet: els símptomes van millorar. Finalment vaig provar la medicina integrativa. Un dia vaig anar a un metge a Barcelona, li vaig contar la meua vida, i em va contestar: Deixa de menjar gluten. Enguany ja sigut la meua primera primavera totalment lliure de gluten, i ha estat com tornar a tindre 15 anys. Sense gluten, sense al·lèrgia.

Raó número 2: La segona raó és més personal, i em costa d’explicar en persona. Se’m posa com un nus a la gola (encara), si intente fer-ho. Emili solia menjar ensaïmades que li portava la iaia pels matins. Li encantaven. Quan el van diagnosticar, es van acabar les ensaïmades. No recorde quin dia, a principis de la seua nova vida sense gluten, estava menjant-me jo una ensaïmada, i em va mirar amb ulls de súplica. Li vaig dir que d’això ell no en podia menjar, i se’m van traure les ganes de continuar menjant-ne jo mateixa. Sé que no puc evitar-li ulls de súplica de cara al món. La vida és dura, i li ha tocat aquesta tecla. S’hi ha anat acostumant amb el temps. Però no suporte que els ulls em miren a mi. A casa, des que jo no menge gluten, ens fan menjar apart a ell i a mi. Ara en som dos en el seu equip. Ja no és només “és que Emili…”; és “Emili i sa mare”.

No sóc, en tot cas, la primera mare que deixa de menjar coses que el fill no pot menjar. Conec una mare amb un fill al·lèrgic a tantes coses que seria més curt fer un llistat de les coses que sí que pot menjar: ella menja el mateix que el fill. També sé d’una mare agnòstica casada amb un musulmà que ha deixat de menjar porc per respecte, perquè ni el marit ni els fills en mengen. Les entenc perfectament.

Aquestes són les meues dues raons per a no menjar gluten. I partir d’ara, si algú em vol dir tronada, com si diu missa.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.