Conviure amb la diferència
Tots som diferents; però comence a sospitar que uns ho són més que els altres. Emiliet entra en aquesta categoria d’infreqüència: en molts aspectes redola per les muntanyes de Gaus. Sol ser sorprenent, de vegades gratificant, i en ocasions, com ara, en unes vacances celestials pensades per a xiquets d’exactament la seua edat, ennervant.
Emiliet no vol anar a la piscina. No vol relacionar-se amb altres xiquets de la seua edat en un club que fan els del càmping ple d’activitats, no li agrada el castell unflable, i detesta els balls. Ni tan sols pot menjar com la resta de xiquets (però clar, això no és culpa seua). En definitiva, he tirat els diners. L’únic que sembla encantat és Ferran; però aquesta criatura, com a bon segon fill, sol estar encantat amb qualsevol cosa. Com el càmping celestial de xiquets no satisfà les expectatives, son pare i jo canviem l’estratègia. Si no fem vacances de xiquets, farem vacances d’adults. La caseta de fusta passa de ser l’objectiu a ser un camp base.
I alguna cosa em diu que Emili tolerarà millor el canvi. L’única cosa que no puc canviar és que pregunte per casa, i que parle amb nostàlgia de la WII i de la seua escola. En fi. Almenys tinc la convicció que el meu fill, la resta de l’any, és feliç.