Montblanc: la vie en rose
Emiliet, que malgrat la seua joventut (acaba de cumplir el seu primer lustre) és multilingüe, anava avisat de casa; perquè cada volta que xafe Catalunya li ho recorde, que la mare de menuda era catalana, que parlava un poc diferent, i que allà parlen com l’abella Maia (és una llarga història). Error. L’hauria d’haver dit que en el càmping parlaven com el D’Artagnan dels Mosqueperros, però en VO.
Hem arribat a Montblanc per la vesprada, després d’haver passat les etapes típiques d’un viatge de més d’una hora: cantar, parlar, estar en silenci, barallar-se (amb ungles i punys), cridar, dormir, i destorbar a la conductora amb martingales diverses. Finalment, després de parar només a Sagunt i a Tortosa -a dinar a un McDonald’s, que és l’única cadena de grans restaurants que té un menú sense gluten amb garanties-, hem arribat.
El càmping és de capital francès, i es veu que s’hi porten els clients, també. Al tauler em parlen directament en francès, i aprofite per a practicar la llengua de Voltaire amb la murciana que m’ha atès. Tenim una caseta de fusta amb les necessitats bàsiques d’una persona -llits, bany i aire acondicionat-, perquè el lema del meu home és “jo no he vingut a patir”. A partir d’ací, una primera ullada al càmping em demostra quina és la definició de paradís: piscines amb parc aquàtic, castell unflable al costat de les piscines, mini-golf, petanca (naturallement) i tota una varietat de parcs infantils repartits al llarg i ample de les instal·lacions. Després d’un reconeixement familiar del terreny i una sessió de zumba a ritme de Moussier Tombola (tota una troballa!), tornem a casa, i Emiliet em pregunta:
_Però mare, hui estem ací i demà tornem a casa, no?
I prepare el sopar taral·lejant el “una nit de lluna plena tramuntàrem la carena lentament sense dir res…” mentre el meu fill digital intenta ubicar-se en una cabana analògica com un polp ho faria en un garatge.