La vida versió Champions League

No diria que la maternitat és un sacrifici, que a ningú l’obliguen a tindre fills, i a aquestes altures un sol tindre suficient informació sobre què representa tot plegat. En tot cas, és cert que la maternitat comporta certs sacrificis: un marge de llibertat individual, de llibertat per parella, de vida interior, i fins i tot diria que d’espiritualitat. Per això va bé de tant en tant -cada parell d’anys?-, intentar rascar alguna excusa per a recuperar el “self“, l’essència d’u mateix. 

I són necessaris aquests parèntesis per a continuar avant amb enteresa, alegria, energia; parèntesi com la festa del Correllengua i la mitja hora de concert acústic d’Obrint Pas a què vaig assistir -abans de decidir que els meus fills ja en tenien prou d’estar dormint al ras tapats amb mantes polars, dins de carros i fora dels seus llits (o del meu, pel que és el cas). O parèntesi com aquest xicotet interval de dos hores de son que m’he furtat -després d’estar planxant fins les dotze de la nit-, recuperant velles cançons de l’època aquella en què la creació del “self“, l’essència de mi mateixa, la vivència de la vida interior, era l’única feina que tenia. Gràcies a Déu per aquests parèntesis; però sobretot gràcies perquè la maternitat em dóna sentit a l’espiritualitat, a la vida interior i a mi mateixa.