La vida versió Champions League

Fins que em vaig posar a criar el futur en pròpies carns, aclamava el futur del meu país fitxant en totes les manifestacions -al nord i al sud-, i m’escanyava al crit d’allò que Mas hui no s’ha atrevit a dir. In, inde… I si no haguera tingut un parell de fills -un de dos anys i l’altre de dos mesos- qui sap si no m’hauria ajuntat al crit de la manifestació d’ahir. Però ara que la independència no és una utopia, i que hi ha llobarros mosquejats a les altures per la manifestació d’ahir, ara que hi ha veritable por, em pregunte quines serien les conseqüències de la independència de Catalunya al meu País. 

Qui pense que el País Valencià -que recorde que porta quasi vint anys de govern nefast i perenne de Partit Popular i del nacionalisme espanyol més ranci i castís- s’apuntaria corrent a formar part dels Països Catalans que agafe un tren i baixe a València o Alacant. O Sogorb, o Xest, o Requena. El meu país no està preparat per a res semblant. I no em preocupa tant això, sinó la reacció d’una Espanya ressentida i alerta respecte als nacionalismes. L’incipient nacionalisme valencià quedaria esclafat com una formiga, i als aborígens valencians ens extingirien a dos generacions vista. I hauria de passar alguna cosa molt grossa -molt molt grossa, recordem que Camps va tornar a guanyar les eleccions amb un procés judicial en marxa!!-, per a que canviaren les coses.