La vida versió Champions League

Emili arribà tard (a poques hores que m’induïren el part si ell no movia), però sa, amb els ulls oberts de bat a bat, molta fam i les idees clares. 
Del part en recorde poca cosa: sé que va ser relativament curt -huit hores-, senzill, i que la recuperació està sent de llibre de text -cosa que no vol dir que siga fàcil, sinó que, almenys, no s’està complicant-. Del part també en sé que va ser dolorós, però la naturalesa, que ja he comentat alguna volta que és molt puta, té algun mecanisme pel qual no puc recordar el dolor que vaig patir. I no ho dic des d’un punt de vista maternal, que em mire el fill i se m’obliden tots els mals. No. Intente fer l’exercici biològic de recordar el dolor, i no puc. Supose que si aquesta mateixa naturalesa a qui m’he referit no tinguera mecanismes aixina, el carnet de família nombrosa seria un concepte abstracte. El que sí recorde, i també perdone -ja de bestreta-, són -i seran- totes les nits i els dies que encara em queden sense dormir.