La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Imperis

Com en quasi tots els millors vicis de la meua vida, va ser Emili qui em va encomanar el joc de l’Imperia. Es tracta d’un joc d’estratègia que ha creat un búlgar a qui haurien de donar el Premi Nobel Lúdic -després de Sid Meiers-.
Per als no iniciats, puc dir que es tracta d’un joc de creació i gestió de xicotets regnes amb tres pilars bàsics: l’economia, la investigació i les forces armades.

 

El que hauria d’atraure d’aquest joc és el seu caire estratègic: els recursos són limitats i les necessitats il·limitades, i cal destriar com aprofitar al màxim el que s’obté del món virtual. És comú, per tal de traure recursos extra, atacar els veïns per furtar-los or. O atacar per manies personals. O per fer la guitza. Però ara que no em sent ningú he de confessar que el que més em fascina és estar jugant amb jugadors de tot el món. Perquè el joc permet escriure’ns missatges sense haver de donar el nostre correu electrònic. Ni tan sols el nostre veritable nom, o el gènere.
La base fonamental del treball en equip són les aliances. La meua s’anomena Gran Muralla, i la va formar un xinès. El líder és un macedoni que treballa a l’orient mitjà amb grans dots de lideratge. Un altre dels càrrecs dins de l’aliança és el diplomàtic, que ostenta un eslovac que no sap anglès -la lingua franca, no em calia ni dir-ho- i utilitza un programa de traducció automàtica per a posar pau entre imperis. Mentre ens conxovem per a atacar al dèbil i protegir-nos del fort, intente imaginar-me a tots els membres de la meua aliança des de les seues cases, estants, i m’entren unes ganes terribles d’escriure’ls un missatge per demanar-los que m’expliquen la seua vida.  

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.