La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

El camí de la llibertat

Quan hom veu l’amabilitat que brolla del 95% de la població americana amb què s’ha topat li costa de creure que els Estats Units siga un país abonat a les guerres. La sorpresa, més enllà de l’amabilitat quotidiana, es fa extensiva quan veu l’orgull de la intensivíssima vida democràtica d’aquestes terres.

A més de l’accent i de les universitats, el que més m’ha cridat l’atenció de Boston és un camí -marcat en terra per rajoles roges- anomenat “El recorregut de la llibertat”-. Aquest camí, que hem caminat amb Emili com dos Dorothies buscant el Mag d’Oz, porta a través dels diversos edificis més emblemàtics, d’on es pot traure suc històric -i turístic-, sota l’excusa de la llibertat. D’aquesta manera, ens han englobat tant les lluites dels primers colonitzadors per obtindre la llibertat respecte Anglaterra, la idea de la constitució, la formació de l’estat de Massachusetts o l’alliberament dels esclaus afroamericans.

Una de les visites més curioses ha estat el del parlament de l’estat, un jove palau ple de marbre que hospeda les dues cambres legislatives. Tot escoltant al jove Skywalker que ens portava de memòria per tots els edificis, se’ns apropa un home i es queda escoltant l’explicació. Acabat el parlament, s’introdueix en la conversa amb el guia, i ens pregunta amablement per les nostres procedències, com qui es troba al menjador de casa. Era el senador Thomas P. Kennedy -no, no era família dels Kennedy, pel que es veu, és un cognom comú-, probablement anant a treballar. I és que l’edifici està obert a les visites fins i tot quan hi ha sessió parlamentària. Igual com a casa.

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.