La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Déjà vu

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

D’algunes ciutats europees que he visitat en
coneixia necessàriament referències: la Torre
Eiffel, els Champs Eliseés, Versailles i el Pompidou a Paris;
el Big Ben, Buckinham Palace, el British o la Tate a Londres; l’Hérmitage a Petersburg, La Tetriakov i el Volshoi a
Moscú.

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Però Nova York, una capital annexa a Europa en un
altre continent, a més de referents culturals també arribem amb referents
cinematogràfics. Quan encara o ha aterrat l’avió ja podem descobrir des de
l’aire una sèrie d’edificis que ens hem cansat de vore a través de la gran
pantalla. Però no només són els grans edificis –o la seua absència, en dos casos-
el que ens crida l’atenció. No són només les extraordinàries col·leccions del
Moma, la exorbitant col·lecció del Museu d’història natural –que conté el
meteorit més gran exposat al públic del món-, el museu Guggenheim. Són els
altres llocs, els llocs anònims. Són els carrers retratats per Woody, les
avingudes catastròfiques de les pel·lícules absurdes dels diumenges per la
vesprada; els carrers de Spiderman, el metro de Ghost, els cotxes de Taxi
Driver.

Potser és per això que és tan fàcil acostumar-s’hi,
a NY. Passat el primer ensurt, el de “ostres, estic xafant una vorra d’un
carrer de Nova York”, adaptar-se a la fesonomia urbana és tan inevitable com
natural; i la simpatia que brolla dels habitants de la ciutat fan que el
tràngol no siga arribar, sino anar-se’n.

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.