La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Gymkana

Prepara una boda és com fer una gymkana*. Que quina és la diferència entre una gymkana, i una gimcana de les de tota la vida? Que això primer, com el nom indica, és considerablement més complicat. I superada la primera etapa, vas a la segona pantalla, on el monstre en comptes d’un en té tres, de caps, i el teu personatge s’ha polit una vida.

Ara, en temps de descompte, a la plantalla final no em queden vides de bonus. El monstre de tres caps en té set, i Zelda lluita amb els peus lligats -una cadena a cada cama-. Al fons, el premi. I el rellotge va cap enrere. Tic, tac. Tic, tac. Tic. Tac. Ai. 
La bona conclusió de tot açò és que el matrimoni que ho supera és per a tota la vida: no només perquè la idea de tooornaaar a preparar tot açò faria posar els pèls de punta, sinó perquè superar l’última pantalla és una demostració que ja podem fer qualsevol cosa junts amb un mínim de coordinació. Potser és per això que últimament tinc certa sensació d’haver madurat -no m’estranyaria que començara a eixir-me acné altra volta-; una maduració a trompicons, com la d’una poma caient de l’arbre. Però possiblement també la més efectiva i la més radical.
 

*L’ortografia de gymkana no és cap invent meu. Ho he vist escrit de mil maneres, i aquesta (amb i grega i amb ka) n’és el promig estadístic; he aprofitat la metàfora de l’ortografia per a fer el post. Espere que em permeteu la llicència i que disculpeu el mal d’ulls. 


  1. després del tema dels bolets i les dones que fan boixet no estic en condicions de demanarte calitat lèxica 🙂 , per això no patisques, i tampoc pel monstre final, apostaria molts diners a que eixe monstre no és ni la mitat de perillós que dos mares planejant durant 1 any la boda dels fills …

  2. Marta, eren buaaaaaaaaaaaaaaaa, si no fora perquè no vaig a tindre cap ocasió per a posar-me-les perquè no vaig a viure estiu (me’n vaig el diumenge que ve), me’n compraria unes igualetes!! Tenien un tacó altíssim, de 12cm diria jo, i una miqueta de cunya al davant, eren de tires de pell, cada tira d’un color, i les portava amb leotardos negres, una falda de tub també negra i una caçadora vaquera. Qualsevol altra vestida aixina faria riure, però ella estava tota senyora amb allò.

    Torne a repetir, enhorabona!!! 

    (és curiós, açò, de que te faja il·lusió la boda d’una persona que no coneixes i tindre la mateixa curiositat per cóm serà el vestit i estes coses que si es casara algú de prop, coses de la blogosfera esta, que tampoc deixa de ser una espècie de poblet, amb casaments, veïns molestos, gent que trau a passejar el gos i no arreplega les caquetes, mandamassos i caciques, i per supost, gent encantadora amb la que anar a fer el passeig per la ruta del colesterol cada vesprada) 

  3. Hola Marta!

    ENHORABONA en majúscules!!! He estat uns quants mesos desconnectat, amb
    dues feines alhora que no m’han deixat temps de seguir ni amics ni
    blocs, així que m’acabo d’assabentar ara, tot just uns dies abans de
    l’enllaç, que et cases.

    Doncs la més sincera enhorabona, el millors desitjos de felicitat i…
    sàpigues que em fa molta il·lusió saber que, malgrat l’enrenou del
    casori, ets tan feliç. Que duri!

    Molts petons!!!

    Xavier.

  4. MARTA!!!!!
    L’amor és la vitamina majúscula que transforma les quatre lletres de la paraula  VIDA en lletres majúscules. Ja eres feliç. Ja eres afortunada. Ara, compartint-ho seràs a més un ser amb MAJÚSCULES.
    El meu regal, petit però embolicat en paper de regal inmensament-immens, el de l’amistat:
    “L’amor no s’escriu, se sent.
    L’amor no s’anuncia, es viu.
    L’amor es despulla i es vist
    a colp d’abraços,
    en successió inèquivoca
    de besades que esperen.

    Mil petons

  5. Comtessa, com que te’n vas? Ara mateix vaig a preguntar-t’ho al bloc, que me n’he anat a fer la ruta del colesterol -ara, a estes hores de la nit- i va i em dius això. Xica, xica!

    Xavier: Gràcies per les felicitacions! M’emporto a un matemàtic 🙂 si això te’l fa més simpàtic.

    Joan: nos vemos por la barra lliure. Iepi, iepi, iepi ie…. 

  6. Me’n vaig (bé, porte desde gener anant-me’n però no m’acabava de decidir i quan me decidia algo passava que no me’n podia anar) a la matinà del diumenge, però no a l’hemisferi sud! Estaré per la costa anglesa uns dies i després ja tire cap a Noruega, a passar-me uns mesos meditant sobre lo humà i lo diví en general i sobre la meua vida en particular, en una muntanya molt alta. Ai. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.