La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Com anàvem dient

No m’acaba de fer gens de gràcia tot aquest afer Orange en el qual s’ha estacat fins a la trompa l’elefant de la chaiselongue. I no voldria ara que se’m malinterpretara; que jo també tinc la pell dura, i això de vore el president que em representa embadurnat de corrupció tot resant en direcció a l’altar de l’Audiència Nacional no m’acaba d’afectar, què voleu que diga. És més, he de confessar que escoltar unes crítiques (del que comença a perfilar-se com a oposició) sense sentir vergonya aliena -per primera volta en molts anys- m’ha reportat feliços moments de gaudi descafeinat.  

El mal rotllo de tot l’afer tampoc em ve per la reacció políticament infantil del cap del consell -que defuig els retrets amb un colp de cintura maldestre a base d’arguments com “i tu més”-. Ni tan sols em mosqueja el fet que Canal 9 no n’haja dit ni una sola paraula -insultant, de nou, a la pobra, maltractada intel·ligència nostra de cada dia-. Això entrava de sèrie dins del savoir faire del mitjà de comunicació; formava part de l’expectativa.  
L’única cosa que em posa els pèls de punta és aquest dejà vu que em ronda pel cap aquests dies, amb ecos de veus que repeteixen que “yo estoy en política para forrarme”.  Si amb aquestes declaracions, i sent el cap de l’oposició, Zaplana passejà triomfal pels passadissos del Palau, ara a Camps, un president consolidat i amb assumptes pendents a l’Audiència Nacional quin homenatge rebrà per part de la ciutadania? Senador vitalici?

  1. A mi em passa el mateix, que ja no em crec res. Ni jutge Garzón, ni Audiència Nacional, ni pillats en plena faena. A mi em fa l’efecte que no sabem com, però se n’eixiran “de rositas”. I a les properes eleccions, tornaran a guanyar per majoria absoluta.

    He perdut la fe.

  2. Açò ja no pot ser… si anem així… caminem cap a la italianització del sistema democràtic (per dir alguna cosa) nostre… i si no, ja voràs. Jo, de moment, no votaré a les Europees d’enguany (pel tema Internet). Bon dia

  3. Hom sempre prefereix un simple lladre que algú que li puga furtar fins l’ànima.

    I un que va amb seva vertitat per davant front altres que fan el mateix però de forma ‘legal’.

    Ja ho deien els de la brunete que prefereixen abans un lladre espavilat a un babau idiotitzat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.