La vida versió Champions League

Hui hauria de ser el dia Mundial de la Salut, per allò que diem tots els anys: que no ens toca mai, i que, mentre tingam salut, en què em quede com estava, prou. Enguany, però, el meu dia de la salut té un al·licient econòmic: no m’ha tocat la loteria, però he cobrat la meua nòmina (de la Conselleria!) i en els temps que corren, el luxe ve a ser el mateix.

La meua primera nòmina des de fa més d’un any. Quin goig. Certament, els diners no fan la felicitat. Però, collons, ajuden. Això de cobrar a final de cada mes em sembla una cosa de màgia, i si tot continua aixina començaré a veure a la Conselleria no com a un aparell burocràctic, sinó com una ONG que es dedica a fer-me la vida més fàcil. Aquesta falta de costum a la bona vida -o a una vida laboral digna- es manifesta en converses surrealistes com la que he tingut aquesta vesprada amb una coneguda, una mestra amb qui vaig treballar quan estava fent pràctiques. M’ha preguntat per les vacances i li he contestat emocionada:
– Les vacances? Pagades!
Potser no m’ha tocat la grossa, però qui no és consola és perquè no vol.