Visita a ca l’oracle
-On t’han destinat?- Em pregunta abans que tinga temps per a explicar-li que m’he passat la nit amb la sensació de tindre dues pilotes de ping pong a la gola. Afortunadament la vidència del metge no es deu a cap poder sobrenatural -ja m’estava faltant temps per avisar l’Íker-, sinó a que la pantalleta del superinformatitzat sistema de la seguretat social li dóna raons sobre la meua última visita al metge.
“El 90% dels mestres són hipocondríacs” em continua explicant, mentre esperem uns minutets a que el termòmetre li confirme si tinc temperatura. Però m’ho diu de bon rotllo, somrient. Malgrat les pilotes -de ping-pong- de la faringe, esclate en una gran riallada. “Sí! No hi ha setmana que no em trobe alguna cosa sospitosa”.
Afortunadament només em calen dos dies per a recuperar el tamany normal de les angines, reforçar la debilitat del cos, i recuperar la temperatura: dos dies de repòs que han coincidit en cap de setmana. Dos dies que, entre setmana i en alguna de les feines anteriors que he tingut -com quan era la directora i l’única redactora d’una revista local- no m’hauria pogut permetre.
No sé si els mestres som més hipocondríacs que la resta de la població. Però reconec -per l’experiència- que sí és una feina on hom es pot permetre el luxe de caure un o dos dies malalt una volta a l’any. Això no hauria de servir com a crítica al gremi dels mestres, sinó a la inhumanitat de molts altres gremis.