La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

La vida és una tòmbola

Però encara no sé quin número tinc. Després de tindre’ns unes setmanes menjant-nos les ungles expectants, finalment arriba el que esperàvem en candeletes: la resolució de la borsa oberta als mestres d’anglés. Molta ciutadania i moltes punyetes; que tants mestres d’anglès que falten i ací estàvem, els de la nostra propoció, acabats d’eixir del forn i esperant des del sofà de casa -bé, des de la taula d’estudi, que les oposicions no s’estudien en un dia-. 

El que em resulta més curiós de tot açò és que després que una servidora passara els últims anys en una crisi contínua -una crisi voluntària i limitada al camp econòmic-, ara que la crisi es global és quan jo comence a vore la llum al final del túnel. Mire al meu voltant i crec que sóc una avançada en el temps. M’explique: des de fa menys d’una setmana m’he trobat amb persones al meu voltant comarcal que em preguntaven informació sobre magisteri, o sobre borses, o, en definitiva, la manera més ràpida de fer-se funcionari. 
No parlaré de les vocacions, perquè ja he dit moltes voltes què en pense, però posar-se a estudiar sense pensar-ho un parell de voltes té un altre perill: i és el d’aturar-se a la mínima que aparega alguna cosa nova, i haver llençat els diners i el temps al fem. És absolutament legítim que algú que es veja amb poques opcions decidisca tirar pel magisteri, o per qualsevol altra diplomatura -que desapareixeran prompte, per cert-. Però una volta presa la decisió, no hi hauria d’haver volta enrere. Ara que que estic en la cua oficial d’agafar numeret per al torn de la vida laboral mire enrere i recorde la tinta que vaig suar -sobretot a Educació Física!!-. Sí, veig la llum al final del túnel. Però vaig pagar un preu -amb suor, com els de fama-. Em pregunte si des de fora això es veu. 

  1. Però no només en el camp del magisteri. En molts.
    Jo també vaig pagar un preu molt alt i encara avui, no veig ni la més mínima llum al final del túnel.

  2. Des de fora el que veu el personal són les vacances. Quan són a dins, molts i moltes sense vocació, veuen que hem “lluitar” cada dia amb éssers humans, més o menys diminuts, en ple procés d’aprenentatge, amb les hormones desgavellades i en poca cultura de l’esforç. També hem de barallar-nos amb les seves famílies que, gairebé, mai els hi ve bé l’hora de tutoria, en canvi sempre troben hora per anar a cal metge, a la perruqueria, a collir bolets etc… Malauradament quan ho descobreixen ja és massa tard. Però sempre els hi quedaran les vacances

    Felicitats pel teu bloc

  3. i això ja fa temps que ho vam descobrir, no? Ara bé, amb els temps que corren, no és cap bestiesa, voler-se fer funcionari. Jo també ho penso, a estones. I amb més o menys vocació, estic convençuda que ho faria bé. Perquè més que la vocació el que compta és el sentit de la responsabilitat i les ganes de fer les coses ben fetes, siguin les que siguin.

  4. Llegir els comentaris mig m’anima i mig em desanima. Efectivament, és dessolador trobar-se amb gent que només veu en ser mestre les vacances i l’horari, principalment perquè l’horari va més enllà de la classe. I la preparació per a ser mestre, l’educació a la facultat, no és tan senzilla com sembla, i encara hauria de ser-ho menys del que és. En tot cas estic d’acord amb la Carme: la vocació que s’ha de tindre és la de fer la feina ben feta. 

  5. Realment si que ens ha costat i encara ens queda un llarg camí per recórrer. Però pensa que som l’única promoció que va eixir l’any passat de magisteri amb feina, i a l’inici del curs. Ara ens queda esperar per veure on ens envien, que jo ja estic vegent-me demà fent quilòmetres amb el cotxe.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.