La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

El teu nom i el meu nom

Amb això de la pluja abelleix arraulir-se al voltant d’una tassa de tè (de frambuesa, amb un núvol de llet) i recórrer a la poesia per a recuperar-se de -o recrear-se en- l’astènia tardoral de l’esperit. Per això no em va anar gens malament assistir fa pocs dies a la presentació de Rizoma, a la Nucia -en un auditori es-pec-ta-cu-lar, d’aquells que, vistos de lluny, ja dónen una idea de quin partit està al poder-. Anècdotes a banda, la protagonista de la nit va ser la poesia, en un acte dels que et fan recordar perquè -de tant en tant, en el meu cas-, a hom li agrada tastar-la.

En això de la poesia és fàcil dir allò de “uf, és que això jo no ho entenc”; jo mateixa moltes voltes m’he sentit així -llegint poemes d’algú que no diré qui és-. Però sóc de les que creu que, encara que sense un estudi previ potser siga complicat entendre la filosofia que destil·len, per exemple, els Fruits Saborosos, cal llegir per a sentir. Perquè bàsicament la poesia el que ens fa és sentir. 
Alexandre Bataller, professor de català de Magisteri, aprofita precisament aquesta capacitat de fer sentir per a commoure els seus alumnes de secundària: fa un taller de poesia dels que deixen petja, segons tinc entés; fins al punt que l’exposició del seu taller -amb la pressa del cronòmetre i asseguda en les esquerpes cadires de la decrèpita facultat en l’últim congrés- em va arrencar mitja llagrimeta i un calfred. Perquè la poesia ha de fer sentir, com em va passar fa dos nits amb Rizoma; o com aquell altre poeta, perquè és impossible trobar algú que no se li pose la pell de gallina quan llig allò de 
“el teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats”. 

  1. La poesia és la perfercta fusió entre la musicalitat de les paraules, el batec de la dicció i l’essència del concepte. Tan planer i dificil com això

  2. Aquell que no se’mociona amb aquest poema és que no està viu…

    Marta, com no has posat el poema complet, em permetre la llicència d’ocupar un poc més d’espai de l’habitual per a que els lectors del teu blog puguen llegir complet el poema Testament Mural. Això si, si llegiu el poema cal anar a comprar i llegir El Llibre de Meravalles de VAE.

    Passen els anys i cada vegada que llig aquest versos m’emocione igual que la primera vegada que m’els van descobrir:

    El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,
    en aquella paret plena de cors i rúbriques,
    en aquella paret de voluntats darreres,
    mentre s’agonitzava de l’amor o la pena;
    en aquella paret de la fosca escaleta,
    entre paraules tendres i paraules obscenes,
    paraules que parlaven d’un amor invencible,
    paraules que parlaven d’un record en carn viva,
    paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
    i la pornografia delirant d’uns dibuixos,
    en una convivència que m’agrada pensar.
    En aquella paret suada pels amants,
    amerada d’amors com un dur matalàs,
    en aquella paret de friccions ardentes.
    El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats
    quan també s’enllaçaven les nostres cames, fosca
    escaleta que evoque i que no diré on és,
    encara que em torturen, encara que em degollen.
    El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap
    sobre els algeps suats de la paret aquella.
    El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,
    arrapats en la bruta paret de l’escaleta,
    amb una voluntat de viure, de perviure,
    amb una agonitzant cal·ligrafia dura,
    entre coses obscenes i coses delicades,
    exclamacions brutals d’un sexe poderós,
    notacions ingènues de quadern escolar,
    notes sobre la marxa dels esdeveniments,
    aquell luxe d’autògrafs autèntics i primaris.
    El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
    aquell amor, l’amor, amor d’ungles i dents.

    Testament Mural. Llibre de Meravelles.  Vicent Andrés Estelles.

  3. Gràcies Marta per les teues belles paraules (ja les sabia d’aquella xarradeta en l’esmorzar del congrés). Et llig sovint però no mai m’havia decidit a fer-te’n cap comentari. Ara segurament tocava. Et confesse que m’ha tocat això de vore’m citat com un exemple dins la teua argumentació (per cert, aquesta vesprada m`ha tocat també això de comprovar que el personatge central de l’última novel·la de Francesc Bodí es diu com jo). Mitja llagrimeta i un calfred. Només per això ja ha pagat la pena l’esforç de parlar de poesia en un congrés, fent un impúdic inventari de versos i de records personals, en aquell espai decrèpit que tan bé coneixes. Una aula dintre un castell decorat amb versos d’Ausiàs March a les parets, una mena de testament mural, per on vagarege entre dubtes i il·lusió.

    Uns ulls adolescents encuriosits, la mirada d’un alumne mentre recites un poema, mentre comentes un vers, quina cosa impressionant! Poques coses són més estupefaents.
    Escriure versos amb els alumnes dins i fora les aules. Perdre, amb ells, la por al full en blanc. Veure el món amb les seues impressions primàries. Recórrer els escenaris dels poetes. Passejar València i Burjassot seguint l’Estellés. Escoltar poemes en un hort de Palmeres d’Elx. Escriure cadàvers exquisits a l’Ovella Negra. Instants eterns que naixen i moren cada curs. Aquesta és la dificultat suprema, cal alçar cada curs l’edifici amb uns altres ulls, encara per seduir. L’alumna que llig Baudelaire i escriu versos en silenci és ara al Politècnic fent aeronàutica. Ja no em trobe a les aules la xicona que escrivia versos a qualsevol lloc, als Jardins de la Francesa de Girona o damunt la tomba del poeta estimat. L’última sessió literària amb les noies ferraterianes fou abans de l’estiu. I ara plou.
    Els professors treballem per a l’eternitat. Una llavor que no saps ni com ni quan es despertarà. Un enigma i un neguit. En aquests dies m’acontente amb un antic alumne d’Ontinyent de fa quinze anys que m’ha enviat una maqueta impactant, amb onze poemes de “Les dones i els dies” (“els bons”, em diu) musicats amb contundència. “És per aquelles classes”, em diu a la dedicatòria.

    P.S.: I, per si algú en vol més d’això del “taller poètic”, aprofitem l’ocasió per anotar un blog (“Mestres de versos”) que conté una antologia de poemes escrits per dels alumnes de Magisteri: http://mestresdeversos.wordpress.com/

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.