Instint bàsic
Amb la llum de la matinada s’obri un nou dia d’emocions amb Emili: cada dia descobrim alguna cosa, fa alguna cosa -o el sol fet de no fer res és també un esdeveniment a casa, que aprofite per a netejar pijames diminuts, estendre tovalloles xicotiues, guardar peüquets-. Però amb l’arribada de la foscor m’entren totes les pors -i no em pregunteu perquè, les possibilitats que li passe alguna cosa de dia són més elevades, donat que tenim més hores de sol-. Consolidada la nit, em sent com un animalet indefens al seu cau: a mercè dels atzars, no tinc prou mans per emparar-me en tots els ens supranaturals que se m’ocorren. I tanmateix, la por no desapareix. De moment, ser mare consisteix per a mi en això: en patir d’amagat per allò que poguera succeir al meu fill, i que no té perquè ocórrer. És això i la màgica capacitat d’alimentar-lo sense necessitat d’accedir a la nevera.