La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Sets

M’agrada aquest títol, perquè és polisèmic: sets de número set en plural? set de "desig ardent de beure"? (això de desig ardent ho han posat els de la Gran Enciclopèdia Catalana, eh?) set d’equip televisiu? Doncs set de joc, de conjunt. Set dels dos sets de claus m’han donat aquesta setmana, claus de dos pisos diferents i nous, als quals visitaré amb freqüència aquesta propera temporada: el pis d’estudiants de València (quina vergonya, senyor, he hagut d’anar a un pis d’estudiants quan ja rondava la trentena); i les claus del nou pis del meu novio.

Sé que el meu vaixell gran encallava en aquests dos ports: però m’han vingut la mateixa setmana, una setmana que per a mi té deu dies laborables seguits, i m’han enganxat amb l’habitació "patasparriba", que si no em pose a netejar en un termini màxim de 24 hores la fauna microbiana del bany em donarà un Òscar a la millor amfitriona.

Bé, tampoc no és cap gran desastre: no significa res tindre dos sets de claus: només que els meus trastos estaran dividits en tres llocs separats. Una vida dividida en tres… i jo amb aquestes pintes. Quan Fira i Festes acabe "a Dios pongo por testigo" que m’unflaré a Valerianes i em passaré 24 hores seguides dormint.

No em mireu aixina; això ja ho he fet alguna vegada.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Un dia dur

És la una, i ara acaba la meua jornada laboral, la sisena jornada laboral seguida, perquè són fira i festes i per al periodisme això es un non-stop que encara durarà quatre dies més, amb directes inclosos. Én comptes de peus tinc dos dolors immensos on acaben les cames. Un directe, entrevistes, preparar-se amb maquillatge i perruqueria, desmaquillar-se i despentinar-se de nou altra vegada, sopar, canvi de roba de nou, estudiar la vida d’un cantant que no m’interessa i fer un reportate sobre un concert que no m’importa, més entrevistes, buscar idees…

I en el fons, sé que un dia d’aquests trobaré a faltar aquesta vida de gossos.

Ale, vaig a dormir, que m’ho he guanyat.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Preocupacions com vaixells grans (o filosofia de cafè II)

Diuen que els accidents marítims, amb vaixells grans, són els més angoixants; perquè són accidents que passen com a càmera lenta. Veus com vas a estampar-te directament contra un iceberg, o contra la costa Gallega, o contra el que siga. Tota l’envergadura del vaixell i la lentitud pesada del mar provoquen dues accions al mateix temps: la lentitud, i la impossibilitat d’anar contra elements que superen el que les possibilitats humanes poden bonament fer. Amb la vida de les persones sol passar el mateix.

Les circumstàncies són situacions en un moment determinat. Però aquestes situacions -excepte en casos extrems, com per exemple Telma i Louise- es mouen lentament, d’una manera previsible. Exactament igual que els vaixells grans. De vegades podem virar astutament, però si el gir no es produeix amb certa previsió, el vaixell acaba estimbant-se igualment amb la força que la marea de les circumstàncies podueix.

Les preocupacions les veiem vindre de lluny: sabem que les circumstànices canviaran. Tanmateix, de vegades no ens acabem de fer a la idea que la vida canvia, sobretot la dels periodistes…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Carrers de València

Ahir vaig tornar a la Capital Mundial de la Vela, a fer algunes gestions a la universitat. En eixir de l’estació del nord ja me’n vaig adonar que alguna cosa havia canviat: el carrer que rodeja l’estació havia canviat la direcció del trànsit. Després, a mesura que m’endinsava a peu en la ciutat, caminant cap a Regne de València, vaig poder observar tot una colla d’indicacions, i de cons que desviaven el trànsit. Un misteri…

El primer que se’m va ocórrer era que havien avançat la Fórmula 1, i que això explicava el desviament del trànsit i la velocitat a la que corren els cotxes. Quan no vaig vore a Alonso renegant pels carrers, em va vindre al cap una possibilitat més didàctica: que estaven fent un examen de conducció massiu als ciutadans de València. I a la velocitat que anaven, pocs en quedarien al final.

M’he quedat amb la intriga de saber perquè la meitat del trànsit de València, pel centre, està desviat, i els autobusos fan rutes estranyes; però m’he quedat amb la idea de l’examen de conducció massiu. Si feren un examen pràctic, més d’un es quedaria a caseta o redescobriria la bicicleta. Si el feren teòric… crec que tots tornaríem a descobrir el transport públic…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Inexhaurible violència del ser

És inevitable pensar en Kundera quan hom llig aquest títol de post. De fet, es tracta del títol d’una exposició que està a la sala Coll Alas, de la qual feia dies que en volia parlar. De fet, el títol està pensat a propòsit de la Insuportable lleugeresa del ser (Nesnesitelná lekhost bity). L’exposició, que encara no he anat a vore però la tinc en la carpeta mental de “pendents” (situada al costat de la carpeta SETMANA 13, per cert), és una reflexió sobre aquesta obra de Kundera, una reflexió fotogràfica.
Certament, si haguera hagut de triar una novel·la per a reflexionar-hi icònicament, haguera triat aquesta. Vaig llegir La insuportable lleugeresa del ser quan tenia 19 anys i estudiava filologia eslava; i després de llegir-la vaig pensar que mai no tornaria a llegir una obra tan completa, tan absoluta, i que en acabar de llegir-la certament em vaig sentir com una adulta. Sí, jo als 20 anys era molt impressionable -i, entre nosaltres, crec que continue éssent-ho-.
En tot cas, hi ha tota una filosofia sobre la imatge, sobre la persona, sobre l’art, personalitzades en Teresa i en Sabina, que val la pena de llegir. I no només això, sinó que tota l’obra està plena d’imatges, d’imatges de l’ànima.
He vist ja algunes fotografies de la sala Coll Alas, i la veritat és que són precioses, entren en aquest clima icònic que es respira en la novel·la.
Tanmateix, quan una obra t’ha copsat tant, se t’ha presentat al davant com l’Obra, com La Novel·la Absoluta, quan l’has rellegida tantes vegades i t’has fet les imatges a la teua mida, fa por veure una exposició, veure la imatge que un altre ha volgut representar. No sé, és com llegir un llibre i veure’n després la pel·lícula.
En tot cas, crec que valdrà la pena. Si se’m fa traumàtic incorporar aquestes imatges a la meua novel·la, a la novel·la de la meua ment, les classificaré dins d’una altra carpeta, anomenada La inexhaurible violència del ser, una obra fotogràfica germana, o cosina germana de la de Kundera.
A més a més, amb els anys he traslladat el meu concepte dObra Absoluta. Per a mi ja no és la Insuportable lleugeresa del ser. Ara ho és l’òpera L’anell dels Nibelungs, de Wagner.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Education for the citizenship

No acostume a fer incursions en l?actualitat a través de posts, al bloc. És una qüestió de política d?empresa. Però hui me la passaré pel forro; perque l?empresa sóc jo i perque hi ha una actualitat que m?afecta ?o m?afectarà, millor dit-, i que trobe súmament divertida: es tracta de Education for the citizenship.

La nova proposta surrealista és voler fer educació per a la ciutadania en anglés. A vore, senyores autoritats en l?oposició: si les classes d?anglés, que les fan en anglés ?per allò de que l?enfocament educatiu comunicatiu, que és magnífic i està constatat, però que no és precisament fàcil- els xiquets tenen complicacions en entendre-les, com podrien comprendre allò de Education for the citizenship? Ah, clar, que d?aquesta manera, no entendran res, i serà com si no donaren l?assignatura! No hi havia caigut!!

Per a mi és magnífic que facen Education for the citizenship en anglés. Ja de passada, com el meu novio és matemàtic i li he agafat un cert carinyo a aquesta assignatura, que les facen en anglés les matemàtiques també ?ja que les matemàtiques són, a més a més, un llenguatge literalment universal-. I de passada, que facen el pati, l?esbarjo, en anglés: i a mi em convertiran en la reina de la feina. Què bé!, segur que a aquest ritme en un parell d?anys puc estar donant classes a l?escola de La Font.

Qui sap, potser amb aquestes mesures ens acabem apropant un poc més a europa.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Friends

Cada dia, per la vesprada, el meu recorregut televisiu és invariable: primer mire l’inici del meu programa, perquè encara estic dinant i els meus pares m’obliguen a vore’m. Després puge a la meua habitació i abans de les tres em menge els Simpson -que algun dia mereixeran un Post per ells mateixos-, i després pose Friends.

He de confessar que me’n sé els diàlegs de memòria: en versió original i en castellà! Sé les expressions, l’entonació que faran… tots els personatges! Al principi creia que era l’única “friki” de Friends del planeta -o almenys del meu planeta- però l’any passat en arribar a magisteri vaig comprovar amb sorpresa que gent 10 anys més jove que jo també coneixia els diàlegs de memòria -fins i tot aquell on Joey pretén parlar francés “Oh, me la pú”!

Això em resulta especialment sorprenent, perquè si quan la sèrie va començar jo tenia 15 anys, això vol dir que els meus companys de magisteri en tenien 5! Dóne gràcies al moment històric d’haver viscut en directe l’avanç de la sèrie…

Hi ha hagut altres sèries famoses i molt ben fetes, com Cheers, o Seindfield, o Boig per tu. Però Friends té alguna cosa màgica: éscom una progressió en els seus capítols, és una sèrie redona, on tots els personatges tenen defectes, tenen unes característiques definides, i l’argument de la sèrie, les relacions dels personatges, combinaven perfectament amb els arguments de cada xicotet capítol.

Una altra cosa que em fa molta gràcia de Friends és com de vegades reflecteixen coses de la vida diària, quotidiana, confusions,… elements que no són necessaris, però que li acaben donant un cert toc de realitat.

Hi ha infinits elements graciosos i encertats:Phoebe, la germana bessona d’Úrsula -la cambrera boja de Boig per tu-, les visites d’actors convidats, com Brad Pitt -brillant- o Isabella Rosellini…

L’únic element estany de la sèrie és que no sé com poden dormir, amb tant de cafè com beuen… I tant de temps al Central Perk? A voltes sembla com si no treballaren… jo que he de rebuscar cinc minuts per anar afer-me un cafè de tant en tant amb els amics. Bé, que si no haguera estat aixina, tampoc no hi haguera hagut sèrie.

Sí, d’acord, sé que la sèrie s’ha acabat. Però malgrat que ja l’han passat quaranta voltes per la tele, continua sent un clàssic. Quasi tan clàssic com els Simpson…

Filosofia de cafè (I)

Sembla que amb l’edat he arribat a tindre una certa paciència amb la gent miserable que ens envolta -amb la gent adorable no en cal, de paciència, que per això ja són adorables-. Generalment consisteix en escoltar i somriure, pensant en altres coses, esforçant-se una mateixa per mantindre una certa compostura social. Però algunes vegades, si escoltes durant el temps suficient, acabes aprenent alguna cosa, acabes descobrint que eixos éssers, al capdavall, no són tan humanament miserables, i que tenen el seu xicotet cor enclastat entre costella i costella.

També és possible que aquest tipus de persona siga el que després faça el mateix que jo, i que, una volta etiquetada una persona sota el títol de miserable, deixen d’escoltar, facen que sí amb el cap, i s’esforcen -o de vegades ni això- en mantindre la compostura. Potser el que separa un miserable d’un de no tan miserable és aquesta capacitat aprendre coses noves; perquè en el fons, tots tenim les nostres xicotetes misèries.

I demà deixaré de banda la filosofia del cafè i faré una xicoteta reflexió sobre una de les sèries de la televisió més ben parides de la història: Friends.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Alternatives al túnning (si és que porta accent)

L’altre dia mirava un reportatge sobre el túnning. A banda de les característiques personals comunes a tots els que practicaven el túnning -això es practica?- em vaig fixar en el comentari d’un d’ells, quan es justificava en la perpetració -sí, és un verb més adient- d’aquest hobby:- És una manera de personalitzar el cotxe.

A vore, senyors del túnning -torne a escriure-ho amb accent, a falta d’un referent ortogràfic. No sé, és que m’ix aixina, amb accent-: no seria millor compar-se un Astra com Déu mana, que gastar-se tots eixos mateixos diners en fer dissimular un Opel Corsa? I si el que volen és personalitzar el seu Astra nou de trinca i amb millors prestacions, ací van alguns consells:

1- La martícula! És una i intransferible, i no la té ningú més. La matrícula és el summum de la personalització.

2- Col·locar-se algun santet, o algun Elvis Prestley penjant de l’espill retrovisor. Jo hi tinc a un Sant Patrici que em va portar Santi quan va tornar d’Irlanda. I per a personalitzar el meu Sant Patrici -de peluix- encara li he afegit una xapa amb el lema "All we need is love" que em va regalar la meua amiga polonesa Basia.

3- Sense anar més lluny, li he personalitzat un parell de voltes el cotxe al meu novio: una fent-li una rascada amb uns embrazers de camí a un balneari fantasma. Han quedat unes rascadetes lleus, però visibles, que segur que no les té ningú més -no exactament-. L’altra personalització va ser tombant-li un tapacubos d’una patada. Ei, jo tenia bona intenció, volia posar-lo bé, el tapacubos. Se n’estava eixint; desafortunadament, jo vaig fer que se n’acabara d’eixir. Ara ja no en porta cap.

4- No sé, a una mala, es poden posar enganxines, parasols als vidres,… i si hom volguera ser del tot original, revolucionari -en el sentit de Mrozek en el seu relat de La revolució, el recomane ferventment-, propose que s’enganxe un moc de blandi-blu, dels que els portaven en els anys 80, al seient del copilot. Segur que ningú més ho porta, i crida l’atenció.

5- Pel que fa al tema dels altaveus, l’últim crit és portar l’emepetrés engegat a la part davantera, amb uns altaveus portàtils. Qui vol sentir reaggeton quan pot escoltar audiobooks?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Registre d’un dia de pluja

Plou. Plou i plou. La paraula, plou, em recorda a una de les tantes conferències que he anat en aquesta vida de Josep Piera. En una d’elles, concretament, explicava com va descobrir la seua llengua: que quan llovia pareixia que no caiguera tanta aigua com quan plovia. Perque quan plou, cau més aigua. I ara plou; però no m’espante, perquè nosaltres tenim la mesura de l’aigua presa.

Generalment, a casa, sempre sé quan plourà. Hi ha dos tipus de núvols, els que venen del nord, de Gandia, i els que venen del sud, de les Marines. Bé, també ve la pluja de la Vall d’Albaida, de l’interior; però la seua arribada no sol ser tan espectacular, perquè entra pel llit del Serpis, un congost serpentejant, espaiet, com en silenci, i la pluja de la vall d’Albaida sempre ve bonica i suau.

Les altres dues, la del nord i la del sud, en canvi, avisen abans d’arribar. Les pluges del nord entren per Gandia, i van recorrent cap al sud les muntanyes de la Safor, el límit natural de la comarca; ressegueixen la forma de ferradura com de puntetes, deixant al seu pas una cortina grisa. I quan veus que en Ador està plovent, saps que a La Font d’En Carròs no tardarà ni mitja hora.

L’altra pluja és la de les Marines, la que tenim ara. És més letal; però arriba avisant en forma de tronada, i de núvols amenaçadors negres, entrant des de la Vall de Gallinera. Semblen exèrcits d’ombra aterradors, amb la música amenaçant dels trons. A poc a poc, com si es despertaren amb malícia, la Safor i el Montdúver s’uneixen a aquest cor, i els apareixen fums de tempesta de ningú sap on. I sobtadament, per sorpresa, comencen a caure gotes de pluja pesades, grosses, cansades, unes gotes com les de la paraula Plou. I el temps s’enganxa, i les gotes es converteixen en cabassos d’aigua que sembla que estiguen tirant des de dalt, amb gana, amb una malícia divertida, com en una cordà d’estiu.

Perquè la pluja de setembre no deixa de ser com una cordà d’estiu, sobretot quan l’envien les bruixes de la Vall de Gallinera

Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

Neurones, sexe i rock’n’roll

Ahir vaig tindre dues converses amb un neuròleg reputat: la primera davant de les càmeres, sobre la síndrome post-vacacional, de la qual en vaig extraure la conclusió que qui tinga aquesta síndrome és perquè necessita canviar de feina -o perquè fa dos anys que no té vacances, com jo-. I la segona, al darrere de les càmeres, una volta acabat el programa, que és quan se solen tindre les converses més interessants, per a què ens anem a enganyar.
A més de la síndrome post vacacional, la gent en aquestes èpoques és quan més se separa -i quan més maltractaments cap a les dones hi ha-. I clar, la conversa va prendre un caire Cosmopolitan: les diferències entre les dones i els hòmens, i de com entenen les relacions cadascun d’ells.
Supose que això és com tot: ni tots els hòmens son iguals, ni les dones -perquè si no faria que tothom fóra intercanviable amb tothom, i el món es convertiria en una bacanal-. Però hi ha certa propensió a una tendència en el comportament de la parella i sexual. No puc repetir al bloc totes les qüestions que tractàrem -estiguérem parlant del tema durant tot un Malboro light que es fumà el convidat-. Però em cridà l’atenció que, a banda de les moltes teories -que podeu llegir a la Cosmopolitan- sobre les relacions de parella, hi havia una de la qual no n’havia sentit a parlar mai: la de la crisi de quan el fill menut té 7 anys. Es veu que és una època on la dona deixa de tindre tant de contacte físic amb els fills, i això afecta la relació de la parella. Si fem comptes, és probable que l’època coincidisca amb la quarantena, una època d’esplendor sexual per a la dona -jo sempre he tingut la teoria que la millor època de la vida d’una dona és la quarantena, per aquesta i per moltes altres raons-.
La conclusió que em va extraure de totes les explicacions va ser que per a que una parella funcione necessita molta comunicació, parlar-ho tot, i explicar clarament i sense indirectes el que hom necessita, estalviant-se de tant en tant el sarcasme i els mals humors -paciència, xiquets i xiquetes, paciència!-. I fins ací els consells de la Senyoreta Francis. Demà més.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La bíblia de la cuina

Cuine de tant en tant; em relaxa, em diverteix, i sobretot, m’encanta experimentar. És com un laboratori, però ja saps, els experiments a casa i amb gasosa. És precisament el que faig. Experiments. I pràctiques dels llibres de cuina. Me n’ha arribat un que és genial: el de receptes de l’àvia, que han editat les dones de Bellreguard. Està ple de receptes tradicionals, i la veritat és que el llibre ha tingut molt d’èxit. A mi me n’ha arribat la quarta edició! Aquest i algun altre llibre de cuina -el Gran libro de la cocina vegetariana- estan molt bé. Ara, el que resulta imprescindible és la bíblia de la cuina, el libro gordo de Petete de la cuina: Cocina.

Es tracta d’un llibre gros, amb el llom blanc i la portada negra, negríssima, amb un disseny molt retro -modern per a l’època, però que pel que es veu ara es torna a portar. Tot torna, i si no, que li ho diguen a Nietzsche-, que m’he acostumat a veure sempre per casa. La versió de ma mare està un poc esgarrat pel llom; però un dia, en una fireta de llibres antics, barats i/o cutres, me’n vaig trobar una versió noveta, per mil peles -sí, encara es pagava en peles-, i em vaig fer amb ella. I és meravellós. Es tacta d’un manual per a les ames de casa de l’època: explica quins estris s’han de tindre a una cuina -capítol obsolet, no inclou la termomix, ni una liquadora, ni un microones-, com s’han de guardar i coure les distintes verdures, llegums, carns… i finalment les receptes.

El que més m’agrada és que les receptes estan distribuides no per aliments, sino per estacions de l’any! Sí, ja sé que ara amb això del transport de verdures de l’amèrica llatina ací, això dels hivernacles i el punyetero canvi climàtic parlar d’estacions en qüestions gastronòmiques sembla un poc obsolet. Però què voleu que hi faça: sóc aixina. Encara crec en la natura. De manera que dins de cada estació hi ha un seguit de plats -alguns exquisits, dels que només pot fer una mestressa de casa que té tres hores per davant-, amb menjar de temporada. Al final del llibre hi ha les referències per minutes i per aliments. I tots els plats són un recull de menjars típics d’arreu de la Península Ibèrica -excepte Portugal, que no sé perquè no l’han inclosa-.

Sé que els llibres d’ara són més moderns, més guapets, i inclouen el nº de calories, el temps que es necessita per a cuinar-se, etc. Però un llibre com Cocina, una bíblia d’aquesta magnitud només es pot parir de tant en tant, potser una vegada a cada generació.

La celebració de l’11-S

Trauen Tele 3. Ras i clar. De fet, a mi no m’afecta, perquè la veig molt poc -no tinc TDT a la meua habitació, i amb l’analògic, és a dir, amb Quatro i Punt 2, vaig fent-. De fet, això tampoc no és cap trauma per a la població mundial. Però he de confessar que tot aquest enrenou em fot.

No es tracta que siga una tele catalana. No és això. És la qualitat dels seus programes; és la capacitat per a burlar-se dels seus dirigents, és la virtud de posar documentals en prime time, és l’encert de potenciar a les Mòniques Terribes -que n’hi ha més, al món, i que estic segura que València n’està plena-, és l’ordre i el concert en els telenotícies, i, sobretot, és la llibertat d’elecció. Em fot que em traguen TV3 perquè em redueixen una possibilitat de triar què és el que vullc vore. No la mire, però m’agrada saber que tinc la possibilitat de mirar-la. És com Canal 9. No la mire, però m’agrada saber que tinc la possibilitat de fer-ho. Si estan fent gestions per a que Canal 9 es puga vore també a Catalunya -perquè a les Balears ja es veu-, perquè fan ara tot l’enrenou de posar pals a les rodes? Tenen por de competència amb Canal 9? no crec. I no per res, sinó perquè la població target és distinta. Un que mira canal 9 generalment no miraria TV3, i viceversa. I fins i tot puc trobar a València gent que no miraria ni una cosa ni l’altra, ni que els mataren.

No sé, l’energia que han utilitzat per a fer això, aquestes tètriques gestions, és del tipus d’energia que utilitzaria en altres coses: com per exemple en revisar el sistema educatiu, en analitzar les necessitats del servei sanitari -com la falta d’anestesistes per a posar epidurals- o en fer d’una volta la circumval·lació dels nassos a Oliva. Però tancant possibilitat de vore mitjans de comunicació? En serio?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Bous i pernil salat

Emili i jo agafem el “montante” i ens en anem a Sogorb aquest cap de setmana, a celebrar que hui és hui, a vore bous -des de lluny, naturalment- i a menjar quilos i quilos de pernil salat. O almenys alguna llesqueta, que per alguna cosa ha de tindre fama el pernil de l’interior. Aquest viatge és la cosa més exòtica que he fet últimament: per a començar, perquè des de fa alguns anys no isc massa de casa (dels 16 als 22 vaig omplir el “cupo” de viatges, i se m’han acabat), i d’altra banda, perquè Sogorb em resulta entusiàsticament exòtic. No està a més de dues hores de la Font d’En Carròs (que és el meu Km 0); i tanmateix, em resulta un altre país.
Em vaig criar en una escola que tenia per lema “escola laica, catalana i de qualitat”, a les parts altes de Barcelona, rodejada de la crème de la crème -per exemple, dels fills del llavors alcalde de la ciutat, en Maragall-. Vaig pujar creient-me tot allò de Som una nació, som 6 milions, som catalans, i som un país estupendo; no em vaig parar a buscar cap raó per la qual no m’ho havia de creure, tenia altres ocupacions més interessants. I clar, quan vaig baixar, esperava una altre nació, en la qual si no érem 6 milions, en fórem quatre, tant li fa (tampoc no pensava aturar-me a comptar-los), on tots fórem valencians, units per la llengua, pel bon fer, i pel forat econòmic de Terra Mítica. Però no. Ací les coses eren diferents. No érem una nació: els d’Alacant, clavant-se en els de València (no reproduiré per escrit els càntics que fan per les falles de Sant Joan), els de València exercint de capital, els de les comarques centrals, anant fent en valencià, com tota la vida, i els de les comarques interiors, anant fent en castellà, com tota la vida. Ara ja m’he acostumat, però és clar, la situació inicial de país em va resultar si més no desconcertant. Una volta, l’any passat, vaig preguntar a una companya de magisteri de València (vaja, que és fallera i tot, i per la seua sang corre el blau de la senyera): què uneix a tots els valencians?
No em va saber respondre. Ara estic en una etapa de curiositat per saber com és el món fora de les meues comarques centrals i confortables, les meues terres pedregoses, on l’agricultura se n’està anant a fer la mà. I aquest cap de setmana vaig a Sogorb, amb Emili i un amic d’ell -un autòcton molt divertit-, a aquestes comarques confortablement castellanes, on fan bous en comptes de cordà, i tinc entés que es menja el millor pernil.
Qui sap, potser el que uneix aquest país no són qüestions lingüístiques, sinó gastronòmiques: la paella, les taronges, les ametles, l’oli… A mi el que em faria pertànyer, en aquest sentit, és l’arrosset al forn que fa ma tia amb les sobres del putxero, que és el que me’n vaig a dinar ara mateix.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Sequera televisiva

Són les huit i mitja de la vesprada, i estic a la feina, preparant les entrevistes de demà, els recursos, els reportatges, l’escaleta (important, ha d’estar a les onze i mitja puntual, per al realitzador). Prepare el dia de demà, i em fa sentir com si espiritualment estiguera en divendres. Se m’acut mirar les carpetetes de Setmana 11 i Setmana 12 (la 13 queda massa lluny, i em fa pena, perquè és el final). Estan bastant buides d’entrevistes concertades. I si sembla que per als mitjans de comunicació ara comença a remuntar la qualitat -o almenys la quantitat, vaja- periodística, jo passe precisament per una època de crisi. Vaig a l’inrevés del món, com sempre!
Un programa que es diu A l’estiu festa! (sí, amb signe d’exclamació inclòs, que fa més alegria!), omple un mes de juliol i un mes d’agost amb certa facilitat: tornant-se una experta en festes de pobles, festers, processons, concerts de jazz, plagues de medusses, concursos de fotografia,… Però ara, la primera setmana de setembre, les dues primeres setmanes, tota aquesta alegria estiuenca s’apaga, se’n va poc a poc, com la llum solar (ja es nota el dia). I en canvi l’activitat efervescent encara no ha tornat amb força, com si tothom encara estiguera “despereant-se”, badallant després d’hivernar durant tot l’estiu a base de sofregir-se al sol amb protector 15. I jo estic ací, amb programa diari, rodejada d’una societat que s’estira i badalla, que encara s’està rentant les dents o prenent-se el cafè.
A mitjans d’agost feia broma del periodisme en general; jo estava salvada, i a la resta de periodistes -informatius, sobretot- els costava “sangre, sudor y lágrimas” omplir de continguts. Fins i tot vaig arribar a bromejar amb Laia, d’informatius, proposant-li que en comptes de presentar l’informatiu en lentilles, com ho fa sempre, ho fera amb les ulleres noves posades -unes ulleres ultramodernes i superxules-; que segur que li treien un breu els del Levante. Ara ha arribat l’hora que jo, la cigala, comence a pagar l’excés burleta de l’estiu: a pagar “con sudor”!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari