La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Arxiu de la categoria: Maruja 2.0

Crònica a la Ciutat de València

Han triat el dia que s’acabava el món per fer entrega dels Premis Ciutat de València. Ben pensat; si s’ha d’acabar el món, com a mínim que siga amb una estatueta a la mà. El premi el recollia Juli, pel seu poemari Raspall. Encara no l’he llegit, però fa bona pinta. Segons explica Juli, es tracta d’un poemari inspirat en la infantesa i tendra joventut, i precisament València és un dels escenaris on té lloc aquesta part de la seua vida. Hui, data d’entrega del premi, hem anat la família en desbandada cap a València, a donar-li tot el suport a Juli i, de passada -per a què enganyar-vos- a fer-nos un retrat amb Rita.

Al contrari del que m’esperava, l’Alcaldessa anava vestida de negre, amb un escot que li dissimulava les sines. A dreta i esquerra, com dos lladres entre un Jesucrist carnós, penjaven de l’alcaldessa la Regidora de cultura i l’escriptora (i periodista) Isabel San Sebastian com a artista convidada. D’Isabel en sabia poca cosa més que estava encasellada entre els dolents en la meua subdivisió infantil del món en blanc i negre. 
Fora del que m’esperava, la dona no ha dit cap bajanada que em pareguera especialment escandalosa. En un discurs tediós, repetitiu i ensenyorit, crec que ha acabat comentant alguna cosa sobre la manca de cervells a Espanya; tal i com van les coses últimament, no seré jo qui li discutisca aquestes coses. 
Al final de l’acte, passats els parlaments, ens hem beneficiat en massa d’un sopar frugal a base del càtering de l’ajuntament, que per a aquestes coses no s’està de despeses, en un dels magnífics salons de marbre del consistori. Entre canapè i canapè, m’ha semblat vore a ma tia Teresa -ella sí, vestida d’un roig ben viu- agafant-se a Rita Barberà per a fer-s’hi un retrat; i poc després he pogut sentir com ma mare iniciava una conversa amable amb l’Alcaldessa en persona sobre el poc ús que, com a valenciana, fa Rita del valencià. “Poquet a poquet”, li ha dit Rita. “Ja t’he sentit dir alguna cosa. Ja estic contenta”, li ha respost ma mare. I ha girat cua satisfeta.

Esperit Olímpic

És poc convenient que, actualitzant el bloc amb la poca freqüència amb què ho faig, l’òmpliga en les meues estones lliures de nimietats com la que va a continuació: però la d’ahir és d’aquelles anècdotes que semblen més extretes del diari de la Bridget Jones que de la vida real. El que em dispose a narrar jure que és cert i real com que a bandera olímpica està formada per cinc cercles. 

Anem fins a la piscina, en el meu primer dia d’un curset de natació.  

 

Arribat l’u d’octubre, ens en anem el banyador, el sobrepes i jo cap al curset on ens acabàvem d’apuntar els tres, per a millorar tècnica. En arribar, veig a un grup de xiques amb banyador, i vaig disparada cap a elles: Hola, ací estic. Tu ets del grup d’inicial? No, senyora. M’han apuntat a l’avançat. Doncs és a l’altra banda. Allà.  I on m’envien no hi ha altra cosa que quatre xics musculats, alts com un Sant Pau, delipats i repentinats; escultures de pura fibra amb els músculs a l’aire. Me n’hi vaig arrastrant les xancles, notant que em falta tovallola per a tapar-me les carns -i les cames, on començaven a despuntar els puntets rojos característics de la pell acabada de depilar-.  
Demane pietat al monitor quan encara no hem ni començat, remarcant-li la meua condició de minoria de gènere i de múscul. I em diu que tant se li’n fot: que la natació no és qüestió de múscul. És qüestió de tècnica i resistència. Afortunadament, tenia raó.  
Acabe el post amb aquesta vella cançó, que m’ha vingut al cap en veure les manetes de Madrid després que el COI nombrara la pròxima ciutat organitzadora dels JJOO.

Companyia vegetal

Tinc aquest post a la recambra des que tot va començar, però l’amor vegetal de Lucrècia i l’inici de la campanya de la Piga m’han incitat a, per fi, deixar-lo escrit. 
És evident que no puc tindre animals de companyia a casa; des d’aquesta resignada butaca albire pràcticament tota la casa. No cal dir més. Però he trobat la millor manera de tindre una de les companyies més divertides -i relativament menys espaioses- a què puc aspirar: els girasols. 

Fa uns mesos vaig comprar unes llavoretes de girasols. Els vaig estar cuidant i observant amorosament dins de casa, protegint-los de les inclemències de març fins que va ser l’hora d’eixir al món exterior: el balcó. Al llarg de les setmanes cada dia han anat donant una alegria. Que si mira que aquesta fulleta és nova, que si pareix que li ix d’ací un brot. Però va arribar un moment en què, com programats per un cronòmetre biològic, començaren a reaccionar a la llum del sol com sargantanes. Un dia, quan vaig eixir a regar-los a les set, me’ls vaig trobar girats de cul al dormitori, tots alhora, muntant guàrdia cara al mar. Per la vesprada,  en tornar cap a casa em saludaven agraïts, mostrant-me totes les fulles. Va ser d’un dia a un altre, ho jure, i el seu joc capriciós m’ha portat de cap tot aquest temps. El naixement de les flors -grogues i grans com ulls sorpresos- m’ha decorat la primavera. 
 
I trobe que per a tota aquella gent que realment no puga tindre animals de companyia, que no els agafe i després els abandone. Si hom vol diversió i alegria en tornar a casa, els girasols són una alternativa inofensiva i gratificant, que només demana a canvi un rajolinet d’aigua. 

Anatomia de Marta

Circumstàncies alienes a la meua voluntat em porten a l’IVI, una de les clíniques punteres valencianes. Els dies abans els he passat bevent-me sèries de metges, i en arribar a la clínica tinc la sensació que em trobaré a tot de doctores nimfòmanes intentant fer-se a doctors coixos i insolents. Res més lluny. El que em trobe a l’IVI és la porta del segle XXII. I m’alegra informar-vos que al segle XXII la gent és molt amable. 

L’edifici en si reflecteix serenitat, i això és una cosa molt positiva quan saps que no n’eixiras sense que et fiquen algun bisturí per dins. El que més m’agrada és aquesta combinació de modernitat i ancestralitat: les formes rectes i serenes de l’arquitectura moderna se suavitzen amb tocs de venus de pedra i de fusta estratègicament colocades. No hi ha dubte de l’especialització del centre. És un culte a la dona. I, de passada, a la fertilitat. M’agrada que el meu país tinga llocs com este. M’omple d’orgull i satisfacció…
I just quan l’anestèsia comença a filtrar per les venes, em ve al cap la llegenda urbana sobre la relació entre la casa reial espanyola i l’IVI, i l’origen valencià de les infantes. Em gire de cara a l’anestesista amb la sensació d’haver-me begut tres litres de cassalla. Agafe aire per a fer-li la pregunta i….

Post amb xancles

Ara ma casa ja no té 3 pisos. De viure en una habitació de 60 metres quadrats diàfans i terrassa, he passat a compartir un pis deu metres quadrats més gran. Això pot semblar una inconveniència, però en realitat viure en un bloc de pisos és molt més divertit. Sense anar més lluny, a Emili li ha caigut al damunt el càrrec de president d’escala. I això em converteix, si mal no vaig errada, en la primera dama. Arribar i moldre.

En arribar a casa m’he posat els meus pantalons casolans preferits: uns pantalos comprats al Primark pagats amb dos lliures després d’esquivar les dures crítiques a l’estampat per part de les meues xiques de Londres. Tenen quadres escocesos de color rosa, rematats amb un ribet de color verd pistatxo que conjunta a parts iguals amb els quadres escocesos roses i el meu sentit de l’estètica. 
Fa deu minuts, empastifada d’alvocat i i ceba, decidisc baixar el fem i el reciclatge. Acompanyant els pantalons d’inspiració celta porte la samarreta de Nunca mais -la que té unes taques de lleixiu en forma de costa da morte (una metàfora)-.Les parets de l’escala s’esquitxen amb el “xap-xap” de les xancles a mesura que baixe les escales; em dringuen les claus de casa que porte penjant del coll com un esquellot. I baixe l’últim tram d’escales -a l’estil de Scarlett O’Hara- en el moment de màxima retenció d’espera de l’ascensor. El xap-xap s’atura mentre les mirades es desvien cap a l’origen de l’olor de ceba. Tal imatge només es pot definir amb un adjectiu: Glamour. 

Hipnosi Bach-grana (o frivolitats)

Per a celebrar que el Paracetamol m’havia alliberat (al més pur estil Jack Bauer) del segrest a què m’havia condemnat la grip, anit em vaig pintar les ungles de les mans. Vaig triar un roig pujat -d’acord al dictat de Vogue-, i, amb compte, les vaig anar embadurnant una a una, deixant assecar el grana al vent com a bona culé. No ho faig pràcticament mai, això de pintar-me les ungles. Però em passa com amb tallar-me serrell: quan se m’oblida de perquè no ho faig ensopegue de nou amb la mateixa pedra. 

Tinc unes mans normals, plenes de dits gastats d’escriure -a mà o a màquina, com la roba de cada dia-. També em queda algun rastre del que un dia va ser el gust per la tecla; potser em ve d’aquesta mania de tocar el piano que sempre m’ha fet ràbia tindre les ungles dels dits llargues. I amb les ungles dels dits tan curtes, el color grana pujat no queda ni molt menys com en els anuncis del Vogue. Però el pitjor de tot no és adonar-se’n que no m’assemble per a res a un anunci del Vogue -ho sospitava des de feia temps-. El que més l’irrita del color (gens discret) és que em fa ser absolutament conscient de què fan en cada moment les puntetes dels dits. Les ungles, parts quasi-invisibles del cos, passen a tindre un cert efecte hipnòtic; i facen el que facen, se me’n van els ulls darrere: quan escric, quan faig zàpping o quan remulle tè verd dins la tasseta sànscrita d’aigua bullida.
Paradoxalment, aquest matí, en un instant de recuperació d’antics costums culturals, mentre intentava arrencar dues notes seguides coherents al piano he oblidat per complet la tintura de Vogue. Victòria.

Bach 1- Vogue 0


N. d’A: Aquest post, com tants d’altres que tinc al bloc, no és més que un exercici d’escriptura pràcticament instantània, que probablement ompli de morralla (o frivolitats) la xarxa. Emili reflexiona ací amb molt de trellat respecte tot açò. Però voldria justificar aquest i altres posts: tot exercici d’escriptura és, per sí mateix -i encara que hom no pare de mirar-se les ungles mentre escriu- un esforç lloable, un pas en el camí -cap a qualsevol lloc, el que siga-.

Backstage del Congrés

No sé si és pel canvi de temps o per les hormones, però últimament em va la carnassa. Hui m’esplaiaré parlant del congrés a què estic assistint aquests dies, sobre Ensenyament de Llengües a la Universitat de València. Val a dir que  ens han portat a la crème de la crème. Només els hauria faltat portar a Chomsky –la Madonna de la lingüística-, perquè ja tenim a Neil Mercer –el U2-, a Anna Camps –la Springsteen-, i a Joaquim Dolç –el Police-.

Realment, la gent que ha vingut val la la pena –i l’esforç d’alçar-se a les sis del matí per a estar a les 9 al Cap i casal-. I entre tot aquest glamour lingüístic ha destacat –com una taca de ketxup en un vestit de núvia- el director de Política Científica, que no sabem si ha vingut a inaugurar el congrés o a fer publicitat. Ha començat la intervenció tirant-se (ell a sí mateix) una floreta: que li havien dit que era més jove del que es pensaven. Després ha continuat perpetrant el seu discurs decimonònic i decadent –a consonancia amb l’edifici de magistri, que comença a ser impropi per a acollir aquests esdeveniments-, dient que era un congrés internacional, però que com veia que ningú portava auriculars per a la traducció, assumia que el multilingüisme havia arribat a la nostra societat (perquè sabíem castellà), s’ha vanagloriat que el món siga cada volta més plural, i que això de aprendre llengües era una gràcia, perquè ell amb prou feines parlava valencià (en un Congrés d’Ensenyament de Llengües. Sense comentaris).

Afortunadament ens hem tret el regust amarg d’aquest cafè sense sacarina amb la conferència de Neil Mercer, a qui ja coneixia de referència (bibliogràfica), i m’ha faltat el canto d’un duro (o d’un euro, vaja), per demanar-li que em firmara la roba interior. Però no volia ser impròpia, decadent ni decimonònica, de manera que m’he limitat a apuntar amatent totes les idees interessants que ens ha anat regalant al llarg d’una horeta i mitja. Després de veure tots aquests cervells que ens rodejaran aquests dies, qui necessita entrades per a veure a Madonna?

El canvi climàtic en la roba

Un matí desficiós i una visita obligada a la zona comercial m’inspiren un passeig per les meues botigues preferides. Encara queden les últimes cuetades de roba superrebaixada a les prestatgeries, tot i que la major feina dels dependents se centra en fer encabir la nova temporada. Si no recorde malament, l’hivern passat els botiguers de roba les passaren canutes amb això del canvi climàtic: no vengueren ni un clau fins ben entrat el mes de gener. Ara, per a curar-se en salut, els dissenys de la temporada tardor-hivern porten màniga curta.

I si no fóra que la roba d’estiu portava els cartellets de rebaixes en groc fosforescent, no hauria pogut distingir quina era la d’estiu i la d’hivern. Unes maniguetes curtes, uns tirants… ja veus. Qui ho anava a dir, que la Safor s’arribaria a poder comparar amb el tròpic. El que em posa els pèls de punta no és ja tant l’expectativa de temperatures tropicals a la Safor que han fet els senyors Zara, Dutti i Benetton, sinó que aquesta mateixa moda la imposen a Galícia, o a qualsevol lloc que vorege perillosament als pirineus.

Recorde una volta, una amiga meua del nord baixà a viure una llarga temporada a Alacant. Coincidí que aquells hiverns la moda es basava (cite textualment) en “anar de camperola russa”, és a dir, amb faldilles i botes peludes. I que ella ni boja es podia permetre el luxe de vestir-se com si treballara en un kolkhoz; que a veure quan es posava de moda vestir-se com un pescador tailandès. Doncs heus-la aquí, la moda tailandesa. Ens arriba aquesta pròxima tardor. Ja em veig el dia de tot sants, tota vestida amb transparències i volantets pel cementeri, disfressada de fantasma sexy -si tal cosa és possible-.

El pitjor de tot és que sospite que la meua amiga ara viu nord enllà, on les condicions de vida s’assemblen més a les dels kolkhozi que a les d’un creuer pel tròpic.

De la Vega: Crònica de la inauguració de la UEG

Mai he anat a una inauguració de la Universitat d’Estiu tan espectacular i alhora tan poc publicitada. I tanmateix estava ple. Fins i tot uns feixistots aparegueren pel Passeig, davant la mirada horroritzada de ma mare, que és molt sensible a les manifestacions d’estupidesa, intentant provocar nosequè. Marxaren quan aparegueren un parell de policies. Ai, estos xics, si ja tenen poques neurones i cada vegada tenen menys collons, al final es quedaran en res. Quines coses.

Si haguérem passat llista hauríem vist que hi havia pràcticament de tot: el món empresarial, l’universitari, el cultural, el democràtic, el social i el marujoblocaire -és a dir, una servidora-, ben acompanyada per Emili i Tobies. Però Maria Teresa es va fer esperar els deu minuts de rigor, i arribà “fashionably late”, que diuen els anglesos. Ara bé, arribà amb estil de personalitat treballada, escultura austera vestida d’un blau turquesa que cremava i mirant-ho tot i tots, des d’allà dalt, amb ullets d’astúcia i causticitat. I me’ls portava a tots de cap: al Magnífic Rector de la Universitat de València -i això de magnífic no ho dic jo, ho diu el protocol, i sempre em fa molta gràcia-, a l’excel·lentíssim Alcalde de Gandia i fins i tot a Joan Del Alcázar, director de la UEG, un mussol saberut i amatent.

Atrinxerats darrere la taula, aprovisionats amb aigues minerals de “caxé”, s’iniciaren els parlaments. Del Alcázar primer, amb una introducció encertada en el temps i la temàtica. A continuació parlà el magnífic Rector, que advertí des d’un principi que no volia parlar de la crisi econòmica que passa la Universitat. Curiós. I l’últim torn, previ a De la Vega, fou per a Orengo, que començà el seu discurs amb l’emoció d’un xiquet que s’ha passat el cap de setmana fent una redacció de 250 paraules i ha inclòs paraules com nogensmenys, llurs o fefaent. Si no recorde malament, crec que fins i tot se li va trencar la veu en donar-li el torn a la “vice”.  

Mentre tots tres hòmens parlaven, dedicant la seua atenció -indirectament i directa- a la convidada, Maria Teresa seia impertèrrita darrere el cartellet que anunciava el seu nom -com si féra falta, el carellet-, amb els ullets atents a tot i tots, excepte als goril·les repartits estratègicament per tot el teatre. I tots els ulls, els meus inclosos, se centraven majoritàriament en ella. No em vaig perdre cap dels seus moviments -perquè tampoc es va moure massa. S’ha de vindre de mena per a tindre un saber estar tan taoista-. Finalment començà el seu discurs, un discurs que seria relativament breu -sobretot comparat amb la xarrera eterna de la Isabel Allende l’any anterior-, però dens, d’aquells que omplen la sala amb olor a neurona socarrada. Un discurs amb accent castellà de la Gran Via, madrileny, sense ni un aire de mediterraneïtat, malgrat que ens l’havien presentada com a valenciana. I vaig estar dubtant de la seua valencianitat fins que me’n vaig adonar que en tota la seua intervenció no ni tan sols va arribar a dir en valencià Universitat d’Estiu de Gandia, sinó que traduí el nom de la institució al castellà. Marca de la terra.

I tanmateix, i malgrat les nostres diferències ideològiques, donaria el braç esquerre per assemblar-me un 1% a ella…

Diccionari d’una ociosa

Estrene categories d’enllaços! Després de pensar-hi, rebuscar i remirar per la xarxa, he arribat a la mateixa conclusió que Goffman: que no es pot etiquetar, que no tot en la vida és o blanc o negre. Però Goffman no era blocaire, i jo sí. De manera que m’he passat les conclusions del meu estudi empíric no-experimental pel forro, i he elaborat noves etiquetes. Per a facilitar-me la vida, ho he fet en forma de diccionari.
Ara que ja ho tinc tot net, embolicat i amb un llacet per adornar -i m’apuge les ulleres de sol que porte, que se’m cauen pont-del-nas avall- em sent amb l’obligació virtual de donar algunes explicacions.

Peu de foto: a dalt, Neo, amb ulleres de sol -enlluernat per la netedat- mirant-se el meu “nou” bloc. I no sé si li acaba d’agradar; és un tio un poc raro.

Finalment, després d’intents infructuosos, no he pogut escapar de la dicotomia territori/altres. El meu professor de Noves Tecnologies a la facultat estava fascinat amb la globalització, i amb el fet que poguérem ser amics d’un australià i conversar-hi diàriament, compartir arxius, música, fotos… però se li passava per alt una cosa: per a què volem parlar amb els australians? Tenen la gràcia que l’aigua del seu bidet gira al revés. Però -sense voler desmeréixer-los-, en general hi tinc poc interès. La gent que s’omple la boca amb la globalització s’oblida d’una cosa: de la tendència natural humana a relacionar-nos amb els del nostre entorn físic, fins i tot a través d’un entorn virtual -que per definició desafia la coordenada espai-.

Tenint tot això en compte, el meu diccionari d’enllaços es reparteix entre gustos, territoris i temàtiques. Els territoris bàsics són: Safor, Albaida i Ribera. I després, en un territori més borrós i desdibuixat, he englobat la resta de valencians en l’apartat de València. Pel que fa a gustos, tinc adiccions, encantaments i passejos.

El perquè ubique un enllaç en un territori o en un gust és una sensació personal, una decisió que depèn de coses subtils i subjectives, d’una visió que quasi qualificaria d’íntima i personal. I com les coses íntimes i personals varien de tant en tant -mensualment, com a mínim- és possible que l’ubicació dels enllaços vaja canviant segons els vents, les hormones i la història del meu pensament. En molts casos podria donar tantes raons per a posar algú en un lloc com en un altre. En altres casos -com en l’apartat Casa-, les consideracions són quasi inamovibles. Tot això, enllaç a enllaç, he intentat explicar-ho en un esborrany anterior, però m’ha quedat terriblement llarg, i més que un post, semblava una llista d’excuses.

En tot cas, m’agrada haver tornat a classificar-ho tot dins la seua caixeta, com una matriuixka. És possible que les coses vagen canviant amb el temps, i no dubte que algun dia tornaré a agafar l’aspirador i tornaré a canviar les caixetes. Però, fins llavors, espere acostumar-me ben prompte a aquest nou ordre virtual.

Links under construction -o neteja de primavera-.

Arromangada fins als colzes, amb el mocador nugat al cap i la roba hippi de quan era jove -la que encara em cap-, em pose endreçar la meua vida. Aquest impuls em ve sempre en període d’exàmens, i sol coincidir amb la primavera. Com més feina tinc, més netege. Després, quan venen les vacances -una època que recorde remotament, ara que ho pense-, se’m queda la vida feta un Sant Llàtzer. Però ara, en exàmens, ho tinc tot com una patena. I amb tant d’endreçar i netejar, li ha arribat el torn al bloc.

Endreçar el bloc és una cosa més complicada i farragosa del que sembla a primera vista, i implica una tasca de reflexió ideològica profunda; hom ha de sentar les bases de la seua idea de societat xarxa, de la idea de bloc, i de les intencions comunicatives. 
Això és perquè em vull complicar la vida. Tot seria més senzill si fera com invasió subtil, o com Tirant a fotre, que senzillament no tenen enllaços. Ells sí que en saben! Però el meu bloc actua, a més de plataforma comunicativa, com a plataforma de “preferits”, de manera que si hi entre puc fer la ronda periòdica de visites amb més facilitat. Molt bé, ja tenim la conclusió que hem de posar enllaços. I ara, com els classifiquem?
Doncs hi ha gent al meu voltant, com Juli, Emili, Tobies o Urbà, que tenen una llista -més o menys extensa- d’enllaços. De moment és el que he fet. Però en el meu cas, crec que la llista és massa llarga, i massa variada. Podria, doncs, fer algunes categories, que per això estan. 
Vicent Baydal té una classificació territorial. Lo bloc de la Piga està distribuït més bé per temàtiques i gustos (i pels amics de la Piga, clar 🙂 La Mercè utilitza altres criteris que no són territorials, sinó d’afinitat o d’afició (cuina, blocs d’amics o blocs de gent que no coneix però a qui li agrada visitar). 
Fins ara jo mateixa havia estat mesclant filiació, amistat, territori i aficions. Però això em comporta una distribució que pot englobar un bloc en diverses categories: a Juli el posava com a família, però també podia estar en blocs de la Safor, o en blocs literaris. O sota altres borroses etiquetes anomenades “propostes” o “com la crema del cafè”. Perquè no?
Mentre em replantege la subdivisió en etiquetes de les meues relacions virtuals -ai, si Goffman em sentira!-, de moment he posat tots els enllaços en la caixeta dels punts suspensius, com qui guarda els llibres en la prestatgeria del passadís a l’espera de ser classificats per temàtica i per autor. Ara que ja estava acostumada a la classificació caòtica, em costa més trobar els enllaços -Caaaaarmeeee!!! Mercèèèèè?? Onnn esteeeeuuuuuu!!???-, i supose que a la gent que entra, també. Disculpeu les molèsties. Links under construction. Quan acabe la neteja de primavera tindré un bloc tan endreçat i lluent que caldrà llegir-lo amb ulleres de sol 🙂

La revolució del bròquil

La conversa sobre rentadores a l’hora del pati de hui i la referència Bridget Jones en la concessió del premi de Blog solidari de la Carme (gràcies, hi, hi!), m’han recordat a l’època en què tenia un bloc anomenat La revolució del bròquil. Fou l’època en què em vaig endinsar precoçment en la vida adulta -als 22!-. És quan no pares de preguntar-te si ets una persona madura, i t’ho preguntes fins que deixes de preguntar-t’ho, que és quan ja has caigut de l’arbre, i ets una poma de ple dret. Allò sí que era un diari de la Bridget Jones, ha, ha!! Una Bridget en la dècada dels 20, amb una feina, un pis, i una vida que es complicava per moments.

Em vaig independitzar a Alzira, en un pis de 50 metres quadrats, amb una tele, una nevera de minibar i un llit. Els caps de setmana anava a La Font, i era quan em rentava la roba, em comprava, em planxava i m’administrava. Acostumada com estava a fer el bròquil, va ser una època d’aprenentatges bàsics; per això la vaig anomenar la revolució del bròquil. Però en el meu cas, la revolució se me’n va anar de les mans, i quan es va convertir en anarquia, vaig creure adient tancar el bloc i dedicar-me a reinstalar algun tipus de govern a la meua vida.
Hui a l’hora del pati algunes mestres -moltes són mares-, parlaven de la seua obligació de rentar-los la roba als fills. Però no a criaturetes adorables de 2 anyets, sinó a hòmens i dones fets i drets. Fent això, no se n’adonen que maten la revolució del bròquil.
A tot adult -del segle XXI- li cal un temps per aprendre poc a poc que és millor que la teua roba interior siga de colorets, perquè la roba blanca, a base de no separar-la, acaba adquirint un to que anomene “gris perla”; aprendre a que és millor tindre un ganivet que quaranta culleres a la cuina -quanta raó tenia l’Alanis-, perquè tallar el fuet amb un cuter de l’oficina és poc higiènic, o aprendre a administrar el sou a força de sobreviure els últims tres dies del mes a base d’arròs bullit i fuet (que prèviament has tallat amb el cuter de l’oficina).

Transvestiment casolà

Un moment genial del capítol de Friends on Monica i Chandler es casen és quan la núvia apareix vestida per primera volta. A l’habitació hi ha els pares d’ella i els pares de Chandler, divorciats. Per a qui no conega la sèrie, la mare d’ell és una escriptora exhuberant; i el pare d’ell és artista, i es transvesteix des de fa anys. La mare d’ell tem que en un moment o altre el nuvi puga aparèixer.
-Veure el vestit de núvia porta mala sort. A mi me’n va portar.
– Em vas veure vestit de núvia després de la cerimònia. Això no porta mala sort.
– Tampoc no és cap senyal de bona sort, estimat.
En la bugada d’aquesta setmana m’he adonat que tinc una gran quantitat de samarretes d’Emili. Tantes, que m’estranya que a ell li’n quede cap per a posar-se-la. I és que m’encanta portar les seues samarretes -desprenen la seua oloreta, i em fan sentir arropada.
Ni en tinc ni idea de què fa ell per a sentir-se arropat, però certament no es posa les meues samarretes. De fet, se’m faria estrany veure’l actuar d’aquesta manera. En canvi, per a tots dos és d’allò més normal veure’m per casa amb la roba d’ell. Com a molt, Emili es pot sentir molest perque el deixe sense samarretes.
Crec que és un costum bastant estès entre les xiques això de posar-se la roba dels seus xics -qui diu roba diu jerseis, samarretes, jaquetes…-. En canvi, l’únic exemple que se m’acut de xic protant roba de la seua xica és quan Tirant li demana a Carmesina una prenda de roba seua i se l’embolica al voltant de l’armadura abans de partir cap a la guerra.
No sabria trobar raons científiques, sociològiques, simbòliques o antropològiques a aquest fenomen del transvestiment femení casolà, i el fet que no acostuma a tindre correspondència masculina -sempre, clar, parlant de parelles heterosexuals. En el cas de les parelles del mateix sexe no sé com funciona-. Només m’estranya que els armaris d’ells, que són els que corren el perill de quedar-se sense roba, siguen generalment menys densos.

Gastronomia comparada

Una volta vaig anar a un museu de trencar mites. No en recorde el nom, ni recorde a quina ciutat el vaig anar a vore, però es dedicava a desmuntar tòpics, especialment espanyols i catalans. Com per exemple, que la primera plaça de bous es va fer a Olot, que la barretina era un barret característic de molts llocs mediterranis -recorde’s el quadre de la Llibertat guiant al poble, de Delacroix-, i que el pa amb tomàquet és en essència com una pizza -però molt menys sofisticat, clar. I de tot el que vaig vore, em vaig quedar amb l’anècdota de la pizza.

Indagant en els meus coneixements culinaris -que no van més enllà de la meua cultura general-, vaig adonar-me’n que, efectivament, dins la mateixa categoria de la pizza i del pa amb tomàquet també ho podíem posar la coca de recapte, que és l’equivalent a la pizza, però al meu poble: una base de cereal amb verdures al damunt -sobretot pebrera- i, si es vol, algun trosset de carn o de tonyina negra.
A casa, des de sempre, hi fem passtissets amb herbes. Les herbes que nosaltres utilitzem són lletsons, que creixen als horts, i de tant en tant anem a fer excursions -jo ja fa molts anys que no hi vaig, però els meus pares i els meus tiets continuen anant-hi-, a collir-ne. Quan ja estan collits i bullint-se, a banda es fa una pasta amb aigua, farina i sal. I amb això ja tens pastissets amb herbes per a temps. Per a fer-los, es frigen amb oli d’oliva. Els nostres pastissets amb herbes -que si fórem grecs els creuríem d’origen diví-, no són en essència distints a les empanades que ven Tano, a Gandia. Però ell hi posa espinacs i els posa al forn.
A la Xara també tenen una cosa pareguda, m’ho explicava una puntaire d’allà, però li dónen un altre nom: bollets. Els bollets de la Xara es fan amb la mateixa tècnica, però en comptes de fregir-se, es posen a coure al forn. Quines coses. Tota la vida havíem pensat que l’atzar ens havia premiat als fonters amb un trosset de cel en la nostra herència gastronòmica. I de sobte, t’adones que els altres també gaudeixen dels menjars dels déus. En tot cas, això no fa els meus pastissets amb herbes menys saborosos. Com a molt, més democràtics. I això ja m’està bé.

A Alcanar una Maruja 2.0

Abans de començar el post, volia donar les gràcies a Manel Martí, regidor d’urbanisme d’Alcanar (ERC), per fer-nos un tour ben bonic i interessant pel poble, a Vicent Partal, per convidar-nos a esmorzar i pel regalet que ens va portar de Vilaweb, i a Josep Blesa, per ser el pare de la criatura i alimentar-nos en cos i ànima. I a tots els que vinguéren, per fer de la trobada un dia tan fantàstic. I ara, fets els agraïments (de cor, i no de rigor), comence.

Els blocs són un poquet com la ràdio: generalment ni saps quina cara s’amaga darrere d’un títol carregat de posts -a no ser, és clar, que tinguen la foto penjada al perfil, cosa que fa ben poca gent-, ni com és la persona que ens dirigeix la paraula darrere del sintonitzador.
Amb això de la trobada a Alcanar, molts de nosaltres ens hem vist les cares per primera volta, i és una cosa ben curiosa. És veure l’exterior d’algú de qui ja en coneixes l’interior -i fins i tot saps que en comparteixes algunes manies, com em passava amb Tenim el que ens mereixem, que tots dos llegim les esqueles al diari-.
Dissabte a les 6.30, amb els dipòsits carregats de cafè -intravenós-, Emili i una servidora agafàrem el montante i pujàrem cap a Alcanar, un poble on no havíem estat mai, per a trobar-nos amb gent que no sabíem ni quina cara tenien. Després d’un viatge de tres hores i quart, dues parades a l’autopista i un disgust a causa de l’indicador d’oli, arribàvem -pels carrers intrincats del municipi- a la porta de l’església, on veierem un gran grup de gent que suposàrem que eren blocaires perque anaven carregats de càmeres de fotos i PDAs :). Fetes les presentacions, una trobada d’aquest estil necessàriament resulta un poc estranya: Hola, sóc tenim el que ens mereixem!. Encantada, jo apunts diaris, i acabe de conèixer a Borinotus. Jo, Pep Albinyana. Perdó? Sí, dona, Gàlim. Ah, haver començat per ahí!
I a qui també em va fer molta il·lusió conèixer va ser a Partal. Ja he confessat algunes vegades que sóc un poc fetitxista per a segons quines coses. Doncs bé, quan vaig veure que havia vingut Vicent Partal, se’m va ficar al cap que volia una foto amb ell, i al final, a última hora, em vaig atrevir a demanar-li-la. “Em puc fer una foto amb tu, Vicent? Em fa molta il·lusió! És com… és com… és com si una maruja es fes una foto amb Letízia, i després li diguera -ai, ets igual que a la tele!-. Doncs amb tu em passa el mateix. Ets igual que al bloc!”. Emili, al meu costat, va posar els ulls en blanc i es va excusar “sí, mira, és que Marta és en realitat una Maruja 2.0. L’hauràs de disculpar”.
Un altre blocaire amb qui em vaig fer foto -i em va fer molta il·lusió conèixer i person, també- va ser amb Enric Marco, a qui me l’imaginava -no sé perquè!- amb bigoti. Afortunadament, Enric va tindre la deferència de tindre el mateix color de cabell amb què me l’imaginava, i se’m va fer més familiar saludar-lo. Ah, i Tenim el que ens mereixem i Caminars i Indústries són igualets igualets que a les fotos!
La resta de la trobada -el fonament, vaja-, no la puc explicar tota en un post, perquè parlàrem de moltes coses, totes elles interessants. Ja se sap, amb les coses bones passa com amb la pasta de dents: ixen a poc a poc -la meua pasta de dents, es va acabar fa una setmana i encara estic escanyant-la!

Sense voluntat d’allargar-me, ací teniu la banda sonora de la trobada, ací algunes de les meues fotos (en falten algunes que no se m’han volgut pujar ara per ara), i comentaris d’Indústies i caminars, de Temps d’incertesad’Àngel Canet, Emigdi Subirats, Can Carrasca, GàlimPols d’estels, Cafè en gra, La vida diferida i Vicent Partal sobre la Trobada.