Miquel Roman

Aquest plantejament té tres greus problemes:
 

– És difícil: cap enquesta publicada dóna majoria absoluta a CiU. Per a molts independentistes votar a CiU no és una opció, per molt que la formació digui que és vot prestat.
 

– De funcionar significaria que CiU té mans lliures, per continuar retallant i per dilatar el procés sobiranista tot el que vulguin.

 

– Donar a entendre des de Catalunya que l’única manera que siguem independents és amb una majoria absoluta de CiU és posar en safata als espanyols un important argument: Que si CiU no treu majoria absoluta és que els catalans no volen la independència

Aquesta estratègia evidencia que el diumenge s’escull un parlament. Per tant, el que fa falta és que surtin escollits una gran majoria de diputats de partits independentistes. L’important no és tant les sigles, si no que quedin perfilats, de manera clara, i en el terreny nacional dos grans blocs: L’hegemònic, democràtic i independentista; i el minoritari, constitucionalista i espanyolista.

Això tindria tres importants avantatges:

– Segons totes les enquestes publicades és totalment viable. La majoria de diputats estaran pel dret a decidir. I aquesta possibilitat es dóna perque tot l’electorat independentista pot votar algun partit que el representi i el faci estar còmode.

 

– No es firma cap xec en blanc. Les formacions independentistes que surtin hauran de continuar competint entre elles per tal defensar millor que les altres la necessitat de llibertat de la nostra nació. Cap es podrà baixar del carro.

 

– Deixa clar que la independència de Catalunya no és el projecte d’un partit o coalició, ni de la dreta, ni de la burgesia, com sovint diuen. Deixa clar que és el projecte d’un poble: El nostre.

És doncs, la millor línia d’acció. La que ens fa més forts i, per tant, la més eficient.
 

Esquerra vol deixar de ser independentista per esdevenir un partit polític d’un país normal, d’un país lliure, d’un nou estat. Per aconseguir-ho entre tots, els independentistes hem de començar a dibuixar un mapa polític nacional on la dreta independentista sigui hegemònica entre els partits de dretes i l‘esquerra independentista sigui hegemònica entre els partits d’esquerres en detriment de les dretes i esquerres espanyolistes.

Per aconseguir guanyar la batalla política entre els democràtes i els constitucionalistes això és vital i ha de significar dues coses: Que CiU agafi sense eufemismes la via de l’independentisme i que Esquerra acabi ocupant l’espai central i majoritari de les esquerres a Catalunya. No serà fàcil en cap dels dos casos.
 

CiU encara està lligada a una Unió gens sobiranista i un cert sector de negocis català i espanyolista. Amb el control dels mitjans de comunicació que té i que fa servir, Convergència podria retornar en qualsevol moment al “peix al cove“.
 

Per altra banda, tampoc és fàcil per a Esquerra. Algunes enquestes publicades donen a ERC el segon lloc i la resta la situa molt a prop del segon… però cap enquesta pot avaluar fins a quin punt baixarà el PSC. És evident que el PP té vot ocult (els electors que diuen que no votaran o votaran a altres opcions, però acaben votant al PP) des de sempre i es pot ponderar a més o menys encert. Però és molt difícil, per manca de precedents, de distingir el vot ocult socialista. Quants dels seus votants tradicionals que diuen als enquestadors que no els votaran ho acabaran fent? Ho sabrem la nit del 25, però és evident que per manllevar d’una vegada a l’espanyolisme l’hegemonia entre les esquerres caldran molts vots independentistes. 
 

Els principals responsables del mapa polític del nostre País, que l’independentisme d’esquerres sigui fort, hegemònic, segona o primera força, som nosaltres: els independentistes d’esquerres. Ja no valen excuses. Els independentistes hem estat picant pedra picada anys i anys i ara tenim una ocasió històrica. No la desaprofitem doncs.

Diumenge, TOTS A LES URNES !!!