Ahir intentava explicar-li a un conegut italià el tancament de tv3 al País Valencià i me'n vaig adonar, per les preguntes (normalíssimes) que em feia, que com sempre, les coses valencianes són molt difícils d'explicar. Va acabar preguntant-me si els valencians catalanoparlants som una minoria ètnica i me'n vaig tornar a casa molt, molt trista.
Jo no oblidaré mai la primera volta que vaig sentir Humphrey Bogart dient-li bonica a l'Ingrid Bergman, va ser en un viatge a Barcelona (un 11 de setembre?), i no oblidaré mai a ma mare venent bons d'Acció Cultural per comprar-nos un repetidor i posar-lo al Bartolo, com deia ella. I recorde que quan van començar les amenaces, a Castelló va haver la primera manifestació on no érem només els de sempre, Volem tv3, déiem, i ho déiem més persones de les que jo hauria imaginat mai i recorde els xiquets que no entenien perquè els volien traure Bola de Drac (a veure com li ho expliques).
I recorde aquells dies de març del 2004, quan amics espanyols, ací a Roma, venien a ma casa a veure els informatius de tv3 per saber el que estava passant a Madrid. Ara els meus amics de Castelló podran veure les notícies a Al Jazeera però no podran veure un telenotícies vespre. Jo no vull creure que açò s'acabe així, no pot ser.
El 6 d'abril a les 9.30 del matí el Cavaliere hauria de presentar-se a la quarta secció penal del tribunal de Milà, per ser jutjat per prostitució de menors i per abús de poder, serà jutjat per tres dones: Carmen D'Elia, Orsola De Cristofaro i Giulia Turri. No se sap si es presentarà, ho tenen molt difícil els seus advocats, tenen poc de temps. De totes maneres ja és una bona notícia que vaja a judici, una molt bona notícia, i feia molta falta alguna bona notícia, a aquest país, per ací la gent (si més no la meua) s'abraça i es felicita, i vinga sms i telefonades, no fóra cas que algú no se n'haguera assabentat de la notícia, de la notícia bomba: pareix que també ací la llei és igual per tots.
De moment, que jo sàpia, tenim el dubtós honor de ser l'únic país del món amb un president del govern que es mantè al càrrec imputat per una cosa així.
Ahir al vespre, en arribar a Roma, vaig notar que hi havia alguna cosa diferent a l'aire, que es respirava millor, com una flaire dolça i nova. Vaig pensar que potser era la primavera que començava a anunciar-se, però en arribar a casa i veure els diaris ho vaig comprendre, era l'alè d'un milió de dones dient prou.
Fa segles que no escric, ja ho sé, segurament tinc una temporada poc inspirada o el cap ocupat amb altre, segurament la situació del país no ajuda gens. Ja ho sabeu tots, està als diaris de tot el món.
El debat polític d'aquest país és sobre l'edat de les putes de Berlusconi i sobre quants ministres se les tiraven (perdó pel llenguatge, però el nivell és el que és).
Ahir, a Roma, quatre xiquets: Raul Mircea de 4 anys, Fernando de 5, Patrizia de 8 i Sebastian d'11 van morir en l'incendi de la seua barraca, eren xiquets gitanos, van morir perquè eren xiquets gitanos que viuen a barraques de cartró des que l'alcalde els va desallotjar dels camps on vivien els van abandonar a la seua sort.
Han descobert fa poc, tot i que pareix que era una cosa sabuda, que a Nàpols porten anys abocant percolato (en català es diu lixiviat, però supose que és una paraula prou desconeguda, quina sort, ací tothom sap què és el percolato) que són els residus líquids dels abocadors (molt molt tòxics), deia que a Nàpols porten anys abocant-ne al mar, per això les platges eren plenes de cucs i de rates.
Les dones han convocat una manifestació per defensar la nostra dignitat, diumenge que ve. Jo no aniré perquè no seré a Roma, si no hi aniria. El lema que han triat per la convocatòria és Se non ora quando? (títol d'una esplèndida novel.la de Primo Levi), Si no ara, quan? Home (dona) doncs potser abans, potser molt abans, fa anys, potser ara és tard, potser convocar ara una manifestació per defensar la dignitat de les dones d'aquest país és com cridar el metge quan el malalt és mort.
En fi, supose que passarà, passarà tot, costarà anys però passarà, hi buscaré símptomes i els explicaré al bloc, per ara a la meua ciutat hi ha xiquets que moren a barraques de cartró, les platges i els palaus són plens de cucs i de rates i el malalt s'ha mort i no ningú va pensar de cridar el metge.
marieta |
llibres |
dilluns, 24 de gener de 2011 | 23:22h
Avui he acabat el que m'estava llegint i he anat a la llibreria decidida a prendre El Quartet d'Alexandria de Durrell per rellegir-lo, havia pensat començar pel començament, per Justine, i llegir-lo per ordre (l'he llegit en vàries direccions), sabent que ací no el tinc en català, abans d'arribar a la llibreria ja sabia que rellegiria un altre llibre, que m'abelleix llegir en català (rellegir en català) i no sé perquè he anat directa a El carrer de les Camèlies de la Rodoreda, Club Editor, quinzena edició. És d'aquells amb tapa dura i la sobrecoberta groga. Per la data a la meua firma a la primera pàgina, veig que me'l vaig comprar o me'l van regalar i, segur, el vaig llegir, quan tenia 16 anys, fins i tot podria ser que no l'haja rellegit mai, la veritat és que no ho recorde.
A ull m'ha paregut que no vaig subratllar res, és estrany perquè aleshores subratllava molt, però millor així, sempre em torba veure el que vaig subratllar fa anys, com si ho haguera fet una desconeguda, en fi.
Tot i que la sobrecoberta està en prou bon estat, les tapes del llibre pareix que els haja pegat el sol, estan amb el gris una mica esgrogueït a algunes parts. La foto de la coberta és ben estranya, una foto en blanc i negre d'una xica amb cara de pel.lícula francesa, amb els ulls molt pintats i una piga al costat dels llavis, una piga francesa. He vist que en lletra molt xicoteta, a la contraportada diu: Per la fotografia de la sobrecoberta, interpretant la protagonista d'El carrer de les Camèlies, ha posat Lilly von Karachi, vedette del 'Crazy Horse Saloon' de París. M'encanta.
Al que queda d'aquest país encara hi ha persones que em fan sentir orgullosa de que siga una mica meu. Una d'elles és una magistrada, Ilda Bocassini, la senyora de la foto. Fiscal a Milà des de fa anys és l'enemic número 1 de les màfies, responsable dels grans processos i de detencions sonades, com la dels assassins de Falcone i Borsellino. En quan els van matar va demanar el trasllat a Sicília i es va prometre que els prendria, i ho va fer. També és l'enemic número 1 de Berlusconi, és la responsable de molts dels processos que té pendents i fa anys que el Cavaliere i els seus li van darrere, molts, li van arribar a traure l'escorta (!), l'han acusada de mil coses i ella sempre, sempre n'ha eixit neta. La premsa i les teles del Cavaliere porten anys insultant-la sense treva, però ella, tenacíssima i implacable, continua fent la seua faena, i la fa molt bé. Ilda 'la roja' (li diuen així pel color dels cabells) és la responsable de l'acusació a Berlusconi de prostitució de menors. Supose que seria molt millor que el Cavaliere caiguera políticament, però vist que no n'hi ha oposició, si qui el fa caure és Ilda la roja, una dona que fa anys que lluita per la justícia i per la legalitat i a qui aquesta lluita li ha costat no tindre una vida normal, viure pràcticament des que és fiscal a casernes de la policia, suportar contínuament insults i amenaces i que malgrat tot això ha perseverat sempre en la seua lluita, deia, si és ella qui el fa caure, serà fantàstic, per molts motius, i un és que és una dona, i per moltes dones d'aquest país que ens sentim quotidianament insultades i humiliades per Berlusconi, per les seues teles i per la cultura que transmeten, serà un plaer enorme, crec que se'n diu revenja.
El 6 de gener, als 101 anys, va morir a Bournemouth PennyFeiwel, la tinent Penny Feiwel.
Als 25 anys, en saber que feien falta infermeres a Espanya, se'n va anar a la guerra amb les Brigades Internacionals, era la tardor de 1936. Després de mesos de dur treball al front de Madrid, a febrer del 37 va ser evacuada a Londres malalta de tifus. Poques setmanes després, amb algunes forces recuperades i tot l'instrumental mèdic que va aconseguir, va tornar al front i va ser nomenada oficial metge de la Brigada Garibaldi. Per la seua determinació en evitar la propagació d'una epidèmia d'escarlatina va ser nomenada tinent.
Greument ferida al front entre Castelló i València, al 38, va ser evacuada a Anglaterra on amb vàries operacions li van salvar la vida. Sempre va patir per les conseqüències de les ferides de metralla a tot el cos i per tota la vida va dir a qui li preguntava que ho tornaria a fer.
Gràcies de cor, tinent Feiwel, infermera dels garibaldis, per curar les ferides dels internacionals i per l'exemple.
Ja n'havia parlat alguna volta, dels metalmeccanici, dels obrers del metall, de moltes ciutats italianes però sobretot de Torí, de la Torino operaia que va tindre el coratge de fer la primera vaga durant el ventennio, aquell matí de març del 43 quan el silenci de la sirena de la Fiat de Mirafiori va, d'alguna manera, senyalar el principi de la fi del feixisme.
Sergio Marchionne, director executiu de la Fiat, ha fet una proposta sense precedents als treballadors de Mirafiori, si els treballadors firmen un acord que fonamentalment és una retallada monumental de drets laborals, no tancaran la fàbrica (la Fiat de Mirafiori és l'establiment industrial més gran d'Itàlia, si penses en un obrer de fàbrica, penses en un obrer de la Mirafiori). L'acord, a més, inclou que la representació sindical a la fàbrica serà només dels sindicats que el firmen, expulsant així de la fàbrica a la FIOM (seria la federació del metall de la Cgil, el sindicat més gran, era il sindicat del PCI, per entendre'ns) que és contrària a l'acord. A més, no es podrà fer vaga contra cap dels aspectes de l'acord (que, com deia, és una retallada monumental de drets).
En uns dies, els obrers de la Mirafiori hauran de votar a un referendum si volen deixar-se retallar els drets aconseguits en més d'un segle de lluites i fer fora de la fàbrica la Federazione Impiegati Operai Metallurgici, la FIOM, el sindicat de la major part d'ells i dels seus pares i dels seus avis (la Fiat i la FIOM van nàixer quasi plegades) per conservar l'esperança d'un lloc de treball, o posar-lo en greu perill i conservar la dignitat i els drets.
Avui Repubblica publica les fotos d'un home, d'un home major, un metalmeccanico, plorant davant de la reixa de la Mirafiori, plorant i eixugant-se les llàgrimes amb un mocador de roba, de quadrets. És una de les imatges més tristes que he vist mai.
Reprendre el costum de rellegir, rellegir molt, i no només Cortázar un altra volta, crec que començaré pel Quartet d'Alexandria de Lawrence Durrell, un altra volta.
Escoltar més música, vull dir escoltar, no sentir.
Fer el llit (quasi) tots els dies.
Posar-me crema a la cara (quasi) tots els dies.
Veure el més sovint possible la gent que vull veure, i si per veure la gent que vull veure cal agafar avions, paciència.
Tornar a estudiar francès, ho reprendré on ho vaig deixar, als subjonctifs, i si és un avorriment, paciència.
Tindre més paciència (crec que em farà falta).
Tornar a aprendre de memòria, com feia quan era joveneta, els poemes i els texos que m'agraden.
Ballar més (tot i que l'any passat Déu n'hi doret).
Cantar més (encara).
Tornar a prendre el ritme i el gust amb el bloc.
Tornar a comprar diaris de paper (aquest ja l'he començat) i llegir-los (aquest encara no)
Fer més les coses que m'agrada fer i fer-les millor.
Escriure més a mà.
No pensar-m'ho dues vegades quan em ve de gust telefonar algú, telefonar.
Trobar-li el gust a passejar quan plou.
Intentar (com siga) que l'ús del transport públic romà no m'acabe convertint en una misàntropa a-social.
Ordenar els papers i l'ordinador (si no enguany, aquesta dècada).
Re-enamorar-me del meu país d'Itàlia, malgrat tot.
marieta |
divendres, 31 de desembre de 2010 | 09:18h
I ja són quatre anys que faig aquest resumet per cap d'any, és un bon exercici, també aquest any ha hagut de tot, però recordar i posar juntes totes les coses belles que l'any m'ha regalat ajuda molt a veure com val la pena tot plegat:
L'F., com sempre, però enguany molt més (molt), Castelló, aquest any hi he anat poc però quan hi he anat m'ha abraçat amb una abraçada coneguda i enyorada. La neu de febrer, la d'ací i la de Barcelona (especialment la que queia a un claustre...), i una neu de gener (un allau) que va caure per a mi soleta. Unes cartetes que enguany m'han emocionat molt molt, i que m'han recordat que estimar un amic és, cada volta, un miracle diferent.
Messi, Roma, les passejades amb amics meravellats, un sopar mexicà a casa amb amics barrejats, les tomates penjades a una casa a Pantel.leria i l'illa que em va encantar. Entrar al bar de NightHawks de Hopper, el 5-0 i la maneta de Piqué, els frescos de la vil.la de Lívia i un vermut, els meus nebots (enguany més encara), Picaina, que cada volta que l'escolte m'emocione. Anar mirant de fer-me sàvia en l'art de la llunyania i les mans de ma mare.
I a juny una setmana màgica de veritat, amb totes les abraçades i els somriures i l'amor de la gent que ens vol i tota l'emoció que a voltes no podia controlar i que només de recordar-la em torne a emocionar. I totes les llàgrimes que val la pena plorar, que enguany han estat unes quantes. I (quasi) totes les persones que ens estimem assegudes al voltant d'una taula a un prat de la Sabina, i la música d'aquell dia que va ser un regal immens. I veure ballar i riure juntes persones que el dia abans no es coneixien i que no tenen cap llengua comú però que tenen en comú que ens estimen, i això era prou, i tots els avions que tanta gent va agafar per passar aquells dies amb nosaltres i per recordar-nos que qui té un amic té un tresor (i els qui no van poder vindre, però hi eren). I l'F. abraçant al senyor de les pizzes pensant que era un parent o un amic i veure l'emoció en els ulls de la gent que t'estima i les rialles de l'F. quan al consolat li van escriure el nom amb un Don davant i una amiga romana dient un poema d'un poeta persià de fa segles en català i una amiga de Castelló dient-lo en italià a una capella des-consagrada a la perifèria de Roma.
I enguany, també, les abraçades que m'arriben per correu, inesperades i necessàries, i una posta de sol al Golfo, a Lanzarote, i tots els colors impossibles de l'illa (i el servei de guia turística per sms, impagable) i una platja perfecta, deserta i blanca, i el solet que acarona.
I el primer sol a Ponça que ens va eixugar d'un hivern llarg i humit i McNulty i l'esguard de l'F. quan me mira i sé que tot va bé i ballar amb ell Youaremy Everything de Barry White amb una flor als cabells.
I la xarxa plena d'Estellés i Mala memòria i Barcelona, que enguany m'ha retrobat. I totes totes les sobretaules llarguíssimes, ací i allà. I el Mac nou amb el que escric i amb el que vull escriure molt, blanquet i meu. I una copeta al Negrito i la família que m'empara i em conhorta, i els més xicotets, que no ho saben (ni falta que els fa, segurament) però m'emocionen amb cada somriure. I el 5-0 (ja ho havia dit?) i el miracle dels amics nous i vells i dues caixes de cava viatjant en vaixell des de Barcelona a Civitavecchia per brindar per la felicitat i el cel de Roma i el de Lanzarote i el sol, que al final sempre torna. I una batteriapugliese encesa a la Sabina amb vocació de traca. I, com tots els anys, la joia i defensar-la com una trinxera i com deia la Xescatrobar algun motiu, encara que sigui nimi, per estar content; trobar un raconet, un plec, per poder-hi estotjar una alegria.
I saber que l'any que ve trobarem més motius per estar contents i tornarem a necessitar raconets i plecs per estotjar alegries.
Com que darrerament aquest bloc està tristot vos penge una miqueta de circ. La llàstima és que el circ, en aquest cas, és el Senat de la República Italiana, però què hi farem, cada país té el circ (i el senat) que és mereix, supose.
El Senat, la Cambra Alta li diuen, està composat per 315 membres que han d'haver complert 40 anys (té aquell vell sentit de parlament de savis), jo propose que a partir d'ara els demanen també el certificat d'estudis, si més no elementals, i de sanitat mental.
Ahir, durant la votació de les esmenes a la llei de reforma de l'educació era president de torn un dels vicepresidents, la senyora Rosy Mauro, de la LegaNord. Alguns senadors de l'oposició van demanar, abans de la votació, un parer de la junta de reglaments, perquè n'hi havia alguns problemes normatius amb un article, que contenia, com ha reconegut el govern, errors tècnics. La senyora vicepresidenta es va posar nervioseta, va comunicar als senadors que havia decidit que es votava igualment i va protagonitzar un dels espectacles més delirants de la història parlamentària d'aquest país. Mireu-la, mireu-la. Jo no sé com qualificar-la, en fi...
Des del país del Senat de Barnum: bones festes a tothom i que no siga res.
marieta |
gent |
dimarts, 21 de desembre de 2010 | 18:54h
Escric plorant, potser tinc la llàgrima fàcil aquests dies de pau i amor i bona voluntat...
Buscant un altra cosa a internet m'he trobat amb el cartell de la foto i he llegit la notícia: recordeu Cristina? la xiqueta gitana de deu anys? vaig copiar la llista de desallotjaments que havia patit darrerament, la llista arribava al 21 d'octubre però els desallotjaments van continuar i al final la seua família ha decidit tornar a Romania. Traduïsc el cartell que algunes mares de l'escola a la que Cristina, tenaçment, intentava assistir van penjar la setmana passada:
CRISTINA NO HO HA ACONSEGUIT
Cristina no ha aconseguit resistir els desallotjaments i diumenge 12 de desembre ha tornat a Romania. N'ha hagut de patir 20 en un any, massa fins i tot per una xiqueta plena de ganes d'aprendre. Coneixem a Cristina: alegre, afectuosa, educada i amable.
Sense ella Milà serà més segura? Sense ella Milà ha perdut. Ha perdut la capacitat de construir acolliment, si més no on aquest es mereixia. Ha perdut la capacitat de sofrir i reaccionar davant de la injustícia. Ha perdut una xiqueta amb els mateixos drets de tots els xiquets.
Adéu, Cristina, no ho hem aconseguit.
(continuarem donant suport a Cristina també a Rumania, amb una beca)
Algunes mares.
Plore de ràbia, de vergonya i de pena, per Cristina i per tots nosaltres.
marieta |
dilluns, 20 de desembre de 2010 | 19:45h
È triste ricordarsi tutto. Mirko Levak
Dalle nostri parti i fascisti non passarono. Taro Debar
Aquest mes de desembre han mort dos italians il.lustres, dos herois, dos ancians que mereixien funerals d'estat i tots els honors però no els han tingut, no han tingut l'atenció de cap diari, cap article que ens explicara la seua història i que acabara amb alguna de les frases que els periodistes dediquen als morts il.lustres, cap paraula de condol, només una columneta a l'Unità, per tots dos plegats. Ja, perquè tenien coses en comú, els senyors Emilio Mirko Levak i Amilcare Debar, Taro, tots dos havien nascut al 1927 i tots dos eren gitanos, o millor, el senyor Taro era un sinto piemontès i el senyor Mirko un rom kalderash istrià.
Taro Debar va començar als 17 anys fent de correu dels partisans piemontesos i poc després es va unir a ells i va participar activament en la resistència, combatent amb la 48 BrigataGaribaldi 'Dante di Nanni' i va ser un dels protagonistes de la república d'Alba. Ací, ell mateix explica la seua història, en la seua llengua, sinto piemontès.
Mirko Levak va ser deportat a Auschwitz quan tenia 15 anys, va aconseguir sobreviure al camp i, tot i que al començament pensava que ningú no el creuria, ha dedicat la seua vida a explicar la seua història sempre que li han demanat. Era un dels darrers italians sobreviscuts a la deportació i el darrer gitano italià que ens podia explicar aquesta història. Fins al final de la seua vida va esperar un reconeixement de l'estat italià que mai no li va arribar.
El gran èxit de Berlusconi hui no ha segut la victòria al parlament. Això rai, com diuen a Morella, amb perretes cançonetes, es compren uns diputats i au. Segons els preus de carn de diputat al quilo que sonen pels diaris, la festa de hui li haurà costat vora tres milions d'euros, supose que el gust s'ho val. De totes maneres crec, sincerament, que políticament és mort. Supose que un bon forense podria dir des de quan és mort, jo crec que són alguns mesos (igual m'equivoque, amb ell m'he equivocat moltes vegades).
El gran èxit de hui del govern han segut els enfrontaments a Roma. El moviment dels estudiants era molt popular, literalment, la gent els aplaudia a les manifestacions, a la darrera grossa a Roma, n'hi havia gent bloquejada en el trànsit que baixava del cotxe, sota la pluja, per abraçar-los i aplaudir, el dia que van bloquejar les estacions ho van fer cridant 'perdoneu les molèsties' (ci scusiamo per il disagio), les classes obertes a tothom i a l'aire lliure, els llibres com escuts, l'ocupació de monuments... L'opinió general era que tenien raó i la creativitat i la joia amb la que havien protestat havia commogut molta gent.
S'ha acabat. Amb el que ha passat hui ningú no recordarà aquestes coses, han caigut en el parany de la provocació: mitja ciutat blindada, una quantitat de policia com jo no havia vist mai, supose que provocadors infiltrats entre els estudiants (als famosos blackblock no se'ls veia des de Gènova) i, supose també, estudiants amb ganes d'hòsties, que ha d'haver de tot.
Després de la violència i les destrosses de hui ja no són els nostres fills que manifesten i tenen raó, ara són uns salvatges violents que es mereixen les bastonades. Enhorabona, senyor Berlusconi.
Ja hi som, ha arribat el dia, a l'hora de dinar ja ho sabrem. Esperem que la senyora Mogherini no es pose de part i puga votar, que el senyor Guzzanti, únic diputat del Partit Liberal faça cas a les instruccions del seu partit i vote la desconfiança, que els membres del Parlament del Partito Radicale tinguen una miqueta de vergonya i que l'amo no haja aconseguit aquesta nit comprar-se a ningú més...
Els estudiants, els obrers metal.lúrgics (i metalmeccanici), els ciutadans de l'Aquila encara plena de runes i els immigrants han decidit manifestar-se avui contra el govern, que ha decidit declarar tot el centre de Roma zona roja i tancar-lo. Serà un dia difícil per la ciutat, però si tot va bé, pagarà la pena. Les darreres notícies d'anit donaven un empat, 313 a 313, ja veurem.
De totes maneres, vaja com vaja avui, l'emperador està acabat, aquesta vegada sí. Per a mi és la primera vegada, no he viscut mai la caiguda d'un govern Berlusconi, l'espectacle lamentable dels darrers mesos (anys) s'acaba..., ningú sap què passarà, però no podrà ser pitjor del que ja ha passat. Vaig a mudar-me, que l'ocasió ho mereix.
