Anit vam eixir a sopar a Trastevere amb amics, eixint del restaurant vam sentir música i en arrimar-nos vam veure que davant d'una de les esglésies del barri hi havia un concert d'un tal Santino Strano (ja el nom és tot un programa) que cantava velles cançons romanes a un públic de gent gran amb cadires portades de casa i algun turista. Mentre cantava, a petició popular i amb els cors de tot el públic (jo inclosa), Er barcarolo romano jo em preguntava el perquè de la festa, fins que vaig veure que l'església era la de Sant Antoni, i vaig caure en què abans d'ahir era 13 de juny, dia de Sant Antoni de Pàdua i setantè aniversari de l'entrada dels nacionals a Castelló. La cançoneta romana se'm va ennuegar a la gola. Ja no m'ho vaig traure del cap, vam seguir la nit pel barri amb amics però jo ja no hi era. Ja només podia pensar en aquells dies de juny de 1938, en què la meua ciutat va caure. Per motius que no venen al cas he treballat molt sobre aquells dies, i sobre els dies just abans, amb la ciutat plena de refugiats arribats del Maestrat a mesura que el front avançava que s'afegien als refugiats de Madrid que ja hi eren. Pensava en tota aquesta gent, i gent de Castelló, fugint cap a València sota els bombardeigs, morts de por, sense saber quan acabarien de fugir i sense saber si podrien tornar mai a casa. Fugint a peu, en carros, intentant agafar algun tren...ho explica Víctor Alba en el seu Sísif i el seu temps: “Per primer cop, entre totes les seues pors, S tingué la de quedar atrapat a Castelló. Se sentien trets dispersos. En alguns balcons ja hi havia la bandera bicolor. (...) L’estació era plena a vessar: civils, soldats, ferits que podien caminar, dones voltades de marrecs. Gent desorientada que fugia per inèrcia i fins una senyora que preguntava a quina hora arribava el tren de València". I pensava també en els que es van quedar, amagats als refugis des de feia dies perquè la ciutat va ser bombardejada intensament en els dies previs a la caiguda: Deia El Heraldo de Castellón uns dies abans: “Hay un ambiente áspero, de guerra. Los coches giran pronto sus curvas y las gentes andan con paso rápido ciñendo las paredes (...) Castellón tiene un parque alegre con avenidas claras y unos ingenuos azulejos. Ahora todo el suelo está sembrado de hojas segadas por la metralla. Más allá ha quedado un barrio entero devastado. Las mujeres rebuscan entre las ruinas”. Pensava en eixes persones amagades sota terra,sense saber el que passava fora, i sense saber el que passaria després. I, clar, pensava en tot el que va passar després. Ahir, enmig d'un ambient de festa i amb gent alegre i estimada, em venien aquestes coses al cap. Setanta anys.
Vaig molt sovint a Castelló, més o menys un cap de setmana cada dos mesos. Normalment vaig el divendres de matí i la veritat és que m'agrada el viatge: primer el tren, ací, per anar a l'aeroport (ipod i diari), les dues horetes d'aeroport (cappuccino, cornetto, ipod i novel·la), el vol (novel·la i becaineta) i quan arribe a València, en eixir de l'aeroport (cigarret) ja me mire el cel i les palmeres. Si tinc sort i em toca finestra a l'avió també m'ho mire, en passar ses illes hi ha un punt que es veuen les Columbretes i l'Albufera, i València, clar. Quan arribe a l'estació de València, que com deia ahir és la més bonica que he vist mai, ja tinc el somriure estampat a la cara. Si tinc temps em prenc una orxata i, satisfeta, agafe el tren cap a Castelló. És un viatge que, quan estudiava a València, feia moltes voltes a la setmana des del Cabanyal. Va ser en eixos viatges que vaig aprendre les estacions dels tarongers i de l'horta, parle de les estacions de l'any, no les del tren. És curiós, en italià són dues paraules diferents: stazione per als trens i stagione per al temps. Pot parèixer estrany que sent de Castelló (que no és Nova York, tot i que Fuster deia que ho pareixia, o era Nova York la que pareixia Castelló?) no sabera res de tarongers ni d'hortes...però fer aquests viatges sovint, durant uns anys, amb un company de Vila-real fill de llauradors, em va ensenyar molt. Normalment quan puge al tren no em pose l'ipod, m'agrada escoltar, m'agrada sentir parlar valencià i mirar de reconéixer els accents, faig el viatge amb el llibre obert però llig poc i mire molt per la finestra. En eixir a la superfície després del Cabanyal comença l'horta, el que en queda. A eixe trosset convé mirar cap a l'interior i no cap a la mar, que no es veu. Encara queden casetes blanques amb palmeres i horta...Roca-Cúper, Albuixech, amb un campanar quadrat que m'agrada molt i l'església d'eixes amb la cúpula amb teules blaves, Massalfassar...canvi de costat la mirada per veure el Puig, amb el monestir bell i sòlid. A totes dues bandes ja han començat els tarongers i a la de dins, les fàbriques i els magatzems de taronja. Puçol, lluny ja es veu la mola grisa del port de Sagunt. Sagunt (correspondència amb línia C5) amb el castell i les muralles, impressionants, retallats al cel. Les Valls, Almenara, amb un tros de castell dalt del pujolet, tarongers, casetes amb palmeres, tarongers, magatzems de taronja, taulelleres i la Serra d'Espadà al fons a una banda i tarongers, alguna caseta i un mur de ciment darrere del qual se suposa la mar, a l'altra. La Llosa, que té forma de poble amb el campanar clar i esvelt enmig, Xilxes, Nules...a la dreta Mascarell, amb les seues muralles que si no vaig errada són de les guerres carlistes. Sempre he volgut visitar Mascarell i no ho he fet mai, des del tren pareix bonic. Tarongers, tarongers, magatzems de taronja, taulelleres, Borriana. A aquest punt ja comence a buscar les agulles de Santa Àgueda, que en dies clars es veuen des de molt lluny i que em diuen que ja he arribat. Vila-real, Almassora i Castelló (final del trajecte). Jo ho sé que quan em compre els bitllets m'estic comprant tornada i tornada.
Quan jo era xicoteta ma mare cosia, cosia molt, totes les vesprades. Ella havia aprés a cosir amb el Método Martí de Corte y Confección i en conservava els llibres. A mí, els objectes, els moviments i les paraules de cosir m'agradaven molt, no n'he aprés mai, però la primera volta que vaig haver de fer una vora em va passar com amb netejar el peix o cuinar: ho sabia fer, ho havia vist fer milers de voltes i era capaç de reproduir-ne els moviments i la traça. M'agradava molt regirar a la caixa dels fils, durant molts anys la caixa dels fils va ser una caixa de llauna de cola-cao, no d'aquelles que s'obrien per dalt, amb lunars i un dibuix d'una senyora guapíssima (a mi m'ho pareixia), amb una cintureta de vespa que alçava una safata, per traure-la de l'abast de dos xiquets que alçaven els braços. La caixa dels fils era de les altres, de les que tenien la tapa a una de les cares grans. Més avant Franco es va morir i la modernitat va arribar a ma casa i la caixa dels fils de cola-cao va ser substituïda per una de galetes daneses. Ma mare tenia una fusta de cosir, que era una fusta gran, rectangular, amb un entrant a una de les bandes que es posava a la cintura, amb la fusta sobre les cames i feia com una tauleta. M'encantava (on va anar a parar? quan va desaparéixer?), era perfecta per fer els deures o per dibuixar al sofà. I m'agradava haver-ho de deixar tot perquè calia anar en una correguda a Ca Elietes, la merceria, a comprar alguna cosa urgent. M'agradava molt el guix blau de fer patrons que no s'acabava mai, i el coixinet de les agulles, que un dia que estava a casa la senyora Dolores, la portera, que era aragonesa, vaig descobrir que també es deia acerico. I les paraules, màniga ranglan, batista, entredós, godet, embastar, voraviu, gafet, passar beta. Acabe de descobrir que n'he oblidat moltíssimes (quan les he oblidades?). Són, a més, d'aquelles paraules que no s'aprenen mai quan s'aprén una llengua nova. Recorde la meravella que em semblava el truc per saber si una roba era fibra o cotó, s'encenien uns pocs fils i es passaven els dits per la part cremada, si no feia boletes era cotó. No entenia perquè la mare de déu, quan era xiqueta, anava a costura a aprendre de lletra, no entenia què tenia a veure la costura amb les lletres. I no suportava haver-me d'emprovar la roba, estigues quieta que et clavaré una agulla. I la història de la xiqueta que s'havia mogut mentre li posaven agulles a una vora i se'n va clavar una que es va trencar i li va anar per una vena fins al cor i es va morir. A voltes ma mare cosia amb la tele encesa, a voltes amb la ràdio o amb música, sobretot, Carlos Gardel o Serrat. Em feien molta pena els veremadors de la cançó de Serrat, que amb la maleta a coll caminaven per un moll de l'estació de França i que potser no tenien ni un pam ni un poble.
Hui he anat al sastre de baix de casa (tenim un sastre amb bottega baix de casa) a recollir uns pantalons, i en entrar, he reconegut l'olor, l'olor de cosir. Hi havia estat altres voltes i no ho havia notat, de fet no sabia que cosir tinguera una olor, però hui l'he sentida i m'ha portat d'un colp a la meua infància. En pujar a casa m'he posat un disc vell de Serrat i m'hi he deixat portar.
Acabe de tornar de correus de recollir el sobre amb tots els papers per votar. Les paperetes del Congrés apleguen en forma de bloquet que, una volta arrancada la que poses al sobre, va molt bé per fer les llistes de la compra (si una és capaç de superar l'agonia d'anar a comprar amb la llista de Falange o de la Comunión Tradicionalista).
El que té ser d'una ciutat xicoteta com Castelló és que tots ens coneixem, i té gràcia mirar-se bé les llistes i fer una miqueta de safareig (no ho faré ara per escrit, que després tot se sap, vull dir un safareig íntim).
Poques sorpreses, el més fatxa de l'Institut cap de llista del PP, la sorpresa és, en tot cas, que el xic haja fet carrera. Amics, coneguts i saludats en altres tres o quatre llistes (inclosa la que votaré). Combinacions de cognoms molt familiars que mostren l'inexorable pas del temps: comencen a presentar-se a les eleccions fills d'amics (!).
Preguntes als residents: cada volta hi ha més llistes fatxes o m'ho sembla a mi? A banda del PP, entre les dos falanges i els carlins, Españadosmil, Alianza Nacional (?), Democracia Nacional (?), Alternativa Española (?)...
Hi ha una cosa que es diu PUM+J (diu que és Por un Mundo más Justo), un Partido Familia y Vida i un Partido Antitaurino Contra el Maltrato Animal amb un bonic logo amb un bou vomitant. La propera vegada que em vinguen ganes de fer conya amb els partits italians em tornaré a mirar el bloquet de paperetes espanyoles.
I dins de poc votaré també ací, encara no sé què votaré a l'Ajuntament de Roma, si el candidat alcalde fóra Veltroni no tindria dubtes, esperaré a veure qui presenten els de la Cosa Rossa.
Quina votera!
L'Alcalde de la ciutat
i terme de Castelló
té hui la satisfacció
de fer saber al veïnat
que ja és el dia arribat
de la nostra Magdalena!
Demà me'n vaig a Castelló, dissabte comencen les festes. Estaré molt poquet però no em pense perdre res, diumenge en lloc de la romeria a l'ermita jo faré la meua romeria personal a l'aeroport de València per tornar a casa, mig morta però satisfeta. Tot i que enguany pareix que plourà.
Les festes de la Magdalena es van convertir es festes majors en els primers anys del franquisme quan, per substituir les que ho eren abans i que commemoraven la resistència anticarlina de la ciutat, es van crear unes noves festes majors al voltant de la tradicional romeria a l'ermita de la Magdalena i al castell vell. Així, alguns dels membres del primer Ajuntament franquista, molts d'ells erudits valencianistes, membres de la Societat Castellonenca de Cultura i signants de les Normes de Castelló, van bastir aquestes festes al voltant de la fundació de la ciutat pel rei Jaume I. Cal dir que van tindre un èxit notable, en la creació de les festes i del nou castellonerisme i en la destrucció del mite i de la memòria del Castelló liberal, anticarlí i anticlerical.
A mi m'encanten, la ciutat es transforma, amb l'olor de pólvora (i de vi) i els coets i les bandes de música i les dolçaines (i els tabals) i els carrers i les places plens de gent a tot hora...
La del vídeo és la mascletà del primer dissabte de l'any passat (la part millor a partir del minut 2).
Quan era xicoteta, molt xicoteta, els diumenges, en tornar de missa ma mare es quedava a casa per començar a preparar l'arròs i mon pare i jo anàvem al parc. Abans d'anar comprava La Vanguardia i sempre em comprava alguna llaminadura a la paradeta de Rosita, a voltes en lloc de Rosita hi havia el fill, que no he sabut mai com es deia perquè tothom li deia Rosito.
Al parc, mentre mon pare escoltava el concert de la banda de música, jo jugava per terra i tornava sempre bruta a casa i ma mare es queixava (tan mona que anaves!). Mon pare escoltava la música encisat, movent un peu, i no se n'adonava si jo m'embrutava o no. Ell era músic, clarinetista, i havia tocat a la banda del poble i a la de Sagunt, expliquen que era molt bo i que feia el solo de clarinet de Pepita Greus com ningú.
De més grandeta el parc, que està molt prop de casa, va seguir fent part de la meua vida. A cada edat ha hagut un motiu per anar-hi, a jugar, a amagar-me per fer coses que cal fer d'amagat i, més avant, a portar els nebots a donar arròs als coloms. Sempre he pensat que és una sort que Castelló tinga un parc tan bonic i tan gran, que una cosa bonica haja quedat de la ciutat que era.
Doncs no, l'Ajuntament ha decidit fer passar el nou transport públic que ha d'unir el centre amb la Universitat justet pel mig del parc, construint una "via" de cement de set metres d'ample que travessaria el parc i el partiria en dos. Hauria de passar justet darrere del templet de la foto, el dels concerts de la meua infància.
La ciutat (el que en queda) s'està movent per evitar la destrucció del parc, s'està movent l'Enric Nomdedeu, únic regidor del BLOC a l'Ajuntament, i s'està movent la gent de Salvem el Ribalta. Hui he llegit açò al blog de Carles Bellver.
(...)
Jo, com que sóc de Castelló, em pensava que era normal que a les ciutats es tiraren cases (boniques) per construir-ne de noves (lletges).
Tot i que estic acostumada, sempre m'han entristit les cases ensorrades, abatudes, amb les parets a l'aire, amb els trossos de paper pintat penjant amb el senyal dels quadres que hi havia, les parets amb taulellets encara enganxats i alguna aixeta absurda, enmig del no-res. Mostrant el que era privat, amb una obscenitat de temps de guerra, d'explosió.
A Castelló eren, i són, normals els carrers mellats, amb els forats on hi havia una casa, han fet sempre part del paisatge urbà. L'han destrossada a mossos, sin-prisas-pero-sin-pausas. I als forats amb les velles parets nues sorgeix, inevitablement, un edifici horrible.
Envege les ciutats italianes, i no parle només de les ciutats d'art, qualsevol ciutat xicoteta o poble gran, té un centre històric reconeixible i conservat, no només els palaus, també cases humils. En realitat el que els envege és el gust, l'amor per la bellesa del lloc on es viu. A Roma, a Monteverde, un barri relativament modern, hi ha un pi enorme enmig d'un carrer no molt ample, amb una pareteta baixa al voltant, i els cotxes han de donar una volteta per passar. Tot això perquè a ningú li va passar pel cap tallar l'arbre per fer el carrer. Quan dic gust em referisc a coses com aquesta.
No crec que hi haja moltes ciutats tan desgraciades com Castelló, tan maltractades, al centre i als ravals, i durant tant de temps. No cal buscar fotos dels anys 20s o 30s. Tinc fotos de quan jo era xicoteta, dels anys 70s, fetes al carrer, i sembla que hagen passat segles, no queda quasi res del que es veu al fons de les fotos.
Encara no han acabat, només s'aturaran quan no quede ni una casa bonica a Castelló. Sovint, quan vaig, recorde el pi de Monteverde i em fa molta ràbia.
PS: malauradament, el que dic de les ciutats italianes no val per al Sud, mentre estava penjant la foto de Castelló, F. que passava m'ha preguntat si era Palerm.
Ahir el món celebrava el 59 aniversari de La Declaració Universal dels Drets Humans, el govern valencià ho va celebrar a la seua manera, especialment l'article 19, que garanteix el dret a "cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà".
Fa 75 anys un grup d'escriptors, intel·lectuals i membres d'institucions culturals valencianes, es van reunir a un casal del carrer Cavallers de Castelló per donar una normativa (o les bases per una normativa ortogràfica) als valencians.
Ara, amb la llengua en la situació dramàtica en què es troba, amb una societat com la valenciana, on qualsevol persona capaç de posar tres paraules una darrere de l'altra ja és un filòleg i s'atreveix a opinar (i a pontificar) sobre qüestions que haurien de pertànyer a l'àmbit estrictament acadèmic. On hom pot ser jutjat políticament i moral, per un subjuntiu o un demostratiu. Deia, que vist des d'ací, el fet que aquelles persones, que pertanyien a àmbits polítics tan diferents, aconseguiren posar-se d'acord per fer el que van fer, pareix un miracle.
Ha plogut molt des d'aleshores (i molt malament), moltes coses han canviat irremeiablement, diuen, fins i tot, que al 1932 Castelló era una ciutat bonica.
A voltes l'opció d'escoltar cançons casuals de l'ipod em fa brometes pesades, i m'amolla cançons que m'envien, d'una patada al cul, al lamentable estat de jo-vull-anar-a-casa. Una estava tan traquil·la passant el motxo i escoltant música i, de moment, El meu carrer o les Albaes d'Al Tall.
I no és que jo vulga anar-me'n, jo ací estic molt rebé, i ma casa està ací. Però mentre jo estic ací, allà (del lado de allá) naix i mor gent i jo no hi sóc, i Lluís Llach s'ha retirat i jo fa més de deu anys que no vaig a un concert seu, i quan el Barça va guanyar la Copa d'Europa els veïns es van queixar del soroll (i a Castelló segur que tiraven traques) i jo ara me n'aniria a l'ovella negra a fer-me uns quintets i després una torraeta al Roca. Uff
I jo tinc Ryanair i, total, no estic molt lluny, estic a ca els veïns, i torne sovint. Quan pense en la gent que està a l'altra banda del món de sa casa, que només hi pot anar de tard en tard, o la gent que no pot tornar, els exiliats, desterrats (quina paraula terrible). No puc ni imaginar el dolor d'aquestes persones. Recorde que a un documental sobre la Pasionaria, explicava que quan anava a França durant l'exili, sempre que podia anava al Bidasoa, i es mirava el País Basc des de l'altra banda. La imatge d'aquesta dona vella (i bella) vestida de negre, mirant-se el seu país on no torna des de fa més de trenta anys, em commou molt.
Se'n diu mal du pays, homesick, saudade, morrinha...en català no hi ha una paraula tan exacta. A mi, sovint, em donen atacs els caps de setmana.
Aquesta setmana volia escriure algun post "italià", però no he pogut. És una setmana atabaladíssima a la feina i a casa. Demà passat marxem...
Les maletes ja estan quasi preparades, òbviament part de l’equipatge són encàrrecs que els parents argentins ens han fet: llibres, parmigiano, pecorino, una cafetera i recanvis per fer-la durar bona cosa, cafè en gra, regalèssia (!) i coses així. Jo no dic res, no puc. Les meues maletes cada vegada que torne de Castelló també van plenes de coses per l’estil (a més dels llibres): sobrassada, pernil, llonganissa, tres o quatre botifarres per fer un arròs al forn, pebre roig, poliol, actrón i gelocatil (ja ho sé que és una tonteria, però ací no hi ha actrón per a la ressaca, de fet per a la ressaca no tenen ni paraula), i perquè encara no he trobat la manera de portar-me orxata, doneu-me temps.
Supose que si preguntem als parents argentins si allà no troben les coses que ens han demanat la resposta seria la mateixa que done jo quan algú riu de les meues maletes: “no és el mateix”.
És veritat que les comunicacions modernes ajuden a vèncer l’enyorança (gràcies Vilaweb), però no hi ha res com una llesca de pa amb tomata i llonganissa en arribar a casa, i això no hi ha internet que t'ho solucione. Recorde que quan era xicoteta ma mare sempre tornava de Barcelona carregada de moixernons per al fricandó i de llegums cuits (“a Castelló no saben coure els llegums com a Barcelona”). Ara ho entenc: no és el mateix.
Estarem allà tres setmanes, espere poder fer algun post argentí. A reveure!
Ahir va començar la primavera a Buenos Aires i jo hi aniré la setmana que ve. Anar a Amèrica Llatina és sempre una emoció especialíssima (per a mi serà la tercera volta). A Buenos Aires no he anat mai, però estic tornant, són molts llibres i moltes cançons.
Les ciutats de les novel·les es coneixen amb un coneixement dels cinc sentits tot inventat, jo conec Buenos Aires (i París i Alexandria i Nova York). Jo sé quina olor fa a Boedo, i conec els colors del riu i sé com mulla l'ànima la garúai sé perfectament que veinte años no es nada i con vida los llevaron con vida los queremos i bajame la lámpara un poco más i
Estic rellegint els relats de Cortázar, les novel·les les he anat rellegint més o menys periòdicament, però els relats feia anys que no els llegia. He començat pels darrers, en edicions d'Alfaguara, aquelles grises i morades, comprades fa anys a una llibreria de Castelló que, com quasi tot a Castelló, ja no existeix.
A l'Argentina coneixeré, a més, una Itàlia que no conec encara. Com toca estadísticament, part de la família siciliana viu allà (quasi tres milions d'Italians van emigrar a l'Argentina, als Estats Units quasi sis milions). Quan vaig arribar a Itàlia vaig descobrir que moltes coses i paraules que jo pensava que eren argentines, en realitat eren italianes. Curiosament F., que ha estat a Buenos Aires vàries vegades, la primera vegada que va estar a Barcelona em va dir que li recordava a Buenos Aires, potser jo també hi trobaré alguna cosa de Barcelona (de la viscuda o de la llegida).
La meua versió preferida del meu tango preferit. El Polaco Goyeneche i Astor Piazzolla fan Sur (de la banda sonora de la peli de Fernando Solanas):
Sempre pense que la vista que tenim des de casa em recorda a Barcelona. En realitat no se pareixen, però a mi me la recorda.
Quan jo era xicoteta els meus universos de les vacances eren el poble i Barcelona. A Barcelona hi anava sovint a estar a casa de la meua iaia. La casa estava (està) al carrer Dos de Maig, als Encants. Era una casa molt gran, amb la botiga, el magatzem, i un terrat, enorme. El terrat era el centre del món, però també s'estava molt al carrer, els Encants començaven allí, i quan jo era xicoteta tothom em coneixia.
El que més m'agradava era acompanyar a la meua tieta a la plaça, anàvem a un mercat que no recorde com es deia (o es diu) a l'altra banda de la Meridiana. Hi havia moltes paraules de Barcelona que m'agradaven molt, una era "canalla" que era com ens deien als xiquets i que a mi em sonava als tangos de Carlos Gardel que escoltava ma mare. Un altra era "olivaire", no crec que tinguera res a veure amb la paperina d'olives que em regalaven, era una paraula que m'encantava. Però el que més m'agradava del mercat era que la tieta i jo ens assèiem a una taula del bar i ens preníem un "xuxu" (com s'escriu? no ho he trobat a cap diccionari) amb un cafè amb llet, ella, i amb un cacaolat (amb palleta) jo. A Castelló no hi havia cacaolat.
Com més passa el temps més em convenço que la imatge que conservem, i evoquem, dels llocs on ja no hi som tenen molt poc a veure amb la realitat. Ni amb aquella que els llocs tenien quan nosaltres hi érem. El paisatge urbà, diguem-ne industrial, que jo veig des de la finestra, és probable que es parega a una Barcelona, però és una Barcelona on jo no he estat mai. L'he llegida.
.
