Els caps de tots els grups de la policia municipal de Roma han rebut una circular del comandant que s'encarrega de la gestió de les 'emergències relacionades amb la seguretat'.
A la circular els demana que identifiquen, controlen i fitxen les fruiteries ètniques.
Supose que el com que les carabassetes romanes i les taronges sicilianes me les ven un xic marroquí, la meua fruiteria és ètnica i rebrà atenció especial dels gestors municipals de les emergències relacionades amb la seguretat.
I ja és el cinquè, el cinquè any que 'lliste' les emocions i les meravelles de l'any, la cinquena volta que m'ature una estona a intentar posar ordre a la felicitat. Enguany vaig amb retard, he estat desconnectada uns dies, però ja hi anava pensant, fent-me la llisteta de joies al cap: L'F, no sabria com dir-ho. Roma, des del Gianicolo al capvespre, i des de qualsevol placeta, recordant-me que val la pena passejar per passejar i recuperar, totes les voltes, l'amor per cada una de les pedres d'aquesta ciutat. I Messi, i el piano de Lluís Llach a dalt d'un camió a València (que em va recordar un altre piano dalt d'un carro i un disc que he escoltat molt enguany) i eixa vesprada d'abril que va ser tan, tan especial. Entrar a la Libreria Antiquaria Saba, a Trieste, i ensumar l'aire d'anys i anys de llibres amb un somriure, i Castelló, cada volta més boirosa però sempre amb abraçades d'aquelles. I les mans de ma mare, totes i cadascuna de les voltes que enguany les mans de ma mare m'han acaronat. El museu de la Resistència de Grenoble, que vaig visitar soleta per hores i per poc em tanquen dins perquè es pensaven que havia marxat dejà, i una xerrada a l'Alguer, a la vora de la mar, comparant maneres de diure. I abaixar el volum del Puyal de tant en tant per escoltar les paraules meravellades dels locutors italians per com juga el meu equip. I el primer sol de la primavera, a L'Alguer. I una jove tunisiana cantant amb una espelma a la mà a una manifestació al seu país i el País Basc. I un bes al front que em va donar un senyor de Dignano que parlava venecià, després d'haver-nos ofert sa casa i el seu vi, i anar per primera volta a Vilaweb i que tothom 'em conega', perquè tinc un bloc ací. I un senyor d'un poblet de l'Ístria tocant La Paloma un capvespre amb el seu acordió i els ocells que canten al balcó el diumenge de bon matí, i ballar amb l'F. I les llàgrimes que enguany ha valgut la pena plorar i les rialles també, clar. I les abraçades que m'arriben per correu en forma de paquetet amb un llibre dins. La mar de Trieste i Miguel Strogoff, correo del Zar, i la Malvasia d'Ístria i la de Lanzarote i totes les sobretaules llargues que m'ha regalat l'any i una passejada a l'alba per Zadar buida. I la família, i com ens agrada estar junts i els xiquets que creixen i els que arriben. I els amics que venen a Roma i es deixen meravellar per la ciutat, i l'alè d'un milió de dones dient prou. I una migdiada a una platja perfecta de l'Ístria. I una orxata a Santa Caterina i un cafè al San Marco i la mar de la Dalmàcia i una placeta de Pola. L'esguard de l'F. quan me mira i una història imaginada que es va arrodonint poc a poc i una passejada molt especial per Castelló, i el somriure sense dents d'una senyora molt vella que, a un poble istrià mig abandonat, ens va obrir l'església i la va il.luminar per permetre'ns admirar uns frescos esplèndids. I Lanzarote una altra vegada, i l'emoció de tornar i el regal d'una setmana de sol i mar a desembre. I els amics, els de sempre i els nous, el miracle de la persistència de l'estima i el de la trobada i el reconeixement. I les paraules escrites i les llegides, i el català de l'Alguer i el venecià de l'Ístria i el castellà de Lanzarote, que m'han sonat tan amics enguany. I, com tots els anys, la joia i defensar-la com una trinxera i com deia la Xescatrobar algun motiu, encara que sigui nimi, per estar content; trobar un raconet, un plec, per poder-hi estotjar una alegria.
I saber que l'any que ve trobarem més motius per estar contents i tornarem a necessitar raconets i plecs per estotjar alegries.
Després de la caça al gitano de l'altre dia a Torí, hui un feixista de Florència ha decidit celebrar la seua particular caça al negre i amb la seua Magnum Smith & Wesson se n'ha anat pels mercats a buscar negres. Abans de pegar-se un tir quan estava per detindre'l la policia ha matat dues persones i n'ha ferit greument tres (tots cinc de color, negre). Un clàssic, supose, matar negres amb una Smith & Wesson. I això que era un feixista cultíssim i moderníssim, membre de 'Casa Pound', un grup feixista amb una certa pàtina de cultes i 'socials'. Diuen que són els feixistes del tercer mil.leni, però a mi em pareixen igualets que els del segon.
Florència ha declarat el dol ciutadà, jo també.
PS: a tots els diaris que he mirat les víctimes són o 'ambulants' o 'senegalesos', es veu que els 'ambulants' i els 'sensegalesos' no tenen nom. Actualització: En tenen, de noms, els he trobat, les víctimes són els senyors Samb Modou, Diop Mor, Moustapha Dieng, Sougou Mor i Mbenghe Cheike. Els tres darrers estan molt greus.
Perifèria de Torí, una jove de 16 anys amb una família obsessionada amb la seua virginitat (l'àvia li va fer prometre al seu llit de mort que arribaria 'pura' al matrimoni i els pares la portaven periòdicament al ginecòleg per comprovar la puresa de la xiqueta) s'inventa una violació i la denuncia per justificar la pèrdua de la virginitat. Ho té facilíssim per triar els agressors, al barri hi ha un campament de gitanos, així que denúnica que l'han violada dos gitanos estrangers que feien pudor. Al final ella i el germà (que l'ha ajudada a organitzar la mentida) confessen la veritat, però és massa tard. S'ha organitzat una fiaccolata (una marxa amb torxes) pacífica de solidaritat amb la víctima, diuen, però l'eslògan als cartells que han enganxat a corre-cuita per tot el barri és 'netegem la Continassa' que és el nom del lloc on està el campament. La manifestació acaba amb la destrucció del campament, per sort els habitants havien fugit en veure la que s'estava organitzant, unes dues-centes persones amb bastons, torxes i benzina van entrar i després de destrossar-lo li van pegar foc i van impedir la intervenció dels bombers. L'estupidesa fa molta por, però el que de veritat fa por és comprovar, una volta rere l'altra, com la barbàrie és sempre a l'aguait, darrere el cantó.
Ja tenim nou govern. La veritat és que no conec a quasi cap dels nous ministres, provenen quasi tots del món acadèmic i tenen currículums excel.lents.
Jo ho comprenc que sone estranya l'alegria per un govern sense polítics i sense eleccions, però va com va i ací, en general, la gent està molt contenta. Al nou govern, a més, hi ha tres dones, dues en ministeris clau com Interior i Justícia, són dones normals, amb cossos normals i que han estat triades pel seu currículum i no pel motiu pel qual va triar l'ex-president (quin gust) les seues ministres. Una altra gran novetat és que cap dels membres del nou govern és indagat o condemnat per màfia (ni per res).
Monti aporta, a més, altres novetats. A les conferències de premsa respon a les preguntes dels periodistes, ho fa amb precisió i educació i no explica acudits masclistes. Pareix que els nous ministres també són persones educades i saben usar correctament els subjuntius, és cert que comparant amb els membres del govern anterior una cabra pareixeria un lord anglès, però aquest canvi d'estil jo, personalment, el trobe molt d'agrair.
Ja veurem què faran, el senat encara està en mans de l'ex-president i ens esperen temps durs, ja veurem.
Dissabte vam anar a l'oficina de correus de l'EUR a recollir el meu sobre amb la documentació per votar. No va poder ser perquè l'oficina estava 'tancada per atracament'. Hui, a la pausa per dinar de la faena hem tornat... i abans de girar el cantó ja em vist la cua. Ens hem armat de paciència, ens hem comprat una safateta amb pizza calenteta i ens hem posat a fer cua mentre dinàvem, molta cua, una hora i tres quarts de cua... Quan s'anava arrimant el moment (per a nosaltres) la cua s'ha anat posant nerviosa, perquè molta gent en arribar el seu torn ha descobert que no tenien les seues cartes i que després d'una hora llarga de cua hauran de tornar demà. Una senyora ha tingut una espècie d'atac de nervis i s'ha posat a cridar que aquest és un país d'ovelles (paese di pecore), se sentien comentaris contra Berlusconi (qualsevol ocasió és bona) i el senyor que estava darrere de mi i que estava molt tranquil ha trucat a la dona per dir-li que no preparara la pasta (Mariù, non buttare la pasta, ti chiamo io), m'ha fet riure la seua parsimònia i la preocupació per no menjar els spaghetti freds (o re-escalfats, pitjor encara). Quan ha arribat el meu torn el nivell dels crits era considerable i la senyoreta amb les ungles postisses, els llavis postissos i les pestanyes postisses que m'ha atès estava molt nerviosa, m'ha fet firmar un paperet, després l'ha tornat a imprimir i me'l volia fer firmar una altra volta, li he dit que ja havia firmat i no el trobava, al final m'ha donat el sobre sense demanar-me cap document i hem aconseguit eixir d'allí amb el meu sobre amb les paperetes i la documentació. Dimecres aniré al consolat d'Espanya a votar, aniré a primera hora, no siga cosa que em passe com la darrera volta que vaig aplegar just després d'un convent senceret de monges i em va tocar esperar que votaren totes i cadascuna de les mongetes. Quantes cues per perdre sempre.
Berlusconi no ha dimitit. Berlusconi ha anat a parlar amb el President de la República i han 'acordat' que dimitirà després que s'aprove la llei d'estabilitat amb la súper-esmena amb les mesures promeses a Europa (encara ningú no en coneix el contingut exacte).
No crec que ningú es fie, a aquestes hores, de Berlusconi, però la gent es fia de Napolitano, tot i que jo diria que tots tenim, en el fons, la por que no presente la dimissió. Calculant, calculant, diuen que en quinze dies podria estar tot amanit, però fins que no s'aprove la llei no dimiteix, així que l'oposició hauria d'aprovar ràpidament al parlament un conjunt de mesures i de retallades importantíssimes quasi 'a cegues'.
Suposant que siga ràpid i se'n vaja, les opcions del President de la República són bàsicament dues: o govern tècnic (Mario Monti) o dissol les cambres i es vota a gener. Jo, modestament, si puguera triar preferiria un govern tècnic, Monti ja va bé, que adoptara mesures per corregir el deute i per mirar d'eixir del remolí i que canviara la llei electoral (rapidet) i en quan la tinguen preparada, a votar.
Tant de temps esperant aquest moment, imaginant joia i cava (prosecco), telefonades i abraçades, imaginant el somriure eixe que no et pots traure de la cara..., i res de tot això.
Com si fóra dramàticament massa tard, com si tota la merda que ens ha abocat a sobre en tots aquests anys, empudegant fins a l'últim racó del país, fóra impossible de netejar.
Potser brindarem, però després de brindar caldrà eixir del coma.
En els darrers mesos, mentre altres països adoptaven mesures (amb més o menys traça) per salvar-se, ací el parlament s’ocupava de les fulanes de Berlusconi i dels seus problemes amb la justícia, aprovant, decret rere decret, lleis per salvar-li el cul i la fortuna i allargant una legislatura morta fa temps amb la vergonyosa compra de diputats de desembre de l’any passat. Quan Europa va començar a donar tocs seriosos al govern italià, van traure els morrions als membres de la Lega, que en clau anti-europea són insuperables i quan els tocs es van fer més seriosos Berlusconi va escriure la quasi bíblica Lettera a l’Europa (pareixia que després anara a escriure’n una als Corintis), prometent mesures definitives i secretes, sense que el parlament en sabera res, ni la premsa, ni els ciutadans.
Com si la cimera d’avui els haguera pillat de sorpresa, el president del govern va convocar un consell de ministres extraordinari i urgent (!) per decidir les mesures que havien de presentar a la cimera de Cannes dotze hores després. Volien fer l’enèsim decret-llei, però el president de la República els va dir que no, que aquest tipus de mesures no es podien aprovar per decret. Ahir per la vesprada Napolitano va convocar a tots els caps de partit de l’oposició i, a més, anit un grup secret de parlamentaris del partit de Berlusconi es reunien a un hotel secret per escriure i firmar un document retirant el suport (i els vots) al govern. El consell de ministres va durar poquíssim i en acabar, sense roda de premsa, el govern va publicar un comunicat dient que havien aprovat presentar una maxi-esmena a una llei d’estabilitat pendent d’aprovar (el parlament tenia coses més importants que fer que aprovar una llei d’estabilitat, en els darrers mesos) on estan contingudes les mesures en qüestió. Les mesures no les han publicades, es veu que també són secretes, potser les coneixerem avui quan les presenten a la cimera de Cannes, anit s’estenia l’opinió que no han estat capaços de decidir res i que estan, simplement, guanyant temps, dotze hores per ser exactes. De totes maneres és igual, perquè no podran fer aprovar res al parlament (sense els vots dels de l’hotel secret), jo diria que, finalment, s’ha acabat.
Ahir va obrir una nova botiga d'una cadena d'electrònica i electrodomèstics a Roma. Es veu que havien publicitat grans ofertes, mòbils, teles, tot a preu de saldo.
Els milers i milers de persones que van anar a comprar-se l'enginy somiat van bloquejar mitja ciutat, literalment. El nord de Roma va estat bloquejat tot el matí, i de rebot va patir també la resta de la ciutat. 250 policies municipals intentant posar ordre, mercats tancats, quilòmetres i quilòmetres de trànsit aturat, milers de cotxes bloquejats, Ponte Milvio* convertit en un aparcament, quasi meitat de les línies d'autobús afectades, milers de persones que anaven a treballar bloquejades a un autobús o al cotxe...
Jo ja fa molta estona que no entenc res.
(*El pont de la foto és Ponte Milvio, un dels més antics de Roma, de fet bona part del pont és d'època romana. La primera menció escrita al pont és del 207 a.C. i explica el retorn de la batalla del Metaure, a la segona Guerra Púnica, tot i que, segurament, aleshores el pont era de fusta. Va ser a eixe pont, ja de pedra, on va tindre lloc la Batalla de Ponte Milvio, al 312 d.C., amb la victòria de Constantí sobre Maxenci i va ser també al pont on Constantí va tindre la visió d'una creu al cel amb l'escrit In hoc signo vinces, que va determinar la seua conversió al cristianisme i la cristianització de l'Imperi. El pont va patir danys i restauracions en època medieval, el 1849 Garibaldi el va fer saltar per impedir l'avanç de les tropes franceses i l'any següent Pius IX el va restaurar afegint una estàtua de la Marededéu.)
He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida. He vist manifestants que volien una manifestació pacífica atacats (quasi carregats) per joves manifestants amb casc i la cara coberta. He vist manifestants cridant 'vergonya, vergonya' a la policia perquè no carregava contra els violents. He vist manifestants intentant defensar a la policia d'altres manifestants (amb tot el que ha passat ningú parla de càrregues indiscriminades ni de violència policial, l'opinió general és que si la policia haguera volgut, hauria estat una carnisseria, i no ho ha volgut). He vist com dues-centes persones, si fan prou por, poden impedir una manifestació de dues-centes mil. He hagut de fugir no de la policia, sinó de joves manifestants amb casc i la cara coberta, dels amos de la mani, dels putos amos.
He vist llambordes volant (a Roma estan molt fàcils) i no, sota no hi havia cap platja.
Quan hem arribat a la manifestació ens ha paregut enorme i preciosa. La festa ha durat poquíssim. Ja des del començament hem vist que hi havia massa gent amb la cara coberta i els cascos posats (fa temps es deien autònoms, des de Gènova es diuen Black Block, des de sempre es diuen imbècils) i en lloc d'estar al final com de costum s'han posat en grupets entre mig de la gent, per tota la mani. Era una manifestació molt grossa, amb les pancartes creatives que sempre porta ací la gent, amb gent de totes les edats. Al poc de començar han cremat els primers cotxes, la gent ha intentat fer-los fora amb crits de 'feixistes' i 'fora,fora'. Ens han amenaçat i llançat ampolles, han cremat un parell de bancs i d'altres edificis públics. A nosaltres ens ha tocat fugir (corrent), hem passat por. Ara, des de casa veiem les columnes de fum i sentim els helicòpters. Alguns manifestants valents n'han agafat un parell i els han lliurat a la policia, que ha tallat la manifestació per protegir els manifestants (el món a l'inrevès). Estic veient a la tele una batalla campal a Piazza San Giovanni, que és on havia d'acabar la manifestació. Han aconseguit rebentar la manifestació, milers i milers de persones havien vingut de tota itàlia, per acabar fugint, quina lllàstima.
La xarxa italiana està tremolant, i no exagere. Estan a punt d'aprovar una llei (un decret llei, ací fa temps que es governa per decret) per emmordassar els diaris que, amablement, inclou els blogs. Si jo publique una frase, tipus: Berlusconi és un ancià malalt i ell se sent ofès i m'ho comunica amb un simple mail, aleshores he de rectificar en 48 hores, supose que publicant que Berlusconi és un jove sa com una poma. Si no, em jugue una multa de mínim 12000 euros. Sense que intervinga un jutge ni cap tercera part decidisca si el que jo he publicat és veritat o no. La norma, que ací és popularment coneguda com norma ammazza blog (ammazzare vol dir assassinar) l'han colada en un decret que, fonalmentalment, vol impedir la publicació d'interceptacions telefòniques als diaris (així el monstre pot parlar tranquil.lament de les seues fulanes i dels seus negocis amb els amics).
Diuen que tancaran si passa la llei, Wikipedia opera a més de 200 països, si passa ens convertirem en l'únic país on han hagut de tancar la paradeta (ja som el primer on Wikipedia fa una vaga per defensar la llibertat d'expressió.
Jo ho sé que açò s'acabarà, però li està costant molt, el monstre encara cueja i fins que tot s'acabe s'ocupen de coses tan importants com aquesta mentre el país se'n va a fer la mà.
Actualització: pareix que acaben d'aprovar una esmena que distingeix els diaris on-line dels blogs (sitiamatoriali) i l'obligació de rectificar en 48 hores resta només per als diaris. L'esmena salva-blogs, es diu.
Quan era xicoteta, supose que soriejant per casa, vaig llegir unes postals que s'havien escrit els meus pares quan festejaven, l'un al poble i l'altra a Barcelona. Recorde que moltes començaven amb un Aquí sin novedad, gracias a Dios. Aquesta frase em va paréixer d'un avorriment mortal, no podia entendre perquè no cap novetat era una bona notícia.
Ara, quan sobretot en algun email a la pregunta: com va? responc: bé, com sempre, dir-ho o escriure-ho em fa somriure, perquè dit d'una altra manera és ben bé el mateix, i ara ho he comprès. Deu de ser això que en diuen coses de l'edat.
La cançó és Le lettere d'amore de Roberto Vecchioni, en una versió preciosa que va fer Joan Isaac i que canten junts. M'agrada molt:
