Caminant per Buenos Aires vam veure aquesta cúpula al carrer Ayacucho cantonada amb Rivadavia.
Abans de penjar la foto he fet una xicoteta recerca sobre l'edifici. Va ser construït el 1907 amb un projecte d'Eduardo Rodríguez Ortega (1871-1938), arquitecte i enginyer argentí, fill de catalans i, potser, alumne de Gaudí. A un article de la revista de la Cámara de la Propiedad Horizontal de Buenos Aires, expliquen que "La ornamentación exterior e interior del edificio es de neto corte catalanista y floreal . Tanto en la fachada que da a avenida Rivadavia como a calle Ayacucho se disponen en grandes paños ciegos escudos de Catalunya y en los interiores se repite el motivo de las cuatro franjas”
Si caminamos todas las escaleras de Valparaíso habremos dado la vuelta al mundo. Pablo Neruda
Ja sé que el bloc es diu el meu país d'Itàlia i que hauria d'escriure posts "italians", però acabe de tornar i estic encara en l'estat de consciència alterada que et deixen els viatges. Amb encara apegades les olors, les paraules, els sorolls i les imatges, els cels. El millor cel del viatge, el de Valparaíso (i que conste que Roma té el cel molt bonic), supose que ser molt costeruda i estar davant (exactament al damunt) de l'oceà Pacífic ajuda.
Sabia que Buenos Aires seria molt especial per a mi, estava preparada, i gaudint amb antelació de l'emoció que, estava segura, la ciutat em reservava. A l'aeroport vaig pensar que, per primera volta, en la llista de destinacions de la pantalla no n'hi havia cap ni una que jo hauria canviat per la meua: "Buenos Aires-Ez". Però Valparaíso no me l'esperava. Tot i que amb la construcció del Canal de Panamà va deixar de ser el port més important del Pacífic i l'arribada dels containers la va rematar, és encara un port imponent, una ciutat bellíssima i vivíssima abocada al port i a l'oceà.
Vam anar a visitar La Sebastiana, la casa de Pablo Neruda. Jo havia estimat molt la poesia de Neruda, però feia molts anys que no el llegia, era quasi una lectura d'adolescència i recorde que, en alguna relectura, m'havia semblat una mica coent. Tot i això jo tinc un deute molt particular amb Neruda: no sé quants anys tenia exactament, però recorde perfectament el moment en que vaig agafar de la llibreria de casa Confieso que he vivido, va ser el primer llibre "de grans" que vaig llegir, a una època que llegia Louis May Alcott i coses així, senzillament vaig fer el salt, va ser un terratrèmol, una foguerada: La Literatura.
No m'esperava l'emoció de la casa del poeta, em van tornar al cap poemes i versos que havia après de memòria quan era molt joveneta (m'aprenia poemes de memòria per si un dia em trobava en una situació com ara un naufragi, o un segrest o com Anna Frank, tancada a una angorfa, sense llibres a mà). En eixir, a la botiga, em vaig comprar el Canto General (no tenien l'Estravagario, i vaig pensar que, després de travessar els Andes, els versos minerals del Canto General serien perfectes) i em vaig passar una bona estona davant de l'oceà llegint vells poemes coneguts.
marieta |
llocs |
dilluns, 17 de setembre de 2007 | 08:53h
Els meus baristi es diuen Sandro i Massimo. Normalment Sandro està a la caixa i Massimo fa els cafès. Hi prenc un cappuccino cada matí des de fa anys. Tot i que el bar està a l'intern d'una organització internacional i la parròquia no és la d'un bar normal, ells aconsegueixen que semble un bar normal. Tots dos són d'esquerres però Sandro diu que ell més. Sandro és de la Roma i Massimo de la Lazio (perfecte!), saben TOT de futbol, són consumidors de premsa esportiva i es parla de futbol tots els matins. Sandro, a més de romanista, també és del Barça i diu que Massimo és del Madrid, cosa que l'altre nega. Són els meus informadors sobre can Barça, no sé com ho fan però estan informadíssims. (...)
marieta |
llocs |
dissabte, 1 de setembre de 2007 | 18:01h
"I monumenti non si toccano"
És el que hi ha escrit amb esprai i firmat amb una estrella de cinc puntes al mur exterior del Cimitero accatolico di Roma, conegut per tothom com el cimitero degli inglesi. El cementiri es troba molt a prop del centre, a Testaccio, als peus de la piràmide Cestia. Hi ha enterrats, des de meitat del segle XVIII, membres de les comunitats estrangeres no catòliques, massons, suïcides i Gramsci.
És un lloc preciós, fresc i en molts punts silenciós (i això a Roma és un miracle). Ple d'arbres, d'escultures i de tombes, sobretot protestants i ortodoxes. Les tombes més visitades són les de Keats i Shelley, la de Keats està sota la piràmide, a un cantonet amb dos banquets (i un gat), a la làpida no està escrit el nom del poeta: "Aquesta tomba conté tot el que era mortal d'un jove poeta anglès". (...)
marieta |
llocs |
diumenge, 26 d'agost de 2007 | 13:14h
No he pogut resistir la temptació de re-citar a Raimon també al títol del post.
Una de les coses que em va impressionar més de Roma quan vaig arribar va ser l'aigua.
Jo venia de Castelló, on no hi ha aigua i la de l'aixeta, directament, no és pot beure (com a molts llocs del país on la pluja no sap ploure). A més, quan era xicoteta passava els estius a un poble del Maestrat, on tallaven l'aigua molt sovint i les dues fonts que hi havia estaven eixutes, aparentment, des de feia segles. Quan vaig arribar a Roma em vaig trobar amb una orgia de fonts i d'aigua bona. A banda de les fonts monumentals, a Roma hi ha més de 2500 fontanelle, que ragen sempre. Els romans en diuen nasone pel bec que tenen (on hi ha un foradet que si tapes el bec l'aigua raja cap a dalt i pots beure còmodament).
A tots, tots, els bars de Roma hi ha sempre, sempre, una aixeta rajant. Si preguntes per què no la tanquen et diuen que per mantenir-la fresca. L'aigua de l'aixeta és aigua mineral, quasi exclusivament de font i molt barata.I, tot i que en la sàvia opinió de ma mare no va bé per a fer paelles (ningú és perfecte), és un luxe dutxar-se amb aigua mineral.
La de la foto és la fontana delle tartarughe, a Piazza Mattei, al ghetto. La plaça és una de les meues preferides, acaben de restaurar la font i l'han deixada preciosa.
Fa impressió escriure sobre l'aigua bona que raja mentre ací a la vora Grècia s'està cremant.
