Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Publicat el 18 de juny de 2008

la poesia i el ministeri

Aquests dies els estudiants italians estan fent les proves de la maturità (la selectivitat). Ací és sempre una notícia i els diaris i els noticiaris se n’ocupen molt. Hui, en la prova d’italià, els estudiants havien de fer un comentari de text d’un poema d’Eugenio Montale. Ripenso al tuo sorriso, del llibre més conegut del poeta, Ossi di seppia. Es veu que els especialistes del ministeri que han preparat l’examen no tenien l’edició comentada i, a més, no havien llegit el poema:

Repenso el teu somriure, i és per a mi una aigua límpida
descoberta per ventura entre el pedregam d’un areny,
exigu espill on esguardi una heura els seus corimbes;
i damunt de tot l’abraçada d’un blanc cel quiet.

Aquest és el meu record; no sabria dir, oh llunyà,
si del teu rostre s’esprem lliure una ànima ingènua,
o bé ets un dels errants que el mal del món extenua
i que porten amb ells llur patiment com un talismà.

Però això puc dir-te, que la teva pensada efígie
submergeix les enrabiades estrafolàries en una onada de calma,
i que el teu semblant s’insinua en la meva memòria grisa,
pur com la capçada d’una joveneta palma…

Traducció de Joan Navarro i Octavi Monsonís, Gregal, València 1988

(a vull llegir…, l’original en italià)

 

El poema està dedicat a K. que, com expliquen totes les edicions comentades, era Boris Kniassef, un coreògraf amic del poeta. Als pobres estudiants que l’havien de comentar els demanaven coses com ara: “Identificar en el poema el paper salvador i consolador de la figura femenina” (m’imagine al mig milió d’estudiants buscant-lo al poema, pobres) o que comentaren les expressions relatives a “la pensada efígie de la dona”. Al final, a més, havien d’aprofondir, basant-se en el text, el tema del paper salvador i consolador de la figura femenina. Supose que els estudiants, si no coneixien el poema, s’hauran marejat una miqueta en llegir el rotund “oh, llunyà” del cinquè vers dedicat a la dona en qüestió, si el coneixien s’hauran marejat més encara. 
Si més no, ells el poema l’hauran  llegit, cosa que, evidentment, els especialistes del ministeri del ram no han fet.

 


Ripenso il tuo sorriso, ed è per me un’acqua limpida
scorta per avventura tra le petraie d’un greto,
esiguo specchio in cui guardi un’ellera i suoi corimbi;
e su tutto l’abbaccio d’un bianco cielo quieto.

Codesto è il mio ricordo; non saprei dire, o lontano,
se dal tuo volto s’esprime libera un’anima ingenua,
o vero tu sei dei raminghi che il male del mondo estenu
e recano  il loro soffrire con sé come un talismano.

Ma questo posso dirti, che la tua pensata effigie
sommerge i crucci estrosi in un’ondata di calma,
e che il tuo aspetto s’insinua nella mia meoria griggia
schietto come la cima d’una giovinetta palma..



  1. Vaig tard, però jo et recomanaria un llibre (suposo impossible de trobar a Roma) que es diu “Artemísia” de la Mª Àngels Anglada. És curtet, i està escrit després d’un viatge a Mitilene de l’autora. Per tot de coses i un seguit de casualitats, és un llibre molt especial per mi, i a la primera pàgina hi té la millor frase del món: “El bon temps està en el cor, no en el dia!”. Algun dia hi aniré, a Grècia…

    Volia demanar-te que em suggeríssis alguna llibreria, a prop del Campo dei fiori n’he trobat de ben autèntiques, i tot i que les parades del carrer poden amb mi, també m’agrada descobrir-ne de noves…

    Bon viatge!

  2. el que més m’agrada són les equivocacions. Quan es prenen la cosa seriosament, està fet de tu.
    Conec gent que està persuadida que si feia bé la declaració de la renda no podria menjar. És gent que sobrevalora els funcionaris d’Hisena. Són bons els d’Hisenda a Itàlia?
    Aquí en temps del melitar els millors eren els carters. No em soprèn que a les pel·lícules d’aleshores hi sortís sempre el capellà, la somera i el carter. Eren com herois. S’arromangaven el pantalon per travessar un torrent, els veies amb aquella gran bossa de pell  de verro (no sé què pagaria per tenir-ne una) sota pluja  amb un bater de sols dels que cremen el cul a les llebres. En aquells temps les cartes eren sagrades. Una carta d’un oncle d’amèrica et podia solventar la papereta, per no parlar-te d’una carta del nòvio que el feia el soldat a Àfrica.
    El carter del meu redol, durant anys i més anys, es deia l’amo en Rafel. De les millors notícies que mai he rebut (les males notícies no arriben mitjançant el servei postal) ell en fou el missatger.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de llibres per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent