Un altre país

Aquests dies els estudiants italians estan fent les proves de la maturità (la selectivitat). Ací és sempre una notícia i els diaris i els noticiaris se n’ocupen molt. Hui, en la prova d’italià, els estudiants havien de fer un comentari de text d’un poema d’Eugenio Montale. Ripenso al tuo sorriso, del llibre més conegut del poeta, Ossi di seppia. Es veu que els especialistes del ministeri que han preparat l’examen no tenien l’edició comentada i, a més, no havien llegit el poema:

Repenso el teu somriure, i és per a mi una aigua límpida
descoberta per ventura entre el pedregam d’un areny,
exigu espill on esguardi una heura els seus corimbes;
i damunt de tot l’abraçada d’un blanc cel quiet.

Però això puc dir-te, que la teva pensada efígie
submergeix les enrabiades estrafolàries en una onada de calma,
i que el teu semblant s’insinua en la meva memòria grisa,
pur com la capçada d’una joveneta palma…

Traducció de Joan Navarro i Octavi Monsonís, Gregal, València 1988

(a vull llegir…, l’original en italià)

El poema està dedicat a K. que, com expliquen totes les edicions comentades, era Boris Kniassef, un coreògraf amic del poeta. Als pobres estudiants que l’havien de comentar els demanaven coses com ara: “Identificar en el poema el paper salvador i consolador de la figura femenina” (m’imagine al mig milió d’estudiants buscant-lo al poema, pobres) o que comentaren les expressions relatives a “la pensada efígie de la dona”. Al final, a més, havien d’aprofondir, basant-se en el text, el tema del paper salvador i consolador de la figura femenina. Supose que els estudiants, si no coneixien el poema, s’hauran marejat una miqueta en llegir el rotund “oh, llunyà” del cinquè vers dedicat a la dona en qüestió, si el coneixien s’hauran marejat més encara. 
Si més no, ells el poema l’hauran  llegit, cosa que, evidentment, els especialistes del ministeri del ram no han fet.

Ripenso il tuo sorriso, ed è per me un’acqua limpida
scorta per avventura tra le petraie d’un greto,
esiguo specchio in cui guardi un’ellera i suoi corimbi;
e su tutto l’abbaccio d’un bianco cielo quieto.

Codesto è il mio ricordo; non saprei dire, o lontano,
se dal tuo volto s’esprime libera un’anima ingenua,
o vero tu sei dei raminghi che il male del mondo estenu
e recano  il loro soffrire con sé come un talismano.

Ma questo posso dirti, che la tua pensata effigie
sommerge i crucci estrosi in un’ondata di calma,
e che il tuo aspetto s’insinua nella mia meoria griggia
schietto come la cima d’una giovinetta palma..