Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Publicat el 15 de maig de 2008

Lega

Més o menys tothom sabia que les eleccions les guanyaria Berlusconi, el que ningú s’esperava, les grans sorpreses d’aquestes eleccions, han segut els resultats obtinguts per la Lega Nord i la pràctica desaparició de l’esquerra, que en dos anys ha perdut 3 milions de vots. Cap de les dues coses és senzilla d’entendre i d’explicar. Durant un parell de setmanes, analistes i especialistes han mostrat el seu estupor a articles i declaracions, i han ajudat ben poc a la comprensió dels resultats. Intentaré, hui, explicar o, si més no, donar alguna pista sobre el fenomen Lega. Hi ha una tendència a veure la Lega, des de fora d’Itàlia i especialment des de l’Estat Espanyol, com un partit nacionalista com els nostres i la Lega no ho és. Ni la Lega és estrictament un partit nacionalista ni hi ha, al nord d’Itàlia, un nacionalisme que es puga comparar automàticament als nacionalismes de l’Estat Espanyol. Un altra manera errònia de veure la Lega, a parer meu, també des d’Itàlia, és la que pensa que es tracta simplement d’un partit populista d’extrema dreta. No ho és, o no és només això.  (…)

Una de les reivindicacions fonamentals de la Lega Nord és el federalisme fiscal i això, en un indret com Itàlia on a mig país governa la criminalitat organitzada i és la màfia qui gestiona els diners públics, que disposa d’una burocràcia mastodòntica i absolutament ineficaç, amb nivells de taxació altíssims i amb nivells d’evasió fiscal impensables en un estat modern, és una reivindicació que ha de tindre èxit per força. La Lega Nord és, en aquest moment el partit més antic d’Itàlia, l’únic supervivent als terratrèmols polítics dels darrers vint anys i és, a més, una formació molt arrelada al territori, és un partit de veres, amb contacte real i continu amb el seu poble, en aquest sentit ha sabut fer el que va fer el Partit Comunista als anys 50 i 60. La Lega hi és, ha sabut crear lligams polítics amb la població, ha sabut interpretar d’una banda els factors dinàmics del Nord i també els seus límits i el malestar de la població i, a més, n’ha sabut donar resposta i representació política. Una de les coses més vistoses del que ha passat és que, mentre tots s’esforçaven per fer una campanya moderna: «la societat ha canviat, canviem la manera de fer política», mentre el Partito Democratico intentava fer una campanya a la Obama, qui ha recollit els resultats ha estat la Lega, que ha fet una campanya absolutament arcaica i gens mediàtica, ha aprofitat la presència sobre el territori que comentàvem abans i ha donat respostes concretes a les noves dinàmiques i als nous malestars socials.

I ací arribem a un dels nusos de la qüestió: una de les majors preocupacions de la gent, sobretot al Nord, és la inseguretat. Trobe que és inútil discutir quanta d’aquesta por siga justificada, si la inseguretat és percebuda o és real. La por és tan real com les dades que diuen que la criminalitat ha minvat. La gent té por i la Lega dóna resposta a aquest problema. La resposta és la que és: xenofòbia i rondes de ciutadans armats vigilant els carrers, però és una resposta. Sobre la incapacitat de l’esquerra, no ja de donar resposta a la creixent sensació d’inseguretat de la gent, sinó de considerar seriosament el problema, en parlarem en un altra ocasió, però crec que és una de les claus del que ha passat. 

Al cartell de la  foto diu: Ells han suportat la immigració. Ara viuen a reserves! Pensa-hi

Publicat a pàgina26.com



  1. mrocar | dissabte, 12 d’abril de 2008 | 20:19h

    “De vegades converso amb persones ben proveïdes de capacitat crítica , però que renuncien a l´exercici d´aquesta facultat de seguida que es tracta del seu grup, del seu partit. Es produeix una estranya obcecació que falseja del tot la crítica a què sotmeten els altres. Encara que sembli mentida, troben impecable l´actuació dels seus quan no ha menat, objectivament, a cap resultat positiu. Sembla que creguin que els errors dels altres asseguren automàticament els seus encerts. Amb persones així es difícil dialogar-hi encara que comparteixis les seves idees, encara que persegueixis els mateixos objectius. ¿Com poden ser tan intractables sobre els camins que condueixen a la finalitat desitjada? Tinc la impressió que l´independentisme està ple de gent d´aquesta mena, dedicats al conreu d´una infal·libilitat que no ha d´envejar res al vicari de Roma, amb la diferència que l´hoste del Vaticà la reserva per a rares ocasions, mentre que aquests independentistes en fan un ús diari” (Manuel de Pedrolo, escriptor independentista català. “Darrers diaris inèdits”. Edicions 62).

    Amb birres i concerts i porros no serem lliures, sinó amb treball seriós i ben fet.Si vols xalar, vés i xala, però no digues que fas la revolució, perquè és simple mentida.
    Pots dir-ne somni, però només és una parida.
    Un ideal està bé, però necessita plans realistes, no estar sempre pensant en les musaranyes. No voler treballar i per això excusar-se de manera barata parlant de “somiar”.
    Sí, somiar: rotllos a veure si plouen.

    Amb política sols, és impossible canviar la realitat política, calen canvis de mentalitat, d’actitud, en el poble. Tots els grans líders que lluitaven honestament per un poble oprimit (Gandhi, King, Malcolm X, etc., fins i tot els més famosos líders comunistes com Lenin, Mao, etc.) proposaven en primer lloc canvis espirituals, de mentalitat.

    Sense això la política degenera inevitablement en sectarisme i politiqueria de picabaralla.

    Entre allò horrible –dretes espanyoles- i allò impossible -utopies inconcretes i desgavellades- sempre triomfarà l’horrible.

    Hi ha gent que tatxa alegrement de “nazi” tot allò que no és d’extrema esquerra.

    A Madrid, els qui controlen l’Estat saben molt bé que totes les independències europees han estat dirigides per les burgesies i les esglésies nacionals amb el vistiplau de Washington.

    Per tant, la tàctica de l’Estat espanyol és:

    -Dividir la societat catalana tant socialment com ideològicament , de manera que la divisió impedesca un front comú per la llibertat

    -Calumniar els qui no es creuen les Xauxes “comunistes” per a consum de jovenets.

    -Promoure l’antiamericanisme, la israelofòbia i l’anticristianisme.

    -Promoure el tercermundisme i el filoislamisme.

    -Promoure sense matisos ni realisme la immigració descontrolada que no siam capaços d’integrar nacionalment com a catalans, i que provoque pobresa, marginació i descohesió social, descontent i, de rebot, racisme-feixisme.

    -Atemorir a la burgesia i l’església amb revoltes, anticlericalismes radicals, desordres, etc. a fi que no tinguin més remei que anar a Madrid a almoinar més policia, ja que a casa no en tenen prou.

    “La maniobra d’integració autonomista de l’independentisme porta aparellada, com a segona resultant, l’intent de marginació dels no integrats, els quals, en no sotmetre’s al joc electoralista convencional, són condemnats a una política d’estigmatització i d’aïllament social. En aquesta situació, hi ha el perill que l’independentisme es nodreixi de gent més preocupada per les seves pròpies marginacions i frustracions que pels problemes reals del poble català i per la lluita independentista catalana. Així veiem, de vegades, que sota la capa d’un ‘independentisme radical’ s’aixopluga gent desqueferada, problemàtica i vocacionalment sense ofici, que fa bandera, potser sense saber-ho, del vell eslògan classista ‘fruir sense produir’ . Aquest independentisme es caracteritza per fer seguidisme de lluites esquerranistes d’arreu, com més lluny millor, enmirallant-se en aquestes i defugint i criticant la lluita patriòtica catalana, a la qual fan un magre favor, en tant que la seva pròpia imatge ha estat aprofitada, sovint, per desprestigiar l’independentisme….” (Josep Guia. ‘Sense integració autonomista ni marginació social’. “Lluita”, 4·2001).

  2. Aquest post m’ha agrada perquè supera l’esglai de dir “Horror! Com ha
    pogut guanyar la Lega?” i tracta de cercar-ne els motius d’una manera
    més objectiva, per més endimoniada que sigui tota “sociologia del vot”.

    A un sud del país on s’han arribat a crear divisions provincials com la
    de Vibo Valentina per institucionalitzar el domini de la ‘ndragheta, on
    hi ha dotzenes i dotzenes d’obres abandonades perquè van adjudicar-se 
    a empreses mafioses que van desapareixer tan bon punt van cobrar els
    cales de les subvencions, on els tributs europeus per obres de medi
    ambient, conservació i depuració d’aigues s’han esvait sense que mai
    ningú hagi vist ni l’ombra d’una depuradora, on l’atur arriba a tals
    magnituts que no  es gosa declarar-ne públicament la taxa i on hi ha
    barris de Catanzaro, Reggio Calabria i Nàpols on la policia no
    s’atreveix a entrar-hi, el discurs dels “terruni” que vampiritzen
    l’economia nacional fa de molt bon fer.
    (Evidentment, s’estan molt d’entrar en detalls de quina mena de
    complicitats tenen els industrials meriodionals que recolzen la lega
    amb tot plegat, començant per exemple amb la gestió de les deixalles
    perilloses de les seves industries que envien al sud sota gestió
    camorrista i que està en el rerefons de les crisis de recollida
    d’escombraries dels darrers temps).
    De manera que, per aquesta banda, si hom viu en llocs com Verona o
    Bergamo -que deuen tenir un dels millors nivells d’ingressos del món
    sencer- i veu les imatges dels barris de barraques calabresos, i no va
    més enllà d’aquesta constatació elemental, es ben normal que pensi que
    ja s’ho faran i que prou d’abocar diners -molts, ateses les càrregues
    fiscals- a un pou sense fons, a una població que no s’ho val i a una
    administació ineficaç si no corrupta. I en aquest camp, el discurs de
    la Lega, que ven a la perfecció la seva incorrecció política, funciona
    molt millor que el d’una socialdemocràcia funambulista.

    I evidentment, em sembla interessantíssim aquest altre argument que
    apuntes: aquesta barreja d’implantació territorial, política artesanal,
    agit-prop casolà i capacitat de percepció i adaptació a les inquietuts
    populars, que en un món cada dia més dominat per assessors,
    dissenyadors i altres punyetes és l’aspecte que trobo més simpàtic de
    la Lega.

    Perdona la senyora llauna i estarem a l’aguait de nous posts, una volta
    acabada la fase “ploramiques” (molt justificada, això sí.)

  3. 3 comentaris:

    Comparació Lega-Nacionalisme català: L’altre dia
    s’hi va referir el Molt Honorable President de la Generalitat de Dalt.
    Va venir a dir que si no els regalaven un carmelet als del PSC en el
    tema del finançament es podrien donar fenòmens com els de la Lega a
    Itàlia (És a dir, que vindrien els d’ERC i CIU).

    Federalisme: És
    una llàstima que ni l’esquerra italiana ni l’espanyola es prenguin
    aquest tema en serio, herència potser d’un passat massa estatista. No
    és cert que un sistema federalista sigui més insolidari -com ens volen
    fer creure-, si fem memòria i mirem els pocs països federalistes que
    existeixen, veurem que habitualment aquests són molt més homogenis econòmicament parlant que no pas els models centralistes. Només cal mirar els exemples d’Espanya o Itàlia i comparar.

    Malpensa: Avui en parlava en Ramon Tremosa a l’Avui: Aeroport desconnectat. Ja sé que vas deixar clara la teva opinió sobre aquest tema però jo segueixo pensant que l’esquerra bada, i molt, amb el tema de les infraestructures. Un aeroport, com un tren de gran velocitat, o com moltes altres grans infraestructures, generen una important activitat econòmica. Si les inversions no es fan de manera equilibrada es crea una important desigualtat territorial que acabarà implicant també desigualtat social. Pensa per exemple que avui en dia cobra més un cambrer de l’aeroport de Heathrow, que un enginyer que treballi en una multinacional a Barcelona o València. Si no vigilem d’aquí poc aquesta desigualtat es podrà donar també dintre un mateix estat, entre per exemple Barcelona o Madrid. En canvi a les esquerres els importa poc, això de parlar d’avions i trens d’alta velocitat fa massa d’empresari i de burgès, fins i tot de nacionalista. Millor centralitzar-ho tot abans que deixar que el mercat equilibri el territori.

  4. L’eix Milà Venècia possiblement és un dels llocs més rics d’Europa.
    L’eix Nàpols Reggio Calabria poder és el més pobre.
    Aquesta és la dualitat que esquinça Itàlia.

    Estic d’acord amb la descripció de la Lega que fas, és un partit implantat al territori, té presència, hi és, i parla clar.
    I poder el parlar clar en un país que sovint dóna massa voltes a tot ha estat el seu èxit.
    Portem massa anys de la tonteria del politicament correcte, una tonteria que ha anestessiat els discursos, que els ha edulcorat, falsejat. I tot i que Veltroni ha parlat bé i clar, a més de trepitjar el territori amb actes a totes les províncies, el seu discurs no ha sabut atacar els problemes que preocupen als italians del nord. I la Lega si ho ha sabut fer, poder barroerament, però ha parlat clar.

    Al nord és molt fàcil veure campaments de gitanos romanesos, mercats il·legals de compra i venda de tot, de furgonetes que travessem les veïnes fronteres eslovenes i austríaques. I la delinqüència és un problema encara que les estadístiques diguin que ha baixat. Darrerament hi hagut casos sonats que han omplert els diaris, i la gent n’està farta, farta de la delinqüència, de pagar impostos per pagar un estat ineficient (quina burocràcia, mare meva!) enfront d’una economia dinàmica que s’ha d’espavilar sola ja que l’estat no els dóna respostes als seus problemes.

    A mi el resultat de la Lega no m’ha sorprès, i la teva pregunta al perquè de l’èxit del Berlusconi és perquè molta gent s’hi vol assemblar, ras i curt, volen ser com ell.
    L’esquerra? doncs han tingut dues oportunitats i ho han fet molt malament. Qui se’n pot enfiar del Bertinotti? I el Veltroni té a les seves espatlles el fracàs dels dos governs Prodi que pesen massa.

    La Lega no ha estat cap sorpresa.

  5. Des que sorgí, sempre he mirat de seguir l’evolució de la Lega d’Umberto Bossi -un bon venedor de comerç i d’idees polítiques, un polític carismàtic-.

    Una de les coses que em va sorprendre, i parlo de memòria de fa uns quants anys, va ser la participació, en la fundació del partit, d’una colla de quadres del Partit Comunista Italià. Un d’ells, penso que no m’equivoco, va ser en Roberto Maroni, actual ministre de l’Interior -per cert, magnífica cartera per un excomunista-.

    Aquest fet, la participació d’excomunistes, ha comportat una dèria pels temes organitzatius i la voluntat, em penso, de construir un partit de masses, ben fort i articulat. Arrelat a la societat, a les entitats, als barris i pobles.

    Sobre la capacitat de la Lega de “sintonitzar” amb els anhels i preocupacions del poble, de can PSUC, nosaltres els comunistes de llavors, a això li dèiem “instint o olfacte de masses”.

    Trobo que, en general, les explicacions que dones sobre la Lega, Marieta, són prou justes i encertades.

    Cordialment,

    Pere Meroño

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de coses que passen per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent