Publicat el 28 de febrer de 2008
San Lorenzo
Ahir, Daniel d’El Cadafal, em preguntava quin era el mite de la resistència antifeixista de San Lorenzo, la resposta era massa llarga per un comentari:
El barri de San Lorenzo va nàixer desgraciat, a l’època del boom constructor després de la proclamació de Roma capital es van construir barris obrers com la Garbatella o Testaccio, exemples d’urbanització industrial, més o menys reeixida, però planificada. San Lorenzo no havia de ser un barri obrer, però una grossa crisi va fer que molts edificis, a mitjan construir, s’acabaren de mala manera o es deixaren tal qual. I aquells edificis van acabar habitats per gent molt, molt pobre.
San Lorenzo és, pràcticament, un quadrat encaixat entre la via Tiburtina, el cementiri, les Mura Labicane i el scalo merci (el nus ferroviari que era el que se suposa que volien bombardejar els aliats al 43). Perfectament aïllat, quasi un poble, molt pobre, molt prompte superpoblat i amb molta gent acabada d’arribar, sobretot de l’Abruzzo i de le Marche, més que un barri era un aglomerat de persones que malvivien.
Amb els ferroviaris, dues fàbriques que van obrir (una de pasta, Cerere, que al bombardeig va cremar (farina!) per més de tres dies, i una de cervesa, la Wuhrer) a inicis del segle XX el barri va anar adquirint la personalitat d’un barri obrer i perdent la de lloc marginal ple de delinqüents.
Al 1907, Maria Montessori va obrir la primera escola per fills d’obrers a San Lorenzo, perquè era el barri més deprimit de Roma, va dir: “Quan vaig vindre la primera volta pels carrers d’aquest barri, on la gent com cal passa només morta (pel cementiri, ho diu), vaig tindre la impressió de trobar-me a una ciutat on havia hagut un gran desastre”.
Amb una secció prou activa del Partit Socialista, presència comunista i, sobretot, els arditi del popolo (una escisió antifeixista dels arditi d’annunzians), el barri va protagonitzar als primers anys vint la resistència obrera armada i organitzada contra les esquadres feixistes, com ho van fer Testaccio o Trastevere.
El 1922, a la Marxa sobre Roma, quan les esquadres feixistes van arribar a la ciutat i van entrar a fer les seues accions punitives als barris obrers, a San Lorenzo no van poder entrar (encara no entren ara). Aquest barri, desestructurat, lleig, que es cau a trossos des que va nàixer, va ser l’heroi de la resistència armada romana contra els feixistes. Amb tota la població mobilitzada i barricades ben fetes van aconseguir rebutjar durant tot un dia les dues columnes feixistes que ho intentaven. Al final va entrar la policia amb blindats mentre ordenaven als feixistes que es retiraren.
I aquest és el mite fundacional de San Lorenzo, el seu bateig com a barri obrer i roig. Podríem dir que el barri es va autofundar defensant-se organitzadament dels feixistes. Durant l’ocupació va ser cau de la resistència i a partir dels anys 60 de l’esquerra extraparlamentària.
El barri de San Lorenzo va nàixer desgraciat, a l’època del boom constructor després de la proclamació de Roma capital es van construir barris obrers com la Garbatella o Testaccio, exemples d’urbanització industrial, més o menys reeixida, però planificada. San Lorenzo no havia de ser un barri obrer, però una grossa crisi va fer que molts edificis, a mitjan construir, s’acabaren de mala manera o es deixaren tal qual. I aquells edificis van acabar habitats per gent molt, molt pobre.
San Lorenzo és, pràcticament, un quadrat encaixat entre la via Tiburtina, el cementiri, les Mura Labicane i el scalo merci (el nus ferroviari que era el que se suposa que volien bombardejar els aliats al 43). Perfectament aïllat, quasi un poble, molt pobre, molt prompte superpoblat i amb molta gent acabada d’arribar, sobretot de l’Abruzzo i de le Marche, més que un barri era un aglomerat de persones que malvivien.
Amb els ferroviaris, dues fàbriques que van obrir (una de pasta, Cerere, que al bombardeig va cremar (farina!) per més de tres dies, i una de cervesa, la Wuhrer) a inicis del segle XX el barri va anar adquirint la personalitat d’un barri obrer i perdent la de lloc marginal ple de delinqüents.
Al 1907, Maria Montessori va obrir la primera escola per fills d’obrers a San Lorenzo, perquè era el barri més deprimit de Roma, va dir: “Quan vaig vindre la primera volta pels carrers d’aquest barri, on la gent com cal passa només morta (pel cementiri, ho diu), vaig tindre la impressió de trobar-me a una ciutat on havia hagut un gran desastre”.
Amb una secció prou activa del Partit Socialista, presència comunista i, sobretot, els arditi del popolo (una escisió antifeixista dels arditi d’annunzians), el barri va protagonitzar als primers anys vint la resistència obrera armada i organitzada contra les esquadres feixistes, com ho van fer Testaccio o Trastevere.
El 1922, a la Marxa sobre Roma, quan les esquadres feixistes van arribar a la ciutat i van entrar a fer les seues accions punitives als barris obrers, a San Lorenzo no van poder entrar (encara no entren ara). Aquest barri, desestructurat, lleig, que es cau a trossos des que va nàixer, va ser l’heroi de la resistència armada romana contra els feixistes. Amb tota la població mobilitzada i barricades ben fetes van aconseguir rebutjar durant tot un dia les dues columnes feixistes que ho intentaven. Al final va entrar la policia amb blindats mentre ordenaven als feixistes que es retiraren.
I aquest és el mite fundacional de San Lorenzo, el seu bateig com a barri obrer i roig. Podríem dir que el barri es va autofundar defensant-se organitzadament dels feixistes. Durant l’ocupació va ser cau de la resistència i a partir dels anys 60 de l’esquerra extraparlamentària.
Si enteneu l’italià, més bé el romà (i és un romà dels que ja no se senten) a aquest vídeo, molt bonic, el senyor Gaetano Bordoni, el barber més vell de San Lorenzo (i potser del món), barber comunista i fill de barber comunista, explica coses del barri.
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de històries per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
Tot radica en defensar el tros, la terra, la casa, davant la bèstia feixista. Quants barris, pobles, van començar d’aquesta manera ? Penso en el documental que vaig veure sobre els nens soldats a Birmània, i és exactament el mateix; defensar el seu poble, la família, el lloc on vas nèixer.
Quina meravella començar el dia llegint la teva magnífica descripció de San Lorenzo, un lloc que em fa despertar la memòria.
Com a habitant de la Garbatella, usuari del Testaccio i travessador de San Lorenzo m’agrada pensar que aquests tres barris encara conserven l’essència de la Roma que encara no ha estat malmesa per un turisme que ha convertit moltes parts del centre en una caricatura de si mateixa.
Les trattorie generoses, els mercats animats, els cafès on encara s’escolta aquest accent romà potent i embriagador fan d’aquests barris uns móns singulars, móns retratats en tantes pel·lícules com la Gente di Roma del veterà Ettore Scola.
Gràcies per les teves pinzellades romanes! I ja que l’has citat, algun dia ens parlaràs de Verano …?
Gràcies Maria per esta resposta…..m’has alegrat el dia, i ja són les 9 de la nit.
gràcies!. No l’oblidaré. Bona nit, Marieta.
Diu el barber: La vida és bella, és bell el vent i és bella l’aigua, és bella la natura. Les tisores fan tris-tris-tris, i els diumenges el silenci…