Publicat el 27 de febrer de 2008
19 de juliol de 1943
Jo, quan era xicoteta somiava bombardeigs. Supose que totes les històries que m’explicaven ma mare i la iaia dels bombardeigs a Barcelona i que jo em feia explicar una vegada i un altra em van deixar senyal. El malson no era tant el bombardeig en si, sinó que en eixir del refugi no reconeixia res i, perduda, no podia trobar casa meua.
El 19 de juliol de 1943, dilluns, a les 11 del matí, Roma va patir el primer bombardeig aliat de la guerra, ningú no s’ho esperava, Roma era la ciutat del Papa, la ciutat santa, els americans no gosarien.
El més afectat va ser el barri de San Lorenzo, molt proper a un important nus ferroviari. Barri obrer, tradicionalment roig (ara és un barri d’estudiants i encara és roig), que té el seu mite fundacional en la resistència als feixistes al 22. Quan van sonar les sirenes de l’antiaèria ja havien caigut les primeres bombes, algunes zones del barri va ser completament destruïdes. Durant tres hores van caure més de mil tones de bombes, els morts van ser més de dos mil i el bombardeig va quedar imprès a la memòria de la ciutat.
Alessandro Portelli és professor de llengua i literatura angloamericana a la Sapienza i autor del que, al meu parer, és un dels millors llibres d’història local de Roma, L’ordine è già stato eseguito (un dia en parlaré). En una conferència sobre el bombardeig, bé, més aviat sobre com el barri i la ciutat havien construït i elaborat la memòria del bombardeig, Portelli deia que, a voltes, quan entrevistava gent del barri sobre el bombardeig, en preguntar qui eren els que havien bombardejat creava un curt-circuit en el relat. La gent tenia dificultat en contestar, per a la memòria personal era molt difícil d’acceptar el fet que eren els bons els qui ho havien fet. Deia que en molts casos li contestaven sense dubtar que havien estat els alemanys, i que aquest equívoc encara dura. Que el fet que van ser els nostres els que ho van fer és històricament cert, però culturalment fals. Davant de la dificultat d’elaborar un discurs complex sobre qui eren els culpables finals de tot plegat havien simplificat creient que qui havia destruït el barri eren els alemanys, els dolents.
Trobe molt interessant com la memòria, i els relats que l’expliquen, es construeixen, sovint, de la manera menys dolorosa per qui la conta, i no estic parlant de mentir, estic parlant de sobreviure amb els records.
Si llegiu La storia d’Elsa Morante(excel·lent novel·la, que crec que no està traduïda al català, però al castellà sí) coneixereu el barri d’aquells anys i el bombardeig.
PS: Segons la tradició el 19 de juliol del 64 d.C. va ser el dia que Neró va incendiar Roma.
El 19 de juliol de 1943, dilluns, a les 11 del matí, Roma va patir el primer bombardeig aliat de la guerra, ningú no s’ho esperava, Roma era la ciutat del Papa, la ciutat santa, els americans no gosarien.
El més afectat va ser el barri de San Lorenzo, molt proper a un important nus ferroviari. Barri obrer, tradicionalment roig (ara és un barri d’estudiants i encara és roig), que té el seu mite fundacional en la resistència als feixistes al 22. Quan van sonar les sirenes de l’antiaèria ja havien caigut les primeres bombes, algunes zones del barri va ser completament destruïdes. Durant tres hores van caure més de mil tones de bombes, els morts van ser més de dos mil i el bombardeig va quedar imprès a la memòria de la ciutat.
Alessandro Portelli és professor de llengua i literatura angloamericana a la Sapienza i autor del que, al meu parer, és un dels millors llibres d’història local de Roma, L’ordine è già stato eseguito (un dia en parlaré). En una conferència sobre el bombardeig, bé, més aviat sobre com el barri i la ciutat havien construït i elaborat la memòria del bombardeig, Portelli deia que, a voltes, quan entrevistava gent del barri sobre el bombardeig, en preguntar qui eren els que havien bombardejat creava un curt-circuit en el relat. La gent tenia dificultat en contestar, per a la memòria personal era molt difícil d’acceptar el fet que eren els bons els qui ho havien fet. Deia que en molts casos li contestaven sense dubtar que havien estat els alemanys, i que aquest equívoc encara dura. Que el fet que van ser els nostres els que ho van fer és històricament cert, però culturalment fals. Davant de la dificultat d’elaborar un discurs complex sobre qui eren els culpables finals de tot plegat havien simplificat creient que qui havia destruït el barri eren els alemanys, els dolents.
Trobe molt interessant com la memòria, i els relats que l’expliquen, es construeixen, sovint, de la manera menys dolorosa per qui la conta, i no estic parlant de mentir, estic parlant de sobreviure amb els records.
Si llegiu La storia d’Elsa Morante(excel·lent novel·la, que crec que no està traduïda al català, però al castellà sí) coneixereu el barri d’aquells anys i el bombardeig.
PS: Segons la tradició el 19 de juliol del 64 d.C. va ser el dia que Neró va incendiar Roma.
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de històries per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
A l’abril va fer setanta anys del primer bombardeig italià a la ciutat de Reus. Com diu la Bíblia, qui a ferro mata a ferro mor.
A hores d’ara el Govern Italià no ha demanat perdó per aquests bombardeigs ni molt menys ha reparat tot el mal que va fer.
Interessant l’article, com sempre Marieta. Ara bé, has parlat de San Lorenzo, que és un barri roig, com el visitant pot comprobar només en entrar, però quin és el mite fundacional? I del llibre dMorante en prenc nota, San Lorenzo em va captivar.
No sé si l’has escoltat mai, però Francesco de Gregori té una meravellosa cançó dedicada al bombardeig, una de les millor peces d’aquest magnífic músic. Crec que es diu precisament "San Lorenzo"
Escolta-la si no la coneixes…
Et conteste ací dalt, si no es va fent estret i es fa difícil de llegir.
Jo et dic que el que m’interessava explicar era la qüestió de l’elaboració de la memòria i tu dius que tu (no vull barrejar en açò a la gent del teu poble) en tens i saps molt bé de qui eren les bombes que queien…dels habitants del barri de San Lorenzo de Roma? que ja n’estàs ben segur?
Les qüestions de la memòria col·lectiva són, com saps, molt complexes, els historiadors se n’ocupen (ens n’ocupem) amb molta cura, la memòria és una cosa individual i col·lectiva, però aquesta última no és la suma de les memòries individuals, és un altra cosa on hi entren molts altres factors i no és, a més (com quasi tot), una cosa estàtica i fixa, és fluida i canviant que es reelabora continuament.
Naturalment que la gent de Reus (com la de Castelló, Barcelona, Dresde o Bagdad) sabia d’on queien les bombes, però jo parlava del cas de Roma i d’un barri on la memòria va haver de reelaborar-se perquè els habitants eren precisament antifeixistes. Les víctimes són totes iguals, i sobre el que dius dels alemanys… jo sobre les errors o les culpes dels pobles et diria que és un tema molt delicat, tinc molts dubtes sobre les “responsabilitats col·lectives”. No crec que la teua indignació moral pels civils morts a Reus siga més justa o més “alta” que la indignació moral pels civils morts a Roma o a Dresde. La (terrible) citació bíblica que vas fer no crec que siga aplicable a les persones de les quals jo parlava, que no eren l’estat italià, que no eren botxins, que eren civils bombardejats exactament com els de Reus o els de qualsevol altre lloc on s’han bombardejat civils, de fet no crec que la citació siga aplicable a cap civil bombardejat i per això vaig anar a les manifestacions contra la guerra.
Jo dic que ni el govern ni l’estat italià són hereus del govern feixista i tu dius que i tant que ho són, com comprendràs no és una cosa que es puga discutir. La constitució republicana italiana diu que Itàlia és una república democràtica basada en els valors de l’antifeixisme. Saps que la festa nacional italiana commemora l’alliberament del nazifeixisme? Que l’estat italià podria demanar disculpes formals pel que va fer l’estat feixista estem d’acord però això no vol dir ni que en siga hereu ni responsable.
Per cert, saps quants italians van lluitar en les brigades internacionals? saps quants en van morir? Saps quants en van morir a l’Ebre? Saps quants dels “fundadors” de l’Itàlia republicana van lluitar amb les brigades internacionals?
Barcelona i tot Catalunya, la Direcció General de Memòria Democràtica
ha volgut fer-ho a Itàlia i difondre entre la societat italiana aquells
fets dramàtics protagonitzats per l’Aviazione Legionaria al servei de
les tropes de Franco. El programa d’actes commemoratius es va iniciar
el passat desembre a Novi Ligure, on es va inaugurar l’exposició
“Quando piovevano bombe”, una mostra sobre els bombardejos de Barcelona
que la Direcció General de Memòria Democràtica ha adaptat a partir de
la que es va veure al Museu d’Història de Catalunya per fer-la itinerar
per quinze ciutats italianes. Es tracta d’una acció comuna i sense
precedents amb l’objectiu d’avançar en l’encreuament de les diverses
memòries europees. La mostra es va presentar dins el Congrés
d’hispanistes “Exiliats i combatents. L’Espanya dels anys 30 en la
memòria col·lectiva a Itàlia”, on es va fer públic un manifest de
reconeixement de les responsabilitats italianes en els bombardejos de
Barcelona, signat per prop d’un miler d’historiadors i personalitats
significades, entre les quals cal destacar Massimo Cacciari, alcalde de
Venècia. Tot plegat ha obert un debat sense precedents sobre les
responsabilitats històriques dels bombardejos.”