Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

cases

Jo, com que sóc de Castelló, em pensava que era normal que a les ciutats es tiraren cases (boniques) per construir-ne de noves (lletges).

Tot i que estic acostumada, sempre m’han entristit les cases ensorrades, abatudes, amb les parets a l’aire, amb els trossos de paper pintat penjant amb el senyal dels quadres que hi havia, les parets amb taulellets encara enganxats i alguna aixeta absurda, enmig del no-res. Mostrant el que era privat, amb una obscenitat de temps de guerra, d’explosió. 

A Castelló eren, i són, normals els carrers mellats, amb els forats on hi havia una casa, han fet sempre part del paisatge urbà. L’han destrossada a mossos, sin-prisas-pero-sin-pausas. I als forats amb les velles parets nues sorgeix, inevitablement, un edifici horrible.

Envege les ciutats italianes, i no parle només de les ciutats d’art, qualsevol ciutat xicoteta o poble gran, té un centre històric reconeixible i conservat, no només els palaus, també cases humils. En realitat el que els envege és el gust, l’amor per la bellesa del lloc on es viu. A Roma, a Monteverde, un barri relativament modern, hi ha un pi enorme enmig d’un carrer no molt ample, amb una pareteta baixa al voltant, i els cotxes han de donar una volteta per passar. Tot això perquè a ningú li va passar pel cap tallar l’arbre per fer el carrer. Quan dic gust em referisc a coses com aquesta.
 
No crec que hi haja moltes ciutats tan desgraciades com Castelló, tan maltractades, al centre i als ravals, i durant tant de temps. No cal buscar fotos dels anys 20s o 30s. Tinc fotos de quan jo era xicoteta, dels anys 70s, fetes al carrer, i sembla que hagen passat segles, no queda quasi res del que es veu al fons de les fotos.
 
Encara no han acabat, només s’aturaran quan no quede ni una casa bonica a Castelló. Sovint, quan vaig, recorde el pi de Monteverde i em fa molta ràbia.

PS: malauradament, el que dic de les ciutats italianes no val per al Sud, mentre estava penjant la foto de Castelló, F. que passava m’ha preguntat si era Palerm.



  1. Jo no sé que ens passa al nostre país que arbre que molesta als carrers o a les cases noves, va i el treuen. L’Ajuntament ens diu que fan un transplantament … No tenim ‘porciolitis’ però hi han racons de la Ciutat que els fan desaparèixer i sembla com si tornéssims als vells temps …. Però ara que els problemes familiars s’han resolt, tinc més temps i torno a passejar i a veure novament com la meva Ciutat va canviant, però les velles cases continúen. Comprenc que recordis el pi de Monteverde …..

    Bona nit Marieta !
  2. Hola! fa poc que he descobert el teu bloc, el trobo molt interessant. El fet que expliques de tirar cases també és molt comú al principat. Visc a Anglaterra des de fa una mica més de dos anys. la casa on visc és d’estil victorià, deu tenir més de 100 anys. Aquí tampoc he vist aquesta dèria de tirar cases a terra.

    A Catalunya els pobles, en general, estan mal fets, poc alineats. fa 5 anys era al sud d’Itàlia i em va sorprendre que els carrers estessin ben fets, no un de 6 metres, un altre de 9.

    M’agrada l’urbanisme. Tot i que mai he estat a Castelló ni al país valencià, no em sorprèn el que dius. La cultura del totxo s’imposa al paisatgisme, a l’esperit de conservar i cuidar el país.

  3. Aquesta percepció que expliques la vaig tenir fortament la primera vegada que vaig ser a Elx. Sobre plànol (sóc arquitecte), llegia una trama urbana de forta influència islàmica, però la realitat em va portar una col·lecció d’edificis totalment fora d’escala.

    Com a italianòfil també comparteixo aquesta percepció tan meravellosa dels centres de les ciutats italianes, perfectament preservats, plens de vitalitat. A vegades, però, en fan un gran massa, i s’hi poden veure edicis de tots els periodes històrics però manquen exemples del sXX. De tan en tan també és interessant integrar peces contemporànies que dialoguin amb l’existent, fet amb cura i respecte.

    Ens hem carregat els pobles, les ciutats i els paisatges…, aquests darrers 10 anys de manera escandalosa i trista. Si m’agrada mirar el Tour de France assegut al sofà, es per descobrir els paisatges meravellosos de tota França sense les atzagaiades nostrades.

  4. És una de les meves obsessions personals. Els meus amics, quan engego a dir disbarats i a desitjar finals truculents als autors de certes atrocitats urbanístiques no saben si riure o escampar la boira.
    En els moments de màxima fúria, quan veig que han esfondrat alguna casa que m’estimava i que mereixia ésser protegida per les autoritats (in)competents,  que s’ha perpetrat un nou atemptat arquitectònic letal o que s’ha reformat algun parc o plaça per a deformar-lo sense remei puc arribar a les meves més altes cotes d’energumenisme.
    I penso que un país que no es respecta a sí mateix, que no valora la bellesa i no  s’esforça gens en viure en un medi bonic i plaent, que només s’interessa en el diner i que es regeix per purs criteris utilitaris mereix ésser esborrat del mapa i oblidat.

    …i ho deixo perquè, com veieu, ja m’he tornat a encendre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de del lado de allá... per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent