Un altre país

Fa segles que no escric, ja ho sé, segurament tinc una temporada poc inspirada o el cap ocupat amb altre, segurament la situació del país no ajuda gens. Ja ho sabeu tots, està als diaris de tot el món.

El debat polític d’aquest país és sobre l’edat de les putes de Berlusconi i sobre quants ministres se les tiraven (perdó pel llenguatge, però el nivell és el que és).

Ahir, a Roma, quatre xiquets: Raul Mircea de 4 anys, Fernando de 5, Patrizia de 8 i Sebastian d’11 van morir en l’incendi de la seua barraca, eren xiquets gitanos, van morir perquè eren xiquets gitanos que viuen a barraques de cartró des que l’alcalde els va desallotjar dels camps on vivien els van abandonar a la seua sort.

Han descobert fa poc, tot i que pareix que era una cosa sabuda, que a Nàpols porten anys abocant percolato (en català es diu lixiviat, però supose que és una paraula prou desconeguda, quina sort, ací tothom sap què és el percolato) que són els residus líquids dels abocadors (molt molt tòxics), deia que a Nàpols porten anys abocant-ne al mar, per això les platges eren plenes de cucs i de rates.

Les dones han convocat una manifestació per defensar la nostra dignitat, diumenge que ve. Jo no aniré perquè no seré a Roma, si no hi aniria. El lema que han triat per la convocatòria és Se non ora quando? (títol d’una esplèndida novel.la de Primo Levi), Si no ara, quan? Home (dona) doncs potser abans, potser molt abans, fa anys, potser ara és tard, potser convocar ara una manifestació per defensar la dignitat de les dones d’aquest país és com cridar el metge quan el malalt és mort.

En fi, supose que passarà, passarà tot, costarà anys però passarà, hi buscaré símptomes i els explicaré al bloc, per ara a la meua ciutat hi ha xiquets que moren a barraques de cartró, les platges i els palaus són plens de cucs i de rates i el malalt s’ha mort i no ningú va pensar de cridar el metge.