Hui sí, hui m’ha arribat el paquetet que esperava amb candeletes, finalment, Nits cosides, el disc d’Artaica. L’estic escoltant, amb calma i amb auriculars, i mirant-me la caixeta i llegint els textos. Josep Vicent Frechina (el de La caseta del plater d’aquesta casa) ha escrit el text de presentació del disc. A mi els crítics em fan molta enveja, trobe que és molt difícil escriure de música o de cinema, jo no ho sé fer, ell ha trobat les paraules, jo només puc dir que el disc és una meravella, no, nou meravelles, nou joies rares i precioses, com carícies, emocionants en el sentit literal de la paraula.
Porte molta estona pensant pensant quina cançó penjar: la versió de La dama d’Aragó és bellíssima, com diu Frechina: vestida amb unes garlandes de piano que voldríem que no s’acabaren mai i l’Havanera dels peixets, que estic escoltant en aquest moment per tercera vegada i que crec que tornaré a escoltar quan s’acabe…, però la meua preferida, (potser perquè no l’havia escoltada encara o potser perquè és una jota) es diu El cos en dos, la lletra és de Mara Aranda i la música de Xavi Folch. Escolteu, escolteu, i ja em direu què.
Caldrà ficar-se a fer distribució. De les llonganisses potser també.
m’ho escoltaré en atenció, he escoltat l’u d’artaica i està molt bé!
he de dir-te, per ser sincer, que l’anterior grup de Mara Aranda – l’ham de foc – que tenia un so bastant medieval, no m’agradaven massa, tot i reconèixer que tocaven molt bé, però potser era immaduresa musical meua en el moment en què vaig escoltar-los.