Publicat el 14 de novembre de 2010
the end
En aquests mesos de declivi berlusconià i sobretot en els darrers dies, supose que per als periodistes és irresistible l’ús, diguem-ne alegre, de les metàfores, concretament de les metàfores històriques. Fa mesos que es parla de la política de basso impero, quan Fini preparava el seu abandó del partit de Berlusconi alguns diaris parlaven de dies de Gran Consiglio. Les mamarratxades de Berlusconi, clar, donen peu a referències a Calígula i Neró.
Aquests dies ja s’han passat al llenguatge militar, els periodistes parlen de búnquers i setges i ell, molt en el paper, diu que si fan un govern tècnic desencadenarà una guerra civil (!) i ara diu que té un arma secreta (!!).
En fi, senyores i senyors, açò s’acaba, supose que és un moment històric però jo no tinc ganes ni de gaudir de l’espectacle. És una llàstima perquè fa anys que somnie aquest moment, però només vull que s’acabe, com més prompte millor. Per favor.
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
Són els anys consumits en aquest marasme i l’empobriment moral del bel paese el que afeixuga. Pensar que no marxa per un rebuig ciutadà irrevocable, decidit i que presenta una clara alternativa, sinó per una maniobra de qui, no ho oblidem, fa més de 10 anys que va de la seua maneta i que ha participat sense escarafalls del desgavell d’Itàlia -i que tots sabem de quines clavegueres infectes ha emergit- (tot i que jo diria que Fini ha evolucinat una mica cap al respecte per les institucions republicanes i per l’estètica democràtica, que ja és dir).
Però quan el predomini d’aquest home s’acabi també sentiràs una legítima lleugeresa i cal que ho celebris, que celebris haver sobreviscut als teus enemics sense rendir-te, que surtis al carrer i comenci la festa, perquè cal que recordem a Estellés i el seu poble alegre.
Una abraçada Maria, si més no, una forta abraçada.