Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

no hi ha somnis impossibles

He recuperat una foto que vaig penjar al bloc fa anys, em pareix un bon dia per fer-ho. Que passeu una bona diada! (i que als que estem lluny que ens arribe el clam, haureu de cridar molt)

El text que vaig publicar aleshores ers aquest:

Caminant per Buenos Aires vam veure aquesta cúpula al carrer Ayacucho cantonada amb Rivadavia.

Abans de penjar la foto he fet una xicoteta recerca sobre l’edifici. Va ser construït el 1907 amb un projecte d’Eduardo Rodríguez Ortega (1871-1938), arquitecte i enginyer argentí, fill de catalans i, potser, alumne de Gaudí. A un article de la revista de la Cámara de la Propiedad Horizontal de Buenos Aires, expliquen que “La ornamentación exterior e interior del edificio es de neto corte catalanista y floreal . Tanto en la fachada que da a avenida Rivadavia como a calle Ayacucho se disponen en grandes paños ciegos escudos de Catalunya y en los interiores se repite el motivo de las cuatro franjas”

Doncs això, catalanista i floreal. 



  1. No, no n’hi han de somnis impossibles … un dia de cel blau, intens, molt intens, sol, brillant, flors, colors, poesia i segur que cridaran molt i amb potència.
    La fotografia escollida … excepcional ! 
    Bon dia Marieta ! 

  2. un jorn vindrà que hom dirà que roma ja no és a roma. jo puc
    dir-ho ja: roma és en mi. roma és exiliada com jo i on jo.
    roma blasma i se’n plany en mi, que sóc abandonat i de tothom però
    puc enlairar, amb un sol mot del meu llatí, una bandera, una
    vela, ah, aquest llatí que tant m’estime, aquest llatí que m’és
    un gos amable o un teuladí i em fa companyia de vegades,
    aquest llatí que diàriament, paraula per paraula, glopet a glopet,
    em repetesc, parlant sol, reiterant unes paraules humils i
    pregones, no tinc llibres, difícilment puc escriure, però àdhuc
    a les tenebres de la nit em sorprenc recitant-me, amb molt
    d’amor, lletanies de paraules que vull preservar, potser un dia,
    quan ho determinen els déus, em moriré dient cànter, dona,
    balcó, finestres, barres de sang, bous, genoll, mare, lluita.
    llibertat…

    (Tanmateix, ho confesse, el meu ànim es troba actualment més inclinat a remugar coses com ara:)

    Oh clar país que ara volen obscur

    homes obscurs de tenebrosa lletra

    i el fan funest amb baralles i plets!

    […]

    Lamente molt el teu present polèmic.

    No puc fer res més que pregar per tu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de del lado de allá... per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent