Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Publicat el 27 de novembre de 2009

màquina del temps

Esmorze amb les declaracions d’anit de Berlusconi que diu (literalment) que ‘els jutges subversius volen fer caure el govern i estan portant el país a una guerra civil‘, pense coses que no puc escriure i després comence a fantasiar amb Wells i amb com les paraules a voltes fan de màquina del temps.
No em preocupe massa del que diu Berlusconi, estic començant una teràpia per intentar que no m’afecten aquestes coses, a més hui me’n vaig a Castelló, així que deixe de banda els diaris italians.
Obro la pàgina web d’El País i llig que Castro (Raúl) està preparant l’exèrcit per una possible invasió de Cuba, diu que és precís perquè l’Imperi podria organitzar una invasió a gran escala. Respire, no passa res, estem al 2009, respire fondo.
Desprès de la hiperoxigenació tinc la mala idea d’obrir la pàgina d’El Mundo, i llig que ha hagut un ‘Pronunciamiento catalán’ (pronunciamiento em pareix que no la llegia des que estudiava), collons, pense, serà pronunciamiento en un sentit diferent que té la paraula, vaig avant i no, diu que pronunciamiento ‘al estilo de lo que hacían los militares en el siglo XIX cuando no estaban conformes con el Gobierno de turno’.
Torne a respirar fondo i decidisc llegir premsa esportiva, allà també trobaré a Wells, però perquè es parla de galàxies i galàctics.

  1. Hui no he vist els diaris, però sabia que l’editorial d’ahir de molts (quasi tots) els diaris catalans tindría una resposta dels de sempre, dels intolerants, dels que no entenen res ni volen, dels que diuen que “España se rompe” i no respecten les regles, ni les lleis, ni els referendums, ni els resultats de les eleccions, ni les votacions als parlaments . A mi que la majoria dels diaris catalans ahir escrigueren una sola editorial en defensa del seu estatut, el seu país i la seua dignitat em sembla un exemple superlatiu de democràcia, de llibertat d’expressió i  també de dignitat, de la dignitat de Catalunya.

    Respon
  2. Mentre que es pronuncien, i pronuncien tot bé com cal (vocals, consonants, proposicions transitòries, esmenes transaccionals, &c.) i no s’alcen… Que no és la mateixa cosa un “pronunciamiento” que un “alzamiento”. 
    Sobre açò de les guerres civils, fa uns anys, a Madrid, tinguí una conversa amb un senescalet de Josep Borrell, que havia format part de l’equip de campanya quan en Borrell es presentà a secretari general del PSOE. Era l’època de l’última guerra declarada d’Irak, quan les manifestacions massives a Madrid, i tot açò i allò, però a la meua ciutat el mot “tren” no rimava encara amb “catàstrofe” (en faltaven uns mesos). Estàvem parlant de la situació política del país i ell ens amollà, amb aplom memorable, que estàvem al llindar d’una guerra civil, que “es sentia en l’aire”.
    Anys després, el senescalet continuà fent carrera al PSOE i, de tindre el mòbil del Borrell a l’agendeta, va passar a tindre el mòbil de Pajín i de Pepe Blanco. La guerra civil no arribà, de moment, i no se l’espera tampoc. O se l’espera tant com a les brigades cuirassades de l’Exèrcit espanyol a Catalunya: un pur somiejar lúbric.
    Cal confiar en la dita aquella que “quien espera, desespera” (diu la veu popular). Que es desesperen d’esperar.
    Sóc de parer que el dia que ens torne a afligir una guerra civil ocorrerà com totes les desgràcies (la pesta, els terratrèmols, els amorets): que ens vindrà damunt sense avís i traïdorament. Supose que ens hi farem com podrem i hi haurà qui se n’eixirà i qui hi perirà. Un poquet com ha passat sempre.
    Mentrestant, que es desesperen.
    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent