Publicat el 28 d'octubre de 2009
el meu capità
O Captain! my Captain! rise up and hear the bells
La primera volta que van usar la veu de Billie Holiday ja em va saber greu. Amb Leonard Cohen o la presunta veu de Cortázar em van tocar la moral, molt. Crec que tots tres eren anuncis de cotxes.
Però açò em pareix una espècie de sacrilegi contra una cosa que no sé com es diu . Usar la veu de Walt Whitman per vendre texans potser és massa, o no?
Potser no, potser és just i normal, però a mi em torba.
(Per cert, a la foto que he posat es pareix una miqueta a Marx i una miqueta a Garibaldi, en més guapo)
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de coses que passen per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
a mi m’ha agradat. Però ja saps que tinc relacions estranyes amb la poesia…
Vàrem créixer amb ell entre d’altres. Per cert demà entre 16 i 17 en Vicent Partal volia connectar amb tu per parlar de la nostra amistat amb na Xesca i els blocs. Digues-li coses si ho trobes i pots.
Pitjor és escoltar el Molt Deshonrat Camps citant Bertolt Brecht. El mercat s’ho engoleix tot.
Això que no saps bé com dir-ne, per aproximació, jo en diria profanació de cadàvers. Imagino que la manca dels més elementals escrúpols van amb el negoci.
Jo no venia a fer cap clam perquè no tinc molt clar que estiga d’acord amb el que t’enfurisma (ni que no ho estiga). Entre que m’arregle l’opinió i no me l’arregle, jo volia deixar-te el teu periquito preferit en cos mortal de paraula, amb la solidaritat de l’orellut que vaig ser abans que m’arreglaren (les orelles; la resta no té remei).